Data: 20 de novembre de 2022
Benvolgudes i benvolguts, en ple Concili Vaticà II, sant Pau VI va renunciar a la tiara pontifícia. El 13 de novembre de 1964, després d’una concelebració en ritus bizantí que s’havia celebrat a la basílica de Sant Pere, Pau VI baixà del seu setial i, portant a les mans la tiara regalada pels feligresos de Milà en ocasió de la seva coronació com a Summe Pontífex, la col·locà sobre l’altar conciliar i, sense dir ni paraula, es dirigí tot seguit a la capella de Sant Wenceslau per a beneir unes imatges de sant Ciril i sant Metodi. Prèviament, el secretari general del Concili, el Card. Felici, havia anunciat que el Papa regalava la seva tiara als pobres.
Cal dir que la tiara era símbol del poder temporal del Papa, però al Papa li escau molt més la mitra i el bàcul de bisbe. Amb gestos així, esdevé més difícil de confondre la creu amb l’espasa o el bàcul de pastor amb el ceptre reial. És millor que el successor de Pere no dugui corona.
Qui és rei dintre l’Església? Indubtablement, és Jesucrist, com avui ho celebrem. Així ho diu a Ponç Pilat: «Tu ho dius: jo sóc rei» (Jn 18,37). Ell, doncs, havia de dur corona. Però no se la volgué posar quan, després de la multiplicació dels pans, la hi oferiren. Així ho diu l’evangelista: «Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya» (Jn 6,15). Tampoc sembla que traspassés a Pere i els seus successors el dret de posar-se corona.
Pel que fa a Pere, Jesús li dóna diversos noms. Però sobretot el designa amb el nom de pedra, roca (Mt 16,18), per tal que esdevingui el fonament de l’Església. Li dóna «les claus» (Mt 16,19), però no la corona. El fa porter, però no el fa rei. També el nomena pastor universal, encomanant-li que pasturi les seves ovelles (cf. Jn 21,15-17). Li encomana la missió de «lligar i deslligar» (Mt 16,19), tot enfortint en la fe els seus germans (cf. Lc 22,32). Són diverses les imatges amb què Jesús designa les funcions de Pere, però no en fa servir cap que ens recordi les prerrogatives de la reialesa.
Quedem, doncs, que ni Pere ni els seus successors no són reis i que el poder del Papa no és pròpiament monàrquic. Sospito que sant Ignasi d’Antioquia ho entenia perfectament quan, a començaments del segle II, saludava així l’Església de Roma: «Ignasi […] a l’Església que ha aconseguit la misericòrdia del Pare […], la que té la presidència en el lloc del país dels romans […], la que és dignament casta i la que presideix tota l’assemblea de la caritat» (Ad Rom., Inscr.: R 52). No li deia reina ni emperadriu de les altres Esglésies, sinó tan sols presidenta. No és que sant Ignasi fos republicà o demòcrata, però coneixia bé l’Església i sabia que és la institució destinada al foment de la caritat. Ni el despotisme, ni l’esclavatge, l’absolutisme o el centralisme no tenen dret a entronitzar-s’hi.
El rei, ja ho dèiem al principi, és Jesucrist, i tots nosaltres som servidors que ell ha destinat, amb responsabilitats jerarquitzades i en el marc d’una pluralitat de ministeris i serveis, a escampar la fe i la caritat pel món.
Ben vostre.
