Data: 18 de juny de 2023
Benvolgudes i benvolguts, estic preocupat per un bon amic de fa molts anys. Va ser un home de fe. Havíem conversat sovint sobre la vida i la mort, sobre els homes i sobre Déu. No li feia por morir. De sobte es va posar greu! I els fills, enduts per l’afecte que li tenien, em van manar de no dir-li res, d’esperar… Crec que s’equivocaren i que no hi tenien dret. Potser abans, els mossens esmerçàvem més temps a fer morir bé la gent, que no pas a fer-los viure cristianament. Però l’Església té un sagrament adient a cada circumstància: el baptisme per a començar la vida, la penitència per a perdonar els pecats, el matrimoni per a beneir l’amor…, i per quan emmalaltim seriosament, la unció dels malalts i el viàtic.
Ara deixem morir la gent massa sola. El món modern vol escamotejar-nos la mort. No es mor a casa, sinó en hospitals o en els sociosanitaris, envoltats de mitjans tècnics i de bons professionals. El més important és que el malalt no s’adoni que es mor, i després que els enterraments no destorbin la tranquil·litat dels vius i el trànsit de les ciutats. Tot això ens deshumanitza.
Morir-se és complir un dels actes més importants de l’existència humana. L’home ha de mirar la mort amb serenitat i no li podem prendre el dret de viure la seva mort. La persona que mor no s’evapora: és un comiat, un viatge que cal preparar. Per als cristians és també un naixement, un infantament, un moment fort d’esperança. És cert que no és bo esverar la gent, que cal ser realistes, alleugerir les molèsties i respectar el dolor i la intimitat de la família. Però és primer el respecte a la persona i a la fe del malalt. Tenim dret a rebre la unció dels malalts al començament d’una malaltia important, i a rebre el viàtic, que és força per al viatge. Tenim dret que una mà amiga sostingui la nostra i, si és possible, que es creï un clima de companyia i de pregària serena i confiada entorn nostre. Tenim dret a no morir tots sols.
No vull intranquil·litzar ningú. No descric pas la mort dels justos, sinó que expresso un desig. Sé que es mor d’accident, sobtadament, i conec morts de persones bones en les quals hom no pot fer referència a la fe, que no existeix o és molt minsa. Comprenc i respecto aquestes situacions. La salvació no depèn de la manera com es mor, sinó de la bondat d’un Déu que és Pare per a tothom, que és «compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor». Només vull afirmar el dret que tenim, també avui, de morir acompanyats dels sagraments de l’Església! Després de la mort ve l’angoixa de la separació. Però a la fe li correspon un tipus d’exèquies ben diferent dels honors funeraris civils i dels ritus pagans. Dolor i sentiment sí, com tothom; però res de desolació, pànic o aclaparament. Sempre fa sofrir un comiat per un temps llarg, però domina l’esperança i el to de festa. El centre de la litúrgia exequial no és la mort sinó la vida, una vida nova que comença per la força de la victòria de Jesús ressuscitat. No és un adéu, sinó només un a reveure. Els viatges es preparen, sobretot si són importants. És normal que parents i amics ens acompanyin a l’estació o a l’aeroport. Quelcom semblant ha de passar quan es tracta de l’últim viatge, el que haurem de fer tots.
Ben vostre,
