Data: 11 d’octubre de 2020
Som en temps de llàgrimes. Però això no és necessàriament dolent. En l’antiguitat es parlava “del do de llàgrimes” i com a tal es demanava a l’Esperit. Les llàgrimes poden ser, en l’Esperit, un autèntic do.
Parlem de les llàgrimes en el rostre de Déu. La Sagrada Escriptura ens transmet la imatge del Déu que plora, el Déu que “té sentiments” i mostra dolor davant el sofriment dels humans i davant “les ferides” que li infligim els humans. Tal com diem, si a més contemplem el Déu Encarnat, Jesucrist, les seves llàgrimes físiques, visibles, són veritable plor de Déu. Així plorava Déu pel seu propi sofriment, com a Getsemaní i pel sofriment de les persones, com davant la mort del seu amic Llàtzer.
En aquest temps de crisi, després de l’impacte que ens produeix espontàniament veure proper el sofriment, el primer moviment conscient del cristià hauria de ser contemplar el rostre plorós de Crist. Aquestes llàgrimes són com una revelació del misteri íntim de Déu. Ell viu, sent, la profunda empatia amb el sofriment humà, fins al punt de fer-se’l seu. En aquest moment un rep la gràcia d’haver superat el sentiment de solitud i abandó. Jesucrist ofereix una presència propera, íntima, compassiva. És el que experimentem moltes vegades davant d’una imatge del crucificat o davant de la mateixa Eucaristia.
Però el Déu Pare de Jesucrist, o el mateix Jesucrist, no és solament l’amic proper, que és aquí compartint amb nosaltres tota una riquesa de vivències. És amic i també Senyor de l’univers. I consegüentment també actuarà.
Així, el poble d’Israel, en ple sofriment, va escoltar l’anunci del profeta que parlava en nom de Déu. Jahvè va prometre un gran banquet, una festa, en la qual ja no hi haurà motiu de sofriment:
“El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els rostres” (Is 25,8)
Com ens agradaria rebre avui aquestes mateixes paraules referides a un futur immediat!
Aquestes paraules del profeta van ser pronunciades cap al segle V abans de Crist. Però continuen vigents avui. En quin sentit? Els qui les escoltaven no van veure potser que Déu eixugués totes les seves llàgrimes. Però cinc-cents anys més tard el poble va veure que Jesús, identificant-se com el Fill de Déu, va curar malalts, va donar menjar als famolencs, va anunciar el perdó, va ressuscitar morts… i convidava al gran banquet en el qual no existia el dolor. Déu en Ell, de veritat, eixugava les llàgrimes.
Tanmateix, encara quedava molt de sofriment en el món i en la història: el pecat i la seva companya, la mort, en totes les seves formes, com a malaltia, violència, injustícia, error, mentida, etc., continuava i continua present. Continua Déu eixugant les nostres llàgrimes? I tant que sí. Que se superi una crisi, es curi una malaltia, se solucioni un conflicte, són petits consols. El mal, causa del nostre més profund plor, havia de ser vençut en la seva arrel. Per això el mateix Jesús el va assumir, el va carregar damunt seu, en un acte suprem de confiança i abandó en l’amor del Pare Déu. La seva Creu i la seva Resurrecció van fer veritable aquell anunci profètic: la porta del banquet estava definitivament oberta i allí ja no hi haurà tristesa, ni plor ni dolor (cf. Ap 21,4).
Aquesta és la nostra única medicina, i el consol més eficaç del nostre plor.
