Data: 3 de juliol de 2022
En el text evangèlic que es proclama en l’Eucaristia d’aquest diumenge se’ns relata l’enviament missioner dels 72 deixebles a aquells pobles i llocs als quals pensava anar Jesús. Encara que se circumscrivia a un àmbit geogràfic molt limitat, el nombre de deixebles té un valor simbòlic, perquè indica la universalitat de la missió de l’Església que ha d’abastar tots els pobles (en el llibre del Gènesi s’esmenten 72 nacions quan es volen indicar tots els pobles de la terra). Es tracta d’un gest que anticipa la missió a la qual seran enviats els deixebles després de la resurrecció, per la qual cosa les indicacions que Jesús els dona valen per a l’Església de tots els temps.
En primer lloc, el Senyor no els anima assegurant-los un èxit mundà; més aviat els adverteix de les dificultats amb les quals es trobaran: “Us envio com anyells enmig de llops” (Lc 10, 3). La expressió és dura i enviar a algú en eixes condicions sembla un acte d’irresponsabilitat. Però és que en realitat la missió dels deixebles no és més que una continuació de la missió de Crist que va ser enviat pel Pare com “l’Anyell” enmig dels homes que es comportaren amb Ell com a llops. No obstant això, no va ser derrotat: l’Anyell degollat ha vençut la mort i és el Senyor de la història. Les dificultats que provenen del món constitueixen doncs quelcom normal per a l’Església de tots els temps, però això no significa que l’Evangeli siga derrotat o que Ella ha fracassat en la seua missió. Tampoc l’èxit de l’Església quan gaudeix de poder o de prestigi significa que l’Evangeli ha triomfat. Sovint darrere d’un aparent fracàs humà, l’Evangeli és més fort i, pel contrari, un excessiu poder pot ocultar una gran feblesa i manca d’autenticitat cristiana. La força del Regne de Déu no es mesura pel poder humà.
Jesús instrueix als seus deixebles sobre el que necessitaran per a la missió a la qual els envia. Quan nosaltres preparem un viatge, tenim plans i projectes o programem una activitat, el primer que pensem son els preparatius per a realitzar el que ens proposem. Jesús, en canvi, els dona unes indicacions que ens poden resultar sorprenents: “No porteu bossa, ni sarró, ni calçat” (Lc 10, 4). Això no significa que l’Església no necessite mitjans materials per a realitzar la seua missió, sinó que l’eficàcia de la mateixa no depèn d’aquests. En algun moment del meu ministeri episcopal he visitat països on les esglésies i les comunitats parroquials no tenen els mitjans que tenim nosaltres, però he pogut constatar que eren comunitats vives: tenen il·lusió per anunciar l’Evangeli, generositat en la col·laboració en la vida eclesial, atenció als més pobres… Podem tindre esglésies amb molts mitjans i poca vida i, per contra, comunitats amb pocs mitjans i molta vida. La vida eclesial no depèn dels mitjans materials.
Què és l’essencial per a la missió? “Quan entreu en una casa, digueu primer: <<pau en aquesta casa>>. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell” (Lc 10, 5-6). És la pau de Crist i l’alegria de l’Evangeli l’única cosa necessària per a anunciar la Bona Nova. Si tenim moltes coses i no vivim la fe amb alegria, la Paraula no fructificarà en el cor dels homes. En canvi, si fem visible l’alegria de l’Evangeli, encara que no tinguem molts mitjans, aquest arrelarà en el nostre món.
