Data: 3 de maig de 2020
El quart diumenge de Pasqua, en el qual escoltem les paraules de Jesús presentant-se com el Bon Pastor, se celebra en tota l’Església la Jornada Mundial d’oració per les vocacions. Tots els cristians estem convidats a demanar al Senyor que òbriga el cor dels joves a la seua crida, perquè amb generositat i sense pors lliuren la vida al servei de l’Evangeli i del Poble de Déu. Els creients valorem el testimoniatge dels sacerdots que cuiden la fe de les nostres comunitats cristianes, i també el de tants consagrats i consagrades que, vivint amb fidelitat la seua vocació, es lliuren per servir als altres, ens ajuden en la nostra fe i donen vida a l’Església.
La decisió de seguir al Senyor i lliurar-li la pròpia vida és un compromís que a molts els atemoreix, perquè és com iniciar un camí en el qual no tot està programat des d’un primer moment: exigeix confiança en Déu, renúncia als propis projectes, disponibilitat a deixar-se educar per a valorar les coses de manera nova i fidelitat al compromís que s’ha assumit. Això és propi de qualsevol estat de vida cristiana, també en la vocació a formar una família fundada en el sagrament del matrimoni. També en aquest cas molts joves es mostren indecisos alhora d’assumir un compromís per a tota la vida. Hem de pregar perquè els joves cristians visquin la fe amb alegria i troben en ella la força per comprometre’s en la vocació a la qual Déu els crida.
El missatge del papa Francesc per a la jornada d’enguany és una breu meditació sobre les quatre actituds que obrin el cor a respondre a la invitació del Senyor a seguir-lo. En primer lloc s’ha de viure la fe amb gratitud. Qui ha conegut al Senyor i vol viure en amistat amb Ell, la fe no li resulta una càrrega pesada que se suporta com una obligació, sinó com un do que obri nous horitzons en la pròpia vida i que l’ompli d’alegria. Només des d’aquesta alegria pot obrir-se el cor a la seua crida.
La resposta a aquesta crida no significa que no puga haver-hi dificultats. Les van tenir els deixebles, que en molts moments van sentir por (el papa comenta el passatge de la barca assotada per una tempesta en el llac de Tiberíades). Però enmig de la por van escoltar una paraula que els va donar pau: ànim. En el començament de tota vocació pot haver-hi por a allò desconegut. És la paraula del Senyor, que ens convida a confiar més en Ell que en les pròpies forces, el que ens dóna la força per a superar-la.
Al llarg del camí poden aparèixer dificultats i cansaments que en un primer moment no s’imaginaven, perquè les coses no succeeixen com s’havien programat, i es corre el perill d’apartar la mirada del Senyor i afonar-se com Pere en l’aigua. Només qui en eixa situació no es tanca en ell mateix i en les dificultats pot arribar a viure la vocació convertint la seua vida en un cant de lloança alegre i agraïda a Déu, seguint el model de Maria. Que, animats pel seu testimoniatge, els joves no tinguin por de ser generosos per a lliurar la vida.
