Data: 19 de juliol de 2020
Per a què resar? Únicament quan tenim clara la resposta a aquesta pregunta podem entendre l’específic de l’oració cristiana. Moltes persones senten necessitat de pregar “per a sentir-se bé”, “per a trobar-se amb si mateix” o per a “tranquil·litzar el seu esperit”. En aquest cas l’oració queda reduïda a una reflexió per prendre consciència dels moviments interiors del propi esperit i dels propis desitjos i, d’aquesta manera, poder dominar-los i aconseguir la pau. Així l’oració es converteix en una meditació que no és pròpiament cristiana, perquè la meditació cristiana consisteix a reflexionar sobre la pròpia vida confrontant-la amb la Paraula de Déu per a iniciar un camí de conversió. Això no exclou que puguem emprar tècniques que ens ajuden a asserenar l’esperit i ens predisposen positivament a l’oració, però no podem confondre-les amb ella.
Per a un cristià la meta de l’oració i de tot el camí de l’existència és Déu, que és la fi última de l’home, i no deu ser instrumentalitzada en funció d’altres finalitats. L’oració ens ajuda a créixer en les actituds que ens uneixen ja en aquesta vida a Déu i, per això, ens permeten arribar a aconseguir-lo un dia en plenitud: la fe, l’esperança i la caritat. Sant Agustí ho expressa magistralment amb aquestes paraules: “La fe, l’esperança i la caritat condueixen fins a Déu a qui prega, és a dir, a qui creu, espera i desitja”.
L’actitud fonamental que caracteritza la vida del creient és la fe i la confiança en Déu. Gràcies a ella, davant les dificultats, “no camina angoixat”, ni està “preocupat” pel cos o pel vestit, ni pel que menjarà o beurà, ni pel demà (Mt 6, 25-34). La fe és una adhesió filial a Déu que va més enllà del que nosaltres sentim i comprenem. Sabem que aquesta es posa a prova especialment en els moments de dificultat i tribulació, o quan experimentem que Déu no ens concedeix el que li demanem. En eixos moments no hem de dubtar d’Ell ni abandonar l’oració, perquè no significa que s’haja oblidat de nosaltres, sinó que ens vol donar “béns majors” (Sant Agustí).
En la vida tenim moltes esperances. Unes es realitzen i altres no. En el fons totes ens parlen d’un desig de felicitat que hi ha en el cor de l’ésser humà: “en el fons, volem només una cosa: la vida benaurada, la vida que simplement és vida, simplement felicitat” (Benet XVI). L’oració ens ajuda a mantenir aquesta esperança enmig de les dificultats i a créixer en ella, perquè desperta en nosaltres el desig de la Vida Eterna.
La caritat és amistat amb Déu. Aquesta amistat ens porta a estimar els altres com a germans nostres. Santa Teresa de Jesús defineix l’oració com “tratar de amistad, estando muchas veces tratando a solas con quien sabemos que nos ama”. Per a Santa Teresa de l’Infant Jesús és “un crit de gratitud i d’amor tant enmig del sofriment com enmig de l’alegria”. Gràcies a l’acció de l’Esperit Sant en els nostres cors, que “ve a ajudar la nostra feblesa, perquè nosaltres no sabem pregar com cal“ (Rm 8, 26), en l’oració aquesta amistat va creixent cada dia fins a unir-nos amb Déu.
La pregària no és, per tant, quelcom secundari per a un cristià: és necessària per a qui vol aconseguir Déu i, amb Ell, la vertadera felicitat.
