Data: 21 de març de 2021
Iniciàvem aquestes reflexions recordant aquelles paraules de la Carta als Hebreus, que, citant el Salm 94(95), ens advertia: “Si sentiu avui la veu del Senyor, no enduriu el vostre cor” (He 3,7-8).
L’enduriment del cor, tant en moments de crisi, com en situacions d’èxit i abundància, impedeix l’escolta de la veu de Déu. Perquè Déu continua parlant, passi el que passi, a cada moment concret. La seva Paraula sempre és actual, com en un “avui” continu. Per això dirà la Carta als Hebreus: “Animeu-vos els uns als altres, cada dia, mentre duri «aquest avui», perquè cap de vosaltres s’endureixi, enganyat pel pecat” (He 3,13)
Com és la veu de Déu?
– La seva veu sempre conté una crida, una interpel·lació personal, que ens compromet. Per això diem que la seva paraula sempre és vocació en sentit ampli, sempre és crida a viure o a fer alguna cosa.
– Quan aquesta veu–crida mira d’orientar tota la vida d’una persona, aleshores diem que aquesta és pròpiament “la vocació personal”, “allò a què Déu et crida a ser en la teva vida”.
– A partir d’aquí, es desenvolupa la vida a base de petites crides, que concreten aquella altra personal de la pròpia vocació.
Déu va parlar a sant Josep. El va cridar a una missió absolutament personal: exercir la funció de pare de Jesús, alimentar-lo, tenir-ne cura, en definitiva custodiar el gran misteri del Verb fet Home. El cor de sant Josep, lluny d’estar endurit, va escoltar la veu de Déu i va romandre disponible i obert a totes les vicissituds i sorpreses que li exigia la seva missió. Això és creure i viure fidelment la pròpia vocació.
Tradicionalment sant Josep s’ha vinculat als seminaris. Per què? Sant Josep, diríem avui, era un laic, un professional, un ciutadà, pare de família. Això sí, amb una vocació del tot especial. I és per aquesta vocació que la pietat l’ha vist tan proper al sacerdoci ministerial, als seminaristes i als sacerdots. Servir el gran Misteri de Jesús, Déu fet home, per a tenir-ne cura, fent possible la veritat de l’Encarnació i que d’aquesta manera sigui mostrada a la humanitat…
Sant Josep personifica l’obediència, la veritable obediència, que ha d’acompanyar tota vocació, especialment la vocació sacerdotal. És l’obediència del pobre, que es posa absolutament disponible, al servei del misteri.
És quelcom que no s’improvisa. Una virtut que requereix molt d’oblit de si mateix, de les pròpies necessitats i exigències, incloses les més “naturals” i lògiques.
Sobretot l’exigència de no voler dominar el misteri, la renúncia a “entendre-ho tot”, controlar, manar, planificar-ho tot. ¿No ens ha fet Déu intel·ligents, poderosos, capaços de progressar i transformar el món?… És, potser, la virtut més necessària per a servir el misteri, que es va realitzant en aquesta història, a l’Església i en el món. No va ser, no ha de ser en els sacerdots, una mera renúncia, sinó una capacitat per a servir realment, oberts a l’inesperat, lliurats absolutament, des de la fe, a la providència amorosa del Pare.
Justament el Pare que desitja apropar-se als seus fills en formes de paternitat humana. Que la humanitat dels seminaristes i sacerdots s’assembli a la de san Josep, perquè el Misteri es manifesti al món.
