Data: 13 de març de 2022
Interpretem els sofriments del present com una experiència de despullament, d’empobriment i disminució de facultats i possibilitats, en tot sentit. Una experiència que podem englobar amb la imatge de “desert”. Tot seguint l’evangeli de sant Lluc, ens veiem legitimats a pensar que l’Esperit ens porta a aquest desert. No podem precisar si el que vivim és efecte d’una acció directa de l’Esperit, o alguna cosa que l’Esperit de Déu permet, perquè sapiguem donar-li resposta enmig d’aquest sofriment.
Fixant-nos solament en esdeveniments que afecten tota la humanitat i que no podem considerar llunyans, a la crisi global de la pandèmia s’hi ha afegit la tremenda tragèdia de la invasió d’Ucraïna i la guerra clarament injusta.
Com tots els que esdevenen en la nostra vida, també aquests fets han de ser viscuts segons l’Esperit. Així, veiem que, entre el despullament i les privacions que vivim en aquest desert, hem de reconèixer que ens han estat arrabassades la pau–tranquil·litat i la seguretat. Un primer pas indispensable per a encertar en el saludable camí de l’esperit (especialment en el camí quaresmal).
I aquí trobem un primer repte. La pau – tranquil·litat i la seguretat són dos dels valors que l’optimisme i la prepotència ingènua de la modernitat creien haver conquerit. Ens sorprèn que molts avui encara diguin: “sembla mentida que això passi en ple segle XXI!” Però, ¿qui ha dit que avui som millors que els qui es mataven a pedrades i a garrotades? Estem davant un prova clara de la greu confusió entre el progrés científic – tecnològic i el progrés realment humà. Pitjor encara, estem davant l’error de creure que les declaracions escrites i proclamades en les lleis o discursos són garantia del seu compliment, com és el cas d’aquelles que es refereixen als drets humans. L’ètica a l’ús, sense una base més profunda és enormement fràgil i, per tant, manipulable.
Això ens recorda el primer pas absolutament necessari per a viure la crisi en sentit evangèlic, és a dir, com a oportunitat de creixement: reconèixer, acceptar i entrar efectivament, en el desert real.
La persona humana posseïda de si mateix, absolutament segura del seu poder, difícilment reconeixerà el desert; menys encara l’assumirà com a lloc de llum.
La pandèmia, la guerra i tot un seguit de crisis que ens envolten, són cops, que, si bé ens atordeixen, també ens desperten a la realitat del que som. La salut, recolzada en avanços tecnològics i científics, la pau social, sostinguda per l’equilibri de forces i interessos, són béns en si mateixos. Però enormement fràgils, perquè s’aguanten, en última instància, sobre el cor humà, realment fràgil, malalt d’egoisme i orgull, desequilibrat i ignorant…
Aquest despertar és la gran ocasió de començar a descobrir la veritat, el sentit profund de les nostres vides. És la primera gran il·luminació d’aquesta llum enlluernadora pròpia del desert. Una vegada apartats els béns (salut, seguretat) que, convertits en miratges, impedeixen l’accés de la llum total als nostres ulls, sols resta deixar-nos banyar pel sol vivificant.
Aquest sol ens dirà qui som, per a què vivim i com hem de viure.
