Data: 6 de setembre de 2020
Com que escric aquest comentari amb algunes setmanes d’antelació,m’arrisco a no encertar en la descripció de la situació social i eclesial d’aquestinicidel curs 2020-21. Vista l’experiència dels mesos anteriors, ens hem acostumat a acceptar amb una certa normalitat algunes pautes de comportament que en altres moments no es produïen: la improvisació, la imprevisió, els desmentiments, la resignació en els canvis de normes per complir o de mesures imposades, la supressió de reunions i celebracions. I el que és pitjor, la comprensió de les mitges veritats amb l’excusa de tranquil·litzar o de no esvalotar la ciutadania. Sembla que tot ho donem per bosi contribueix a pal·liar o eliminar els efectes del desafiament que està suposant la pandèmia que causobre nosaltres, sobre la nostra societat i sobre el món sencer.
Per això, espero i demano a Déu que no hagi de fer cap rectificació substancial d’aquestes línies que us adreço en aquests primers dies de setembre.
Primera afirmació: és evident que comença un nou curs molt atípic. Tant, que cap de nosaltres no ho havíemviscutabans. Per descomptat que ja vam acabar el curs anterior amb moltes anormalitats en tots els àmbits de la nostra vida: en els col·legis, en les associacions, en els comerços o en les empreses. Algunes anomalies s’han perllongat durant l’estiu que ara acaba, comles colònies i campaments d’estiu on s’ha articulat i completatl’activitat educativa reglada; els centres de vacances que han vist disminuir les seves reserves iles empreses que han viscut situacions indesitjables com el tancament del negoci o l’acomiadament de treballadors. Sense deixar d’esmentar, a més, un sector fonamental en aquesta tasca com és el món sanitari. Malgrat tot, quanta gratitud cap a aquests professionals per part de tota la societat!
Segona afirmació: aquest nou curs influirà en l’àmbit eclesial. Potser s’alteraran les celebracions sacramentals, la formació permanent i les activitats catequètiques, l’atenció caritativa als més fràgils, les reunions de creients que escoltaven la Paraula i revisaven les seves actituds vitals, la presència en l’Eucaristia diària, les confessions, les relacions personals dins de la comunitat i en el servei exterior.
Tercera afirmació: encetem un curs amb el perill de la por permanent, de la reclusió voluntària a casa, de la indiferència cap als altres, del no voler veure els drames i tragèdies que ens envolten, de l’egoisme en les nostres percepcions i actituds, de la renúncia a col·laborar amb entitats i associacions d’ajuda, de l’individualisme insensible, de la fugida de la realitat imaginant només actuacions que ens agraden, ens interessen o ens gratifiquen.
Quarta i última afirmació: aquesta situació ens obliga a tots, i d’una manera especial els cristians, a eliminar els aspectes negatius de les constatacions anteriors. Hem de començar el curs amb esperança. No m’atreveixo a dir amb alegria,però malgrat tot el que està passant no podem caure en el descoratjament i en la paràlisi. Molta gent del nostre voltant ens necessita, espera una paraula d’optimisme i de consol. No ens hi podem negar. Ens hi juguem el futur de tots. Els cristians no podem prescindir de l’oració, de l’escolta de la Paraula, dels sagraments. Sense aquests mitjans que Déu ens ha concedit no podrem afrontar el curs amb garanties d’èxit. Això significa un major i més ampli voluntariat, una preocupació i una ajuda efectiva als qui més sofreixen i no abandonar les nostres obligacions acceptades en anys anteriors en els diferents sectors pastorals en què col·laborem.
