Data: 12 de juny de 2022
Benvolguts i benvolgudes, Tamara Djermanovic ens ofereix una visió a l’abast de tothom de l’obra de Dostoievski. Ell «ha baixat a les profunditats de l’ànima humana i ha descrit els cels i els abismes que s’hi troben». Per a Dostoievski, som nosaltres els qui en darrer terme tenim la llibertat de decidir com serà la nostra existència: aquest credo fa que la vida valgui la pena malgrat les seves contradiccions. Una d’elles és la irracionalitat humana. L’home del subsòl—alter ego de l’autor— aixeca la veu contra el racionalisme científic i el positivisme. El progrés no ha creat un món millor, sinó justament el contrari, com ja havia anunciat Rousseau en el seu Discurs sobre les ciències i les arts. És a la novel·la Els dimonis on Dostoievski retrata els joves contagiats per les noves idees que s’emparen sota les banderes del socialisme, el nihilisme i l’ateisme. Dostoievski culpa Occident d’haver inflamat la joventut russa. Nikolái Stavroguin, el seu protagonista, és condemnat sobretot «perquè ha deixat de conèixer el seu poble»: perdre les arrels és pitjor que ser occidentalista.
La idea de cometre un crim «en interès de la humanitat» ocupa el centre de Crim i càstig —per a mi la millor novel·la de Dostoievski—, amb la figura de Raskólnikov, que defensa transgredir certes normes si així ho exigeix el bé dels altres. Dostoievski analitza el problema de la llibertat quan aquesta es vincula a la possibilitat d’exercir el mal per aconseguir el bé. La figura de Raskólnikov es complementa amb la de Sònia, una gran pecadora que ha conservat la puresa d’esperit. L’heroïna de Dostoievski té una capacitat de sacrifici que no té límits. Sense ella, Raskólnikov no hauria confessat el seu crim, la condició necessària per tornar a la vida.
Els germans Karamázov, l’última gran novel·la de Dostoievski, presenta tres germans —Dmitri, Ivan i Alekséi—, amb tres actituds diferents enfront de la vida. Alekséi troba en el monestir «una sortida ideal per a la seva ànima, ansiosa per elevar-se vers la llum de l’amor». Té una capacitat d’estimar i perdonar sense límits, com ho manifesta el seu pare: «Tu ets l’únic que no m’has condemnat.» L’autèntica santedat implica no judicar ningú i comprendre tothom, sense esperar res a canvi. La filosofia d’Ivan recorda, en part, la de Raskólnikov de Crim i càstig. Tots dos cometen un crim, però el d’Ivan és ideològic: no mata directament, sinó que incita a matar. Inculca les seves idees a un ignorant —el fill bastard— i aquest es presta a cometre el parricidi. Es tracta de la relació entre una idea o una ideologia i la seva realització pràctica. Només quan es porta a terme el crim, Ivan s’adona de la transcendència de les seves paraules: «Ell ha matat, però jo li he ensenyat a matar.» Dmitri, el més autobiogràfic, és apassionat i irracional; estima la vida i els plaers, però a la vegada es preocupa i sofreix pels altres: «Em comportava com un llibertí, però he estimat el bé. A cada instant em volia corregir, però he viscut com una bèstia.» En canvi, Fiodor, el pare, és l’encarnació del principi «si Déu no existeix, tot està permès»: «Que el món cremi mentre jo pugui estar bé.» Finalment, un vell monjo, Zòsim, entén tothom i ho perdona tot; més que propagar la fe, intenta conciliar els destins dels altres mitjançant l’amor com una força viva que està a l’abast de tots. Per a ell, el més important és l’amor realitzat, perquè sense la seva força tampoc no es pot creure en Déu: «A mesura que avanci l’amor s’anirà convencent de l’existència de Déu i de la immortalitat de l’ànima.»
Ben vostre,
