Data: 11 de setembre de 2022
Benvolguts i benvolgudes, les demarcacions territorials més antigues de Catalunya són les diòcesis i les parròquies. Segons una sòlida tradició, la província Tarraconense fou evangelitzada per sant Pau, i les Actes de martiri del bisbe Fructuós de Tarragona juntament amb els seus diaques, es remunten a l’any 259. En establir-se la Marca Hispànica en temps de Carlemany, es reorganitzen diòcesis i parròquies, emplaçades al mateix lloc que ocuparen les viles romanes. Per això l’historiador Jaume Vicens Vives, no gens suspecte de clerical, pogué afirmar que «a Catalunya, no solament l’Església és el mateix poble, sinó que ha emparat el naixement de la comunitat». La força civilitzadora dels monjos benedictins —amb tot el bagatge cultural, litúrgic i agrari que emanava de cada monestir— fou el complement humanístic al corpus jurídic i l’experiència pastoral aportada per bisbes i rectors. En aquest marc, es va consolidant el nou país, ajudat per uns eixos vertebradors, com el de Sant Pere de Roda en l’art, l’abat Oliva en el reordenament eclesiàstic i polític, i el beat Ramon Llull en l’idioma i el pensament. La llengua catalana —clau de la nostra identitat— anà cohesionant la seva expressió escrita a través de la litúrgia i la predicació; i no és pas fruit de la casualitat que el text literari més antic que conservem —de finals del segle XII— sigui un petit llibret de sermons escrits per un rector de poble a la petita parròquia d’Organyà (Alt Urgell). Es tracta d’una llengua, filla del llatí, que comença a entrellucar-se entre els segles IX i XI, on comencen a aparèixer paraules catalanes i, fins i tot, frases senceres en els mateixos documents llatins.
Som els hereus d’aquest llegat, que és reconegut per la Constitució mateixa. En efecte, la Carta magna de l’any 1978 reconeix les «autonomies de nacionalitats i regions» (art. 2), i tot seguit afirma que «la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció» (art. 3). Evitem, per tant, polaritzacions estèrils, i maldem tots per aquest respecte i protecció. En aquesta línia, el magisteri dels bisbes catalans en els últims decennis ha afirmat repetidament i en diversos documents el fet de la identitat nacional de Catalunya, i que aquesta és un component amb personalitat pròpia dins l’Estat plurinacional espanyol. Com afirmava el meu predecessor, l’arquebisbe Ramon Torrella, la llengua, la cultura i «les institucions pròpies han de ser viscudes» «com a resposta a unes aspiracions històriques, profundes i irrenunciables que han de ser, a l’ensems, font de realisme i d’esperança».
Per a nosaltres, els creients en Jesucrist, la presència constant de l’Església en la història de la nostra terra hauria de ser no sols un testimoniatge de fidelitat històrica, sinó un estímul a l’hora de mantenir aquesta fidelitat encarnada en la llengua, la cultura i la identitat d’aquesta nació coneguda amb el nom de Catalunya, que avui, 11 de setembre, celebra la seva diada.
Ben vostre.
