MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
VI JORNADA MUNDIAL DELS POBRES
Diumenge XXXIII del Temps de durant l’any
13 de novembre de 2022
Jesucrist es va fer pobre per vosaltres (cf. 2Co 8,9)
- “Jesucrist es va fer pobre per vosaltres” (cf. 2Co 8,9). Amb aquestes paraules l’apòstol Pau s’adreça als primers cristians de Corint, per donar fonament al seu compromís solidari amb els germans necessitats. La Jornada Mundial dels Pobreses presenta també aquest any com una sana provocació per ajudar-nos a reflexionar sobre el nostre estil de vida i sobre les pobreses del moment present.
Fa uns mesos, el món estava sortint de la tempesta de la pandèmia, mostrant signes de recuperació econòmica que portarien alleugeriment a milions de persones empobrides per la pèrdua de la feina. S’entreveia una mica de serenitat que, sense oblidar el dolor per la pèrdua dels éssers estimats, prometia finalment poder tornar a les relacions interpersonals directes, a retrobar-nos sense limitacions o restriccions. I és aleshores que ha aparegut a l’horitzó una nova catàstrofe, destinada a imposar al món un escenari diferent.
La guerra a Ucraïna s’ha afegit a les guerres regionals que aquests anys estan portant arreu mort i destrucció. Però aquí el quadre es presenta més complex per la intervenció directa d’una “superpotència”, que pretén imposar la seva voluntat contra el principi d’autodeterminació dels pobles. Es repeteixen escenes de memòria tràgica i un cop més el xantatge recíproc d’alguns poderosos fa callar la veu de la humanitat que invoca la pau.
- Quants pobres genera la insensatesa de la guerra! On sigui que es miri, es constata com la violència afecta els indefensos i els més febles. Deportació de milers de persones, especialment nens i nenes, per desarrelar-los i imposar-los una altra identitat. Tornen a ser ben actuals les paraules del Salmista davant la destrucció de Jerusalem i l’exili dels joves hebreus: «Vora els rius de Babilònia ens assèiem tot plorant d’enyorança de Sió; teníem penjades les lires als salzes de dins la ciutat. / Quan volien que cantéssim els qui ens havien deportat, quan demanaven cants alegres els qui ens havien entristit […] ¿Com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera?» (Sl 137,1-4).
Són milions les dones, els infants, els ancians obligats a desafiar el perill de les bombes per tal de protegir-se cercant empara com a refugiats als països veïns. Els que romanen a les zones de conflicte, conviuen cada dia amb la por i la manca d’aliments, aigua, atenció mèdica i sobretot d’afecte. En aquestes situacions, la raó s’enfosqueix i els qui en pateixen les conseqüències són moltes persones comunes, que se sumen al gran nombre d’indigents. Com es pot donar una resposta adequada que porti alleugeriment i pau a tantes persones, deixades a mercè de la incertesa i la precarietat?
- En aquest context tan contradictori s’emmarca la VIJornada Mundial dels Pobres, amb la invitació —presa de l’apòstol Pau— a tenir la mirada fixa en Jesús, el qual «essent ric, es va fer pobre per nosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa» (2 Co 8,9). En la seva visita a Jerusalem, Pau s’havia trobat amb Pere, Jaume i Joan, que li havien demanat que no s’oblidés dels pobres. La comunitat de Jerusalem, en efecte, estava en greus dificultats per la carestia que fuetejava el país, i l’Apòstol s’havia preocupat immediatament d’organitzar una gran col·lecta a favor dels pobres. Els cristians de Corint es van mostrar molt sensibles i disponibles. Per indicació de Pau, cada primer dia de la setmana recollien el que havien aconseguit estalviar i tots eren molt generosos.
Com si el temps no hagués transcorregut des d’aquell moment, també nosaltres cada diumenge, durant la celebració de la Santa Eucaristia, fem el mateix gest, posant en comú les nostres ofrenes perquè la comunitat pugui proveir les exigències dels més pobres. És un signe que els cristians sempre han realitzat amb alegria i sentit de responsabilitat, perquè a cap germana o germà no li falti el més necessari. Ho testifica ja sant Justí, que, al segle segon, explicant la celebració dominical dels cristians a l’emperador Antoní Pius, escrivia així: «El dia que en diuen del “Sol” se celebra en un mateix indret l’assemblea de tots els qui viuen a ciutat o a la pagesia, i es llegeixen les Memòries dels Apòstols o els escrits dels profetes fins que el temps ho permet. […] Llavors segueix la participació de cadascú en els aliments sobre els quals s’ha fet l’acció de gràcies. I per mans dels diaques és enviat als absents. Els qui tenen en abundància i ho volen, segons decisió personal, donen el que els sembla. La col·lecta és posada a disposició del president, i ell socorre orfes i viudes; els qui passen necessitat per malaltia o una altra causa; els qui són a la presó, els qui són de pas; en una paraula, en una paraula, esdevé protector de tots els qui estan en necessitat» (Primera Apologia, LXVII, 1-6).
- Tornant a la comunitat de Corint, després de l’entusiasme inicial, el seu compromís va començar a disminuir i la iniciativa proposada per l’Apòstol va perdre força. És aquest el motiu que estimula Pau a escriure de manera apassionada insistint en la col·lecta, «Ara, doncs, hauríeu d’acabar-la, perquè una ferma decisió vagi seguida de la realització plena, en la mesura de les vostres possibilitats» (2Co 8,11).
Penso en aquest moment en la disponibilitat que, en els darrers anys, ha mogut poblacions senceres a obrir les portes per acollir milions de refugiats de les guerres a l’Orient Mitjà, a l’Àfrica central i ara a Ucraïna. Les famílies han obert de bat a bat les seves cases per fer espai a altres famílies, i les comunitats han rebut amb generositat moltes dones i infants per oferir-los la deguda dignitat. Tanmateix, com més dura el conflicte, més se n’agreugen les conseqüències. Als pobles que acullen els resulta cada cop més difícil donar continuïtat a l’ajuda; les famílies i les comunitats comencen a sentir el pes d’una situació que va més enllà de l’emergència. Aquest és el moment de no cedir i de renovar la motivació inicial. El que hem començat ha de ser portat a compliment amb la mateixa responsabilitat.
- La solidaritat, en efecte, és precisament això: compartir la poca cosa que tenim amb els qui no tenen res, perquè no pateixi ningú. Com més creix el sentit de comunitat i de comunió com a estil de vida, més es desenvolupa la solidaritat. D’altra banda, cal considerar que hi ha països on, a les darreres dècades, s’ha produït un augment important del benestar per a moltes famílies, que han assolit un estat de vida segur. Aquest és un resultat positiu degut a la iniciativa privada i a lleis que han donat suport al creixement econòmic articulat amb un incentiu concret a les polítiques familiars i a la responsabilitat social. Que el patrimoni de seguretat i estabilitat aconseguit pugui ara ser compartit amb aquells que s’han vist obligats a abandonar la seva llar i el seu país per salvar-se i sobreviure. Que, com a membres de la societat civil, mantinguem viva la crida als valors de llibertat, responsabilitat, fraternitat i solidaritat. I que com a cristians trobem sempre en la caritat, en la fe i en l’esperança el fonament del nostre ésser i el nostre actuar.
- És interessant observar que l’Apòstol no vol obligar els cristians forçant-los a una obra de caritat. De fet, escriu: «No parlo així per donar-vos un manament» (2Co 8,8); més aviat, pretén “manifestar la sinceritat” del seu amor en l’atenció i sol·licitud pels pobres (cf. ibíd.). Com a fonament de la petició de Pau hi ha certament la necessitat d’una ajuda concreta, però la seva intenció va més enllà. Ell convida a realitzar la col·lecta perquè sigui un signe de l’amor, tal com ho ha testimoniat el mateix Jesús. En definitiva, la generositat envers els pobres troba la motivació més forta en l’elecció del Fill de Déu que es va voler fer pobre Ell mateix.
L’Apòstol, en efecte, no tem afirmar que aquesta elecció de Crist, aquest “despullament” seu, és una «gràcia», més encara, «la gràcia de nostre Senyor Jesucrist» (2Co 8,9), i només acollint-la podem donar expressió concreta i coherent a la nostra fe. L’ensenyament de tot el Nou Testament té la seva unitat al voltant d’aquest tema, que també es reflecteix en les paraules de l’apòstol Jaume: «Poseu en pràctica la Paraula i no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos. Perquè el qui escolta la Paraula i no la posa en pràctica s’assembla a un home que contempla la seva pròpia cara en un mirall: es mira, se’n va i a l’instant s’oblida de la cara que feia. En canvi, el qui s’emmiralla en la llei perfecta, la llei de la llibertat, i hi persevera -no pas escoltant-la i després oblidant-la, sinó posant-la en pràctica-, aquest serà feliç de practicar-la» (Jm 1,22-25).
- Enfront dels pobres no es fa retòrica, sinó que ens arremanguem i es practica la fe amb un compromís directe que no es pot delegar en ningú. A vegades, en canvi, pot prevaler una forma de relaxació, cosa que condueix a comportaments incoherents, com la indiferència cap als pobres. Succeeix també que alguns cristians, per un excessiu aferrament als diners, s’empantaneguen en el mal ús dels béns i del patrimoni. Són situacions que manifesten una fe feble i una esperança dèbil i miop.
Sabem que el problema no són els diners en si, perquè aquests formen part de la vida quotidiana i de les relacions socials de les persones. Més aviat, el que hem de reflexionar és sobre el valor que tenen els diners per a nosaltres: no es poden convertir en un absolut, com si fossin la finalitat. Aquest aferrament impedeix observar amb realisme la vida de cada dia i ennuvola la mirada, impedint veure les necessitats dels altres. No li pot passar res més nociu a un cristià i a una comunitat que restar enlluernats per l’ídol de la riquesa, que acaba encadenant a una visió de la vida efímera i fracassada.
Per tant, no es tracta de tenir un comportament assistencialista cap als pobres, com sol passar; naturalment, cal fer un esforç perquè a ningú li manqui el més necessari. No és l’activisme el que salva, sinó l’atenció sincera i generosa que permet apropar-se a un pobre com a un germà que estén la mà perquè jo em desperti de la letargia en la que he caigut. Per això, «ningú no hauria de dir que es manté lluny dels pobres perquè les seves opcions de vida impliquen prestar més atenció a altres afers. Aquesta és una excusa freqüent en ambients acadèmics, empresarials o professionals, i fins i tot eclesials. […] Ningú no pot sentir-se exceptuat de la preocupació pels pobres i per la justícia social» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 201). És urgent trobar nous camins que puguin anar més enllà del marc d’aquelles polítiques socials «concebudes com una política envers els pobres però mai amb els pobres, mai de els pobres i menys encara inserida en un projecte que reunifiqui els pobles» (Carta enc. Fratelli tutti, 169). En canvi, cal tendir a assumir l’actitud de l’Apòstol que podia escriure als corintis: «No seria just que, per alleujar els altres, patíssiu estretors: hi ha d’haver igualtat» (2Co 8,13).
- Hi ha una paradoxa que avui com en el passat és difícil d’acceptar, perquè contrasta amb la lògica humana: hi ha una pobresa que enriqueix. Fent referència a la “gràcia” de Jesucrist, Pau vol confirmar el que Ell mateix va predicar, és a dir, que la veritable riquesa no consisteix en acumular «tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben» (Mt 6,19), sinó en l’amor recíproc que ens fa portar les càrregues els uns dels altres perquè ningú quedi abandonat o exclòs. L’experiència de feblesa i limitació que hem viscut els darrers anys, i ara la tragèdia d’una guerra amb repercussions globals, ens ha d’ensenyar una cosa decisiva: que no estem al món per sobreviure, sinó perquè a tots se’ls permeti tenir una vida digna i feliç. El missatge de Jesús ens mostra el camí i ens fa descobrir que hi ha una pobresa que humilia i mata, i hi ha una altra pobresa, la seva, que ens allibera i ens fa feliços.
La pobresa que mata és la misèria, filla de la injustícia, l’explotació, la violència i la distribució injusta dels recursos. És una pobresa desesperada, sense futur, perquè la imposa la cultura del descart que no ofereix perspectives ni sortides. És la misèria que, mentre constreny a la condició d’extrema pobresa, també afecta la dimensió espiritual que, encara que sovint sigui descurada, no per això no existeix o no compta. Quan l’única llei és la del càlcul dels guanys al final del dia, aleshores ja no hi ha fre per passar a la lògica de l’explotació de les persones: els altres són només mitjans. Deixa d’haber-hi salaris justos, hores de treball justes, i es creen noves formes d’esclavitud, patides per persones que no tenen cap altra alternativa i han d’acceptar aquesta verinosa injustícia per tal d’obtenir el mínim per menjar.
La pobresa que allibera, en canvi, és la que se’ns presenta com una elecció responsable per alleugerir el llast i centrar-nos en allò essencial. De fet, es pot trobar fàcilment aquesta sensació d’insatisfacció que molts experimenten, perquè senten que els falta alguna cosa important i la cerquen com errants sense una meta. Desitjosos de trobar allò que els pugui satisfer, tenen necessitat d’orientar-se cap als petits, els febles, els pobres per comprendre finalment allò del que veritablement tenien necessitat. La trobada amb els pobres permet posar fi a moltes angoixes i pors inconsistents, per arribar al que realment importa a la vida i que ningú ens pot robar: l’amor veritable i gratuït. Els pobres, en realitat, abans de ser objecte de la nostra almoina, són subjectes que ens ajuden a alliberar-nos dels lligams de la inquietud i la superficialitat.
Un pare i doctor de l’Església, sant Joan Crisòstom, en els escrits del qual hi ha fortes denúncies contra el comportament dels cristians cap als més pobres, va escriure: «Si no pots creure que la pobresa t’enriqueix, pensa en el Senyor i deixa de dubtar-ne. Si Ell no hagués estat pobre, tu no series ric; això és extraordinari, que de la pobresa va sorgir una riquesa abundant. Pau vol dir aquí amb “riqueses” el coneixement de la pietat, la purificació dels pecats, la justícia, la santificació i unes altres mil coses bones que ens han estat donades ara i sempre. Tot això ho tenim gràcies a la pobresa» (Homilies sobre la II Carta als Corintis, 17,1).
- El text de l’Apòstol al qual es refereix aquesta VI Jornada Mundial dels Pobrespresenta la gran paradoxa de la vida de fe: la pobresa de Crist ens fa rics. Si Pau va poder donar aquest ensenyament —i l’Església l’ha pogut difondre i testimoniar al llarg dels segles— és perquè Déu, en el seu Fill Jesús, va escollir i seguir aquest camí. Si Ell es va fer pobre per nosaltres, aleshores la nostra mateixa vida s’il·lumina i es transforma, i adquireix un valor que el món no coneix ni pot donar. La riquesa de Jesús és el seu amor, que no es tanca a ningú i va a l’encontre de tots, especialment dels que són marginats i privats del més necessari. Per amor es va desposseir a si mateix i va assumir la condició humana. Per amor es va fer servent obedient, fins a morir i morir a la creu (cf. Fl 2,6-8). Per amor es va fer «pa de Vida» (Jn 6,35), perquè no li falti a ningú el més necessari i pugui trobar l’aliment que nodreix per a la vida eterna. També als nostres dies sembla difícil, com ho fou aleshores per als deixebles del Senyor, acceptar aquest ensenyament (cf. Jn 6,60); però la paraula de Jesús és clara. Si volem que la vida venci a la mort i la dignitat sigui rescatada de la injustícia, el camí és el seu: és seguir la pobresa de Jesucrist, compartint la vida per amor, partint el pa de la pròpia existència amb els germans i germanes, començant pels més petits, els que no tenen el necessari, perquè es creï la igualtat, s’alliberi els pobres de la misèria i els rics de la vanitat, ambdós sense esperança.
- El passat 15 de maig vaig canonitzar el germà Carles de Foucauld, un home que, nascut ric, va renunciar a tot per seguir Jesús i fer-se amb Ell pobre i germà de tots. La seva vida eremítica, primer a Natzaret i després al desert del Sàhara, feta de silenci, pregària i compartició, és un testimoni exemplar de la pobresa cristiana. Ens farà bé meditar en aquestes paraules seves: «No menyspreem els pobres, els petits, els treballadors; ells no només són els nostres germans en Déu, sinó que són també aquells que de la manera més perfecta imiten Jesús en la seva vida exterior. Ells ens representen perfectament Jesús, l’Obrer de Natzaret. Són els primogènits entre els elegits, els primers cridats al bressol del Salvador. Van ser la companyia habitual de Jesús, des del seu naixement fins a la seva mort […]. Honorem-los, honrem-hi les imatges de Jesús i dels seus sants pares […]. Prenguem per a nosaltres [la condició] que Ell va prendre per si mateix […]. No deixem mai de ser pobres en tot, germans dels pobres, companys dels pobres, siguem els més pobres dels pobres com Jesús, i com Ell estimem els pobres i envoltem-nos d’ells» (Comentari a l’Evangeli de Lluc, Meditació 263).[1] Pel germà Carles aquestes no van ser només paraules, sinó un estil de vida concret, que el va portar a compartir amb Jesús el do de la vida mateixa.
Que aquesta VI Jornada Mundial dels Pobres es converteixi en una oportunitat de gràcia, per fer un examen de consciència personal i comunitari, i preguntar-nos si la pobresa de Jesucrist és la nostra companya fidel de vida.
Roma, Sant Joan del Laterà, 13 de juny de 2022, Memòria de sant Antoni de Pàdua.
FRANCESC
_________________________________________________________________________
[1] Meditació n. 263 sobre Lc 2,8-20: C. DE FOUCAULD, La Bonté de Dieu. Méditations sur les saints Evangiles (1), Nouvelle Cité, Montrouge 1996, 214-216.
