El Papa Francesc va fer públic un Missatge per a la XXIXª Jornada del Malalt del proper 11 de febrer de 2021, amb el Lema: “De Mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans (Mt 23,8). La relació de confiança, fonament de la cura del malalt”. N’oferim la versió catalana de la Secretaria de la Conferència episcopal Tarraconense:
MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC PER A LA XXIX JORNADA MUNDIAL DEL MALALT
De Mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans (Mt 23,8). La relació de confiança, fonament de la cura del malalt
Benvolguts germans i germanes,
La celebració de la 29a Jornada Mundial del Malalt, que tindrà lloc l’11 de febrer de 2021, memòria de la Benaurada Mare de Déu de Lourdes, és un moment propici per a dedicar una atenció especial a les persones malaltes i als qui en tenen cura, tant als llocs destinats a la seva assistència com al si de les famílies i les comunitats. Penso, en particular, en els qui pateixen arreu del món els efectes de la pandèmia del coronavirus. A tots, especialment als més pobres i marginats, els expresso la meva proximitat espiritual, alhora que els asseguro la sol·licitud i l’afecte de l’Església.
1.El tema d’aquesta Jornada s’inspira en el passatge evangèlic en el qual Jesús critica la hipocresia dels qui diuen, però no fan (cf. Mt 23,1-12). Quan la fe es limita a exercicis verbals estèrils, sense involucrar-se en la història i les necessitats del proïsme, la coherència entre el credo professat i la vida real s’afebleix. El risc és greu; per aquest motiu, Jesús utilitza expressions fortes, per tal d’advertir-nos del perill de caure en la idolatria de nosaltres mateixos, i afirma: «De Mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans» (v. 8).
La crítica que Jesús adreça als qui «diuen, però no fan» (v. 3) és beneficiosa, sempre i per a tots, perquè ningú és immune al mal de la hipocresia, un mal molt greu, l’efecte del qual és impedir-nos florir com a fills de l’únic Pare, cridats a viure una fraternitat universal.
Davant la condició de necessitat d’un germà o una germana, Jesús ens mostra un model de comportament totalment oposat a la hipocresia. Proposa aturar-se, escoltar, establir una relació directa i personal amb l’altre, sentir empatia i commoció per ell o per ella, deixar-se involucrar en el seu patiment fins arribar a fer-se’n càrrec per mitjà del servei (cf. Lc 10,30-35).
2. L’experiència de la malaltia fa que sentim la nostra pròpia vulnerabilitat i, alhora, la necessitat innata de l’altre. La nostra condició de criatures es torna encara més nítida i experimentem de manera evident la nostra dependència de Déu. Efectivament, quan estem malalts, la incertesa, la por i a vegades la consternació, s’apoderen de la ment i del cor; ens trobem en una situació d’impotència, perquè la nostra salut no depèn de les nostres capacitats o del nostre neguit (cf. Mt 6,27).
La malaltia imposa una pregunta pel sentit, que en la fe s’adreça a Déu; una pregunta que cerca un significat nou i una direcció nova per a l’existència, i que a vegades pot ser que no trobi una resposta immediata. Els nostres amics i familiars no sempre poden ajudar-nos en aquesta recerca laboriosa.
Referent a això, la figura bíblica de Job és emblemàtica. La seva dona i els seus amics no són capaços d’acompanyar-lo en la seva desventura, és més, l’acusen augmentant en ell la soledat i el desconcert. Job cau en un estat d’abandonament i incomprensió. Però precisament per mitjà d’aquesta extrema fragilitat, rebutjant tota hipocresia i escollint el camí de la sinceritat amb Déu i amb els altres, fa arribar el seu crit insistent a Déu, que a la fi respon, obrint-li un nou horitzó. Li confirma que el seu patiment no és una condemna o un càstig, tampoc és un estat de llunyania de Déu o un signe de la seva indiferència. Així, del cor ferit i guarit de Job, brolla aquesta commoguda declaració al Senyor, que ressona amb energia: «Jo us coneixia només pel que sentia dir, però ara us he vist amb els meus propis ulls» (42,5).
3. La malaltia sempre té un rostre, fins i tot més d’un: té el rostre de cada malalt i malalta, també dels qui se senten ignorats, exclosos, víctimes d’injustícies socials que neguen els seus drets fonamentals (cf. Carta enc. Fratelli tutti, 22). La pandèmia actual ha tret a la llum nombroses insuficiències dels sistemes sanitaris i mancances en l’atenció de les persones malaltes. Els ancians, els més febles i vulnerables no sempre tenen garantit l’accés als tractaments, i no sempre és de manera equitativa. Això depèn de les decisions polítiques, de la manera d’administrar els recursos i del compromís dels qui ocupen càrrecs de responsabilitat. Invertir recursos en la cura i l’atenció a les persones malaltes és una prioritat vinculada a un principi: la salut és un bé comú primari. Alhora, la pandèmia ha posat també en relleu el lliurament i la generositat d’agents sanitaris, voluntaris, treballadors i treballadores, preveres, religiosos i religioses que, amb professionalitat, abnegació, sentit de responsabilitat i amor al proïsme han ajudat, tingut cura, consolat i servit els malalts i els seus familiars. Una multitud silenciosa d’homes i dones que han decidit mirar aquests rostres, fent-se càrrec de les ferides dels pacients, que sentien el seu proïsme en virtut a la comú pertinença a la família humana.
La proximitat, de fet, és un bàlsam molt valuós, que ofereix suport i consol a qui pateix en la malaltia. Com a cristians, vivim la proximitat com a expressió de l’amor de Jesucrist, el bon Samarità, que amb compassió s’ha fet proper a tot ésser humà, ferit pel pecat. Units a Ell per l’acció de l’Esperit Sant, estem cridats a ser misericordiosos com el Pare i a estimar, en particular, els germans malalts, febles i que pateixen (cf. Jn 13,34-35). I vivim aquesta proximitat, no només de manera personal, sinó també de forma comunitària: en efecte, l’amor fratern en Crist genera una comunitat capaç de guarir, que no abandona ningú, que inclou i acull sobretot els més fràgils.
Referent a això, desitjo recordar la importància de la solidaritat fraterna, que s’expressa de manera concreta en el servei i que pot assumir formes molt diverses, totes orientades a sostenir el proïsme. «Servir significa tenir cura dels més fràgils de les nostres famílies, de la nostra societat, del nostre poble» (Homilia a L’Havana, 20 de setembre de 2015). En aquest compromís cadascú és capaç de «deixar de banda les seves recerques, afanys, desitjos d’omnipotència davant la mirada concreta dels més fràgils. […] El servei sempre mira el rostre del germà, toca la seva carn, sent la seva proximitat i fins i tot en alguns casos la “pateix” i cerca la promoció del germà. Per això el servei no és mai ideològic, ja que no servim idees, sinó que servim persones» (ibíd.).
4. Perquè hi hagi una bona teràpia, és decisiu l’aspecte relacional, mitjançant el qual es pot adoptar un apropament holístic cap a la persona malalta. Donar valor a aquest aspecte també ajuda els metges, els infermers, els professionals i els voluntaris a fer-se càrrec d’aquells que pateixen per acompanyar-los en un camí de guarició, gràcies a una relació interpersonal de confiança (cf. Nova Carta dels agents sanitaris [2016], 4). Es tracta, per tant, d’establir un pacte entre els necessitats de cures i els qui en tenen cura; un pacte basat en la confiança i el respecte mutus, en la sinceritat, en la disponibilitat, per a superar tota barrera defensiva, posar al centre la dignitat del malalt, tutelar la professionalitat dels agents sanitaris i mantenir una bona relació amb les famílies dels pacients.
Precisament aquesta relació amb la persona malalta troba una font inesgotable de motivació i de força en la caritat de Crist, com demostra el testimoni mil·lenari d’homes i dones que s’han santificat servint els malalts. En efecte, del misteri de la mort i resurrecció de Crist brolla l’amor que pot donar un sentit ple tant a la condició del pacient com a la de qui en té cura. L’Evangeli ho testimonia moltes vegades, mostrant que les guaricions que feia Jesús no són mai gestos màgics, sinó que sempre són fruit d’una trobada, d’una relació interpersonal, en què al do de Déu que ofereix Jesús li correspon la fe de qui l’acull, tal com resumeix la paraula que Jesús repeteix sovint: “La teva fe t’ha salvat”.
5. Benvolguts germans i germanes: El manament de l’amor, que Jesús va deixar als seus deixebles, també troba una realització concreta en la relació amb els malalts. Una societat és tant més humana com més sap tenir cura dels seus membres fràgils i sofrents, i sap fer-ho amb eficiència animada per l’amor fratern. Caminem vers aquesta meta, procurant que ningú es quedi sol, que ningú se senti exclòs ni abandonat.
Encomano a Maria, Mare de misericòrdia i Salut dels malalts, totes les persones malaltes, els agents sanitaris i els qui es prodiguen al costat dels qui pateixen. Que Ella, des de la Gruta de Lourdes i des dels innombrables santuaris que se li han dedicat arreu del món, sostingui la nostra fe i la nostra esperança, i ens ajudi a tenir cura els uns dels altres amb amor fratern. A tots i cadascun us imparteixo de cor la meva benedicció.
Roma, Sant Joan del Laterà, 20 de desembre de 2020, quart diumenge d’Advent.
Francesc
