Data: 20 de febrer de 2022
Una de les realitats que avui més reclamen “sostenibilitat” és el matrimoni.
No ho diem subratllant el costat negatiu de la realitat, és a dir, donant a entendre que el matrimoni avui està en crisi i que, per tant, cal protegir-lo, sinó en el sentit més constructiu.
Que el matrimoni ha de ser protegit és indubtable. Però el matrimoni cristià és una realitat de l’Esperit i, com sabem, les realitats de l’esperit tenen el seu propi estil de vida. Així:
– No subsisteixen només amb lleis externes, ni amb suports superficials, ni amb codis de bones conductes…
– La seva estabilitat no és estàtica, no és immobilisme. Al contrari, si no hi ha creixement, moren.
– Són sostenibles sobre la base d’una fidelitat creativa.
Les lleis han de protegir el matrimoni; però en alguns casos col·laboren a destruir-lo. Els remeis psicològics ajuden a la sostenibilitat, encara que tantes vegades les receptes són precisament l’alliberament de tot vincle; els recursos a compensacions lúdiques calmen tensions, però sempre són efímeres…
Què fa que el matrimoni sigui sostenible? En la glossa que publicàvem fa unes quatre setmanes, parlàvem de la sostenibilitat de la vida cristiana. I aprofitàvem l’exemple de la vida matrimonial per a explicar dos missatges: d’una banda, la conveniència de tornar als orígens de l’amor, quan hi ha crisi i, d’altra bonda, la bellesa del matrimoni de persones grans que continuen estimant-se… molt més que en els inicis del festeig.
La durabilitat del matrimoni es basa en el que solem dir “fidelitat creativa”. Aquestes dues paraules semblen contradictòries: si un és fidel, no hauria d’introduir cap novetat. Però, aquesta és la manera d’entendre la fidelitat en el món, que assegura la continuïtat mitjançant la norma o l’autoritat. Però en la vida de l’esperit, com és el cas de l’existència del matrimoni cristià, no hi ha aquesta contradicció. En la vida de l’Esperit no hi ha “còpies”, ni simultànies (és a dir els que vivim el mateix Esperit no som còpies els uns dels altres), ni tampoc al llarg del temps (és a dir, no repetim mai exactament els mateixos gestos: les repeticions, com en els ritus sacramentals, sempre són renovació, actualització…)
Al llarg de la seva existència un matrimoni que desitgi viure en l’Esperit de Crist s’haurà abraçat i besat moltes vegades, però cap d’aquestes abraçades i besos serà còpia dels anteriors. Posar en comú el sou guanyat en el treball professional és un gest d’amor que es repeteix cada mes. Però és nou cada vegada, perquè la vida de l’esperit que hi ha darrere d’aquest acte és renovada, la vida d’amor, de sofriments i goigs, és una recreació contínua de l’amor esponsal. Si no fos així, la rutina acabaria matant el mateix matrimoni, encara que mantingués una aparença d’estabilitat. Es nota molt si un matrimoni està viu, moribund o mort.
La sostenibilitat del matrimoni cristià, com diu el Salm 1, depèn de si està plantat a la vora del riu: “com un arbre que arrela vora l’aigua: dona fruit quan n’és el temps i mai no es marceix el seu fullatge” (Sl 1,3).
