Data: 14 d’abril de 2024
Devia haver estat un bon cantant, perquè tenia molt bon ofici, i enmig d’aquelles parets un no s’hauria imaginat mai que l’Avemaria sonés tan autèntica, tan vibrant, tan pasqual… Un pres de la presó romana de Regina Coeli obsequiava la Verge Maria, dins la missa, amb el cant més autèntic que jo hagi sentit mai. Com ens corprenia a tots els assistents, aquella missa dins la presó, com ressonava dintre l’ànima, quant d’amor que hi posava aquell home, quanta fe senzilla… Com un lament, com una queixa per la situació de tants empresonats. I Maria, la Mare de Misericòrdia, sempre amorosa, rebia joiosa aquella pregària i la feia eficaç. Era l’ofertori de la missa de cloenda d’un Seminari tingut a Roma sobre pastoral penitenciària d’arreu del món, on vaig participar ja fa uns anys, i estàvem celebrant l’eucaristia pasqual a la mateixa sala de la presó que havia acollit la trobada del Papa Joan XXIII amb els seus estimats fills empresonats, ell sempre tan ple de la caritat del Bon Pastor.
L’eucaristia aquell dia es manifestava allí, dintre la presó, com el gran testament de Crist Salvador que ens vol a tots germans, que suprimeix les diferències i ens fa tastar el que serà definitivament el banquet del Regne de Déu. Quan ja no hi haurà diferències i tot haurà estat perdonat i redimit. Dintre la presó hi ha germans cristians, altres no cristians, molts indiferents però tots són germans nostres. Segur que hi ha molts pecadors, però tots som pecadors. I de l’Eucaristia en neix el perdó, la germanor, i una força que enderroca els murs de les separacions humanes i ens fa anar a l’essencial, que és l’amor de Déu revelat i entregat en el Crist. Quina força de transformació i d’alliberament que té tota Eucaristia! Mai no l’hauríem de celebrar indiferents, ni ens hauria de deixar insensibles als que pateixen, o deixar-nos iguals com hi hem arribat. El seu potencial transformador ve de l’Esperit Sant que se’ns comunica. La Pasqua tot ho canvia i ressuscita!
L’Eucaristia que anem celebrant durant aquests cinquanta dies de la Pasqua, ha de ser sempre un cant de joia vibrant, com aquella Avemaria; un crit, una pregària viva, que ens uneixi a Crist i que ho transformi tot. Perquè la llum de la Pasqua arriba a tots els racons de l’existència, i és com un clam de dignitat per a tot ésser humà. Cap presó no pot empresonar la Vida que Crist ens ha merescut. I d’aquesta Vida en neix el treball per la dignitat de tota persona humana, des de la seva concepció al si de la mare fins a la seva mort natural.
Els horrors de moltes presons del món, sense els més mínims serveis, o que no ajuden a viure l’esperit de perdó i de restauració que sempre ha de tenir la justícia, es dissipaven aquella tarda a Roma. L’Eucaristia ens situava on de debò estem: tots units al voltant de l’altar, i sense uns més dignes que els altres. Tots som indignes de rebre el Senyor i de ser tan estimats. A cada eucaristia recordem-nos dels qui pateixen, els qui esperen alliberament i dignitat reconeguda, dels pobres, dels qui necessiten la nostra solidaritat. Només podem celebrar de veritat l’Eucaristia, si estem disposats a treballar per la fraternitat entre els homes i dones del món, si ens comprometem a servir com Jesucrist i a canviar tota injustícia amb la força de l’amor.
