Data: 18 de setembre de 2022
Benvolguts i benvolgudes, un dels drets més desitjats i defensats per una democràcia és la llibertat d’expressió. En efecte, és molt necessari que, allunyant-nos de tot sistema autoritari i manipulador de consciències, cada ciutadà i ciutadana se senti amb el dret d’expressar la seva opinió i hi trobi canals adients. És molt important, a més, que es valori el sentit de la crítica i del discerniment. Una bona pedagogia haurà d’incloure la recerca de valors i de sentit, que ajudi els nostres joves a ser independents i autònoms a l’hora de fer una seriosa reflexió sobre els diversos esdeveniments de la història.
Les crítiques positives són sempre benvingudes perquè ajuden a créixer i a fer examen de consciència a nivell social i eclesial. Mai no es pot caure en un silenci volgut si això implica deixar sense veu alguna persona o grup de persones, la situació de les quals reclama justícia social. Per això cada paraula ha de ser escoltada en profunditat per l’estament corresponent. I alhora cadascú haurà de ser prou generós i obert per deixar-se interpel·lar, tot cercant quines actituds o accions haurien de canviar o millorar.
Tot això reclama, sens dubte, una societat madura, educada en el respecte i en el desig autèntic de la pau i del bé comú. Tothom s’ha de poder expressar, sí, però ho farà honradament quan posi en primer lloc el progrés dels altres, de tots. Malauradament, però, sembla que el nostre món no acaba de desfer-se dels residus de les murmuracions i les injúries, molt sovint amplificades per l’existència de molts canals de comunicació on poder-les vessar. Potser ens hem acostumat a poder dir el que volem sense mesurar-ne les conseqüències, a mentir, a manipular la informació, a menysprear els altres i la seva dignitat, insensibles a la vida privada de les persones, que mereixen, com a mínim, ser tractades des de la veritat. No deixa de ser una contradicció que allò que volem exposar, en principi per al bé comú, acabi fomentant l’acarnissament damunt una persona o damunt una institució, travessant la línia vermella del respecte a l’altre, potser portats per la rancúnia o l’odi.
Per això, certament entristeix quan la manera d’exercir la llibertat d’expressió s’afilia als insults, a les ofenses particulars, als prejudicis sense coneixement de causa. I encara fa més llàstima quan aquest menyspreu amaga un interès egoista per part del seu autor o simplement una actitud banal enfront de l’altre i del seu sofriment.
Nosaltres, els qui volem seguir Jesucrist, no podem caure en aquests paranys. El Mestre no va deixar d’apostar, per damunt de tot, per la dignitat de la persona, per la seva vàlua com fill i filla de Déu. Sense caure en la trampa del pacifisme, hem d’aprendre a mesurar les paraules, no per encobrir la mentida, és clar, sinó per generar un espai d’innocència i d’honestedat a través del qual l’altre pugui ser conegut des del seu interior i des de la seva integritat. En definitiva, es tracta d’expressar-nos sempre amb llibertat, però respectant també la llibertat de tots. Ara que reprenem un nou curs, mirem de fer aquest exercici dins la mateixa Església.
Ben vostre.
