Data: 1 de novembre de 2020
Benvolguts i benvolgudes,
Avui és Tots Sants. Aquests dies, els camins que porten als cementiris solen ser més concorreguts del que és normal. L’Església ens convida a fer memòria festiva dels germans i germanes que viuen ja en la pau amorosa i sòlida del Pare; i, especialment demà, ens exhorta a pregar en l’esperança per tots els difunts.
En el Concili Vaticà II hi trobem escrit: «L’Església dels qui són en camí tingué des dels primers temps del cristianisme un perfecte coneixement d’aquesta comunió de tot el Cos Místic de Jesucrist, i per això va fomentar amb una gran pietat el record dels difunts i va oferir sufragis per ells, “convençuda que pregar pels difunts perquè els siguin perdonats els pecats és cosa santa i religiosa” (2Ma 12,45)» (Constitució sobre l’Església, 50).
És bo visitar els cementiris per recordar els familiars, els amics i tots els qui han contribuït a fer la nostra història, amb les cendres dels quals es barrejaran les nostres. Tanmateix, la Bona Nova de Jesús ens porta a fer aquesta visita amb esperança: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà» (Jn 11,25), ens diu Jesús. Perquè, com afirma sant Pau, «si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també […], aquell qui va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals» (Rm 8,11). Mentrestant, «esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador», com preguem a la Missa.
És bo visitar, per tant, el cementiri, mentre la fe faci llum al dolor i el sentiment no ofegui l’esperança. La mateixa paraula «cementiri», que ve del grec, ens obre una porta, perquè «cementiri» vol dir «dormitori». I del dormitori hom se’n desperta refet i s’encara a un nou dia. Us heu adonat que tots els pobles tenen cementiri? Pot ser que no tinguin escola ni ajuntament ni comerços, però cada poble té el seu cementiri. No hi ha dubte que el pensament de la mort comunica saviesa. En canvi, les aglomeracions de les grans ciutats ho fan difícil. Però, no es diu també sovint que les grans ciutats són deshumanitzadores?
La realitat de la mort és sempre una bona ocasió per pensar sobre el sentit de la vida. De fet, quan parlem del sentit de la mort el que volem és parlar del sentit de la vida. La fe cristiana aposta pel futur d’aquesta vida, perquè està convençuda que la identitat de la persona perdura eternament, com la identitat del Crist ressuscitat amb la del Crist crucificat. Si estem convençuts que serem eternament allò que hem estat, val la pena considerar el temps de la nostra vida temporal com aquell on es juga la nostra vida perdurable, perquè amb el temps de la nostra existència temporal s’acaba el temps del pelegrinatge humà, o de l’homoviator, com li agradava dir a Gabriel Marcel. Des d’aquesta concepció, la mort no és un absurd, i la terra sagrada dels nostres cementiris dóna força a aquella fe «que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida», com resa la Visita Espiritual del venerable bisbe Josep Torras i Bages.
Ben vostre,
