Data: 5 de juliol de 2020
Al començament del curs que ara concloem, la Comissió Episcopal per a la Doctrina de la Fe de la Conferència Episcopal va publicar un important document titulat «Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida” (Sal 42, 3). Orientacions doctrinals sobre l’oració cristiana. La importància d’aquest document està, en primer lloc, en el tema que aborda, que afecta al més nuclear i autèntic de la vivència de la fe: l’oració com a moment fonamental de la trobada i la relació amb Déu. Estem davant una qüestió de gran transcendència per al present i el futur de l’Església, perquè una fe que no s’alimenta en la pregària no creix en l’amor a Déu i arriba a convertir-se en quelcom sense ànima. Sense l’oració, ni els creients ni l’Església en el seu conjunt podem créixer en santedat.
El document comença fent-nos caure en el compte de la situació cultural paradoxal en la qual ens trobem: “la cultura i la societat actuals, caracteritzades per una mentalitat secularitzada, dificulten el cultiu de l’espiritualitat i de tot el que porta a la trobada amb Déu. El nostre ritme de vida, marcat per l’activisme, la competitivitat i el consumisme, genera buit, estrès, angoixa, frustració, i múltiples inquietuds que no aconsegueixen alleujar els mitjans que el món ofereix per a aconseguir la felicitat” (n. 1). No obstant això, aquesta situació no apaga la set de Déu que hi ha en el cor de tot home, per la qual cosa ens trobem també que “no pocs senten un desig apressant de silenci, serenitat i pau interior. Estem assistint al ressorgir d’una espiritualitat que es presenta com a resposta a la “demanda” creixent de benestar emocional, equilibri personal, de gaudi de la vida o de serenitat per a encaixar les contrarietats… Una espiritualitat entesa com a cultiu de la pròpia interioritat perquè l’home es trobe amb ell mateix, i que moltes vegades no porta a Déu” (n. 2).
Aquesta barreja de secularització i cerca de pau interior han afavorit que avui ens trobem en un “mercat” amb moltes ofertes que volen respondre a la necessitat que l’ésser humà té de trobar sentit i orientació per a la vida. Algunes d’aquestes propostes estan inspirades en tradicions religioses i principis doctrinals aliens i, sovint, incompatibles amb veritats fonamentals de la fe cristiana, amb la concepció de l’home que neix d’ella i amb la salvació a la qual Déu ens crida en Jesucrist. Pensem, per exemple, en la pràctica del ioga, inspirat en el budisme zen; o en el mindfulness, que tanta acceptació té últimament en certs ambients socials.
Si aquestes pràctiques foren únicament unes tècniques per trobar serenitat interior, no existiria cap problema. Però sovint es justifiquen en teories sobre energies còsmiques, sobre la interioritat de l’ésser humà o la meta a la qual es vol arribar, que contradiuen la doctrina cristiana de la creació, de la relació de l’home amb el cosmos i de la plenitud que només trobarem en Déu. Davant aquesta situació el document vol recordar els elements essencials que no poden faltar en una iniciació a l’oració cristiana, que és l’autèntic camí per arribar al Déu viu i vertader, l’Únic que pot assaciar la set de felicitat que hi ha en el cor de l’home.
