Data: 1 de maig de 2022
Mirem de viure a fons l’esperit de la Pasqua. Inevitablement el pensament se’ns en va a l’Església i a la impressió que tenim de la situació en la qual avui es troba. Tant de bo la nostra Església concreta ressusciti!
Cada any, en aquestes dates torno a planejar-me la qüestió de si és millor parlar d’“Església ressuscitada” o “Església del Ressuscitat”. No és una qüestió de purisme lingüístic, sinó de gran transcendència per a saber situar-nos en l’Església. Especialment avui, quan no callen les veus que parlen de crisi, i quan estem en ple camí sinodal.
Fa uns dies que escoltava una entrevista a un pastoralista, molt apreciat i conegut en mitjans eclesiàstics per les seves publicacions, el seu gran èxit editorial i els seus comentaris evangèlics. Interpel·lat per l’entrevistador responia: “Quan entro en una Església, on se celebra la missa dominical, no trobo Jesús, ni rastre del seu Regne”. Era un enregistrament de YouTube; si hi hagués estat present, li hauria expressat el meu desacord total amb aquesta afirmació, dita així, de cop. Les seves paraules no eren acceptables, ni tan sols com a recurs oratori, com a manera de captar l’atenció.
La pregunta s’imposa: Què entenem per una Església de Jesús?
No vaig poder acabar de sentir l’entrevista. Possiblement al final respondria aquesta pregunta. Pel que vaig poder intuir, el Jesús que ell no trobava en la missa parroquial del diumenge era el Jesús que ell mateix havia construït des de les seves idees i el seu estudi… ¿És també el Jesús real o és sols una part de tot el que Ell significa? D’altra banda, ¿com es nota la presència de l’Església de Crist i del seu Regne?
Hi responem fent tres precisions. Primera, que l’Església de Crist i el Regne de Déu no es manifesten més que mitjançant signes: la seva veritat, la seva realitat, en si mateixa, segueix amagada amb Crist en Déu, com diu la Carta als Colossencs (cf. Col 3,3). En segon lloc, que els signes litúrgics, com tots, han de ser interpretats, concretament amb els ulls del mateix Crist. Pot haver-hi molts signes, però que no responguin a la realitat d’una veritable Església de Crist (per exemple, en l’escena evangèlica dels rics “generosos” i la vídua pobra: cf. Mc 12,41-42). En tercer lloc, que la litúrgia, per ella mateixa, ofereix molts signes del que és una Església encarnada en una comunitat concreta. No podem exigir solament els signes que responen a la nostra sensibilitat, menystenint-ne uns altres que, també són propis d’una autèntica Església.
Per què dubtar sistemàticament de la sinceritat dels qui resen el mateix Parenostre o reciten el mateix Credo, demanen perdó, responen Amén, canten o preguen en silenci…? La fe, els esforços i sacrificis que es fan per continuar esperant i estimant són la veritat dels signes (paraules, gestos) que es fan visiblement en la missa. Són la veritat de l’Església concreta.
L’Església ressuscita en aquells que continuen creient malgrat el sofriment, en aquells que s’esforcen per suportar una presència molesta en la família, en aquells que miren de perdonar i ser sincers, en aquells que no s’avergonyeixen de l’altre encara que sigui un pecador, en aquells que ofereixen temps, diners, facultats a favor dels més necessitats… Tota aquesta vida té el seu lloc en la missa, encara que sols serà evident als ulls de Déu.
Més encara, si aquesta vida interior nostra fos feble o somorta, en la celebració de l’Eucaristia Jesucrist ressuscitat continuaria realitzant la seva ofrena al Pare per tota la humanitat i convidant-nos a participar-hi.
