Data: 10 de maig de 2020
Benvolguts i benvolgudes, en el captard d’aquests dies hem aplaudit i agraït el treball de metges i personal sanitari que s’han entregat a la seva tasca de lluita contra la pandèmia amb una professionalitat encomiable. En aquest context, m’ha semblat que seria bo recordar i fer present el testimoniatge de dos metges catalans, ambdós declarats beats per l’Església, que en circumstàncies ben diverses van saber donar i donar-se a mans plenes. Els esmento perquè ambdós van saber viure la fe cristiana d’una manera radical enmig d’una professionalitat entregada en la seva tasca. Que ells ens siguin llum per al que estem vivint aquest temps, sobretot per als metges i sanitaris cristians i, també, per què no, per a tots els altres professionals que almenys valoren l’humanisme cristià.
El primer és el Dr. Pere Tarrés (1905-1950). Nascut a Manresa però traslladat a Barcelona als setze anys, hi realitzà la carrera de medicina. Quan en els anys trenta s’organitzà el moviment de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FEJOC), Tarrés s’hi integrà i, amb el temps, es convertiria en un dels líders més destacats, ocupant importants responsabilitats a nivell nacional. Acabada la Guerra Civil, es preparà per al sacerdoci, essent ordenat el 1942. Tarrés havia desenvolupat la professió mèdica durant onze anys al barri de Gràcia. Amb un amic va posar en marxa, a les Corts, la Clínica Sanatori Mare de Déu de la Mercè per a atendre malalts, principalment els més necessitats, afectats de tuberculosi, malaltia molt difosa en els anys posteriors a la Guerra Civil. El beat Tarrés havia fet de la medicina un sacerdoci. Així ho escrivia a la seva germana: «El llit és un altar i el malalt és Jesucrist, i el metge és el sacerdot que presenta la víctima a Déu.» Exercia la caritat envers els malalts com el sacerdot l’ha d’exercir en el seu ministeri pastoral. Sense paternalismes, sense sentimentalismes exagerats; però sí amb una donació plena del seu temps i de la seva vida: «El metge»—deia—«ha de triomfar per dues virtuts: la de la seva ciència i la de la seva caritat.» Predicava que s’ha de saber aprofitar la vida i donar-hi un sentit cristià. Quan visitava una llar sense mitjans econòmics, no cobrava els seus honoraris i, fins i tot, més d’una vegada, havia deixat sota el coixí els diners per a pagar el que havia receptat. Fou beatificat el 5 de setembre de 2004 a Loreto (Ancona – Itàlia).
L’altre metge al qual vull fer esment és el Dr. Marià Mullerat (1897-1936), metge i alcalde d’Arbeca, beatificat a Tarragona el 23 de març de l’any passat. Havia mort afusellat per odi a la fe el 13 d’agost de 1936. Precisament, l’endemà de la seva beatificació, el papa Francesc —en el res de l’Àngelus— demanava la seva intercessió «perquè ens ajudi a recórrer els camins de l’amor i la fraternitat, tot i les dificultats i les tribulacions.» Amb un estil de vida obertament evangèlic, fou considerat una persona pública que actuava per compte de la fe catòlica. Per això fou capturat i assassinat en la persecució religiosa de l’inici de la Guerra Civil. Mullerat és recordat per gestes com quan, durant el seu captiveri, guarí la ferida d’un dels seus botxins i receptà un medicament per al fill d’un dels seus acusadors. Pare de família, alcalde i metge, «assumí la guarició dels sofriments físics i morals dels seus germans, testimoniant amb la seva vida la primacia de la caritat i del perdó», afirmà el Card. AngeloBecciu el dia de la beatificació a la Catedral de Tarragona.
Heus ací dos professionals extremadament competents. Aimants de la medicina, foren uns homes amb veritable vocació de metge. De fet, en el fons del seu cor i amb les seves pròpies obres, havien esdevingut també metges de l’esperit.
