MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA 62a JORNADA MUNDIAL
DE PREGÀRIA PER LES VOCACIONS
[11 de maig de 2025]
Pelegrins d’esperança: el do de la vida
Benvolguts germans i germanes:
En aquesta LXII Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, vull adreçar-vos una invitació plena d’alegria i ànims per a ser pelegrins d’esperança, lliurant la vida amb generositat.
La vocació és un do preciós que Déu sembra en els cors, una crida a sortir de nosaltres mateixos per a emprendre un camí d’amor i de servei. I cada vocació en l’Església —ja sigui laical, al ministeri ordenat o a la vida consagrada— és signe de l’esperança que Déu posa en el món i en cadascun dels seus fills.
En el nostre temps, molts joves se senten perduts davant del futur. Experimenten sovint incertesa sobre el futur laboral i, més profundament, una crisi d’identitat, que és també crisi de sentit i de valors, i que la confusió del món digital fa encara més difícil de travessar. Les injustícies contra els febles i els pobres, la indiferència d’un benestar egoista i la violència de la guerra amenacen els projectes de vida bona que els joves cultiven al cor. No obstant això, el Senyor, que coneix el cor humà, no ens abandona en la incertesa; al contrari, vol despertar en cadascú la consciència de ser estimat, cridat i enviat com a pelegrí d’esperança.
Per això, a nosaltres, els membres adults en l’Església —especialment els pastors— se’ns demana acollir, discernir i acompanyar el camí vocacional de les noves generacions. I vosaltres, joves, esteu cridats a ser els protagonistes de la vostra vocació o, millor encara, coprotagonistes juntament amb l’Esperit Sant, que suscita en vosaltres el desig de fer de la vostra vida un do d’amor.
Acollir el propi camí vocacional
Benvolguts joves, «la vida de vosaltres no és un “mentrestant”. Vosaltres sou l’ara de Déu» (Exhort. ap. postsin.Christus vivit, 178). Cal prendre consciència que el do de la vida demana una resposta generosa i fidel. Mireu els sants i els beats joves que van respondre amb alegria a la crida del Senyor: santa Rosa de Lima, sant Domènec Savio, santa Teresa de l’Infant Jesús, sant Gabriel de la Dolorosa, els beats –que aviat seran sants– Carlos Acutis i Pier Giorgio Frassati, i tants altres. Cadascun d’ells va viure la vocació com un camí vers la felicitat plena, en la relació amb Jesús viu. Quan escoltem la seva Paraula, el nostre cor s’abrusa dins nostre (cf. Lc 24,32) i sentim el desig de consagrar la nostra vida a Déu! Aleshores volem descobrir com i en quina forma de vida podem correspondre a l’amor que Ell ens dona primer.
Tota vocació, quan es percep en la profunditat del cor, fa brotar la resposta com un impuls interior cap a l’amor i el servei; com a font d’esperança i de caritat, i no com a recerca d’autoafirmació. Vocació i esperança, per tant, estan entrellaçades en el projecte diví per a l’alegria de cada home i de cada dona, perquè tots estem cridats en primera persona a oferir la vida pels altres (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 268). Molts joves busquen conèixer el camí que Déu els convida a recórrer: alguns reconeixen —moltes vegades amb sorpresa— la vocació al sacerdoci o a la vida consagrada; d’altres descobreixen la bellesa de la vocació al matrimoni i a la vida familiar, així com la crida al compromís pel bé comú i al testimoni de la fe entre els seus companys i els amics.
Tota vocació està animada per l’esperança, que es tradueix en confiança en la Providència. En efecte, per al cristià, esperar és molt més que un simple optimisme humà: és abans que res una certesa arrelada en la fe en Déu, que actua en la història de cada persona. I així, la vocació madura en la fidelitat diària a l’Evangeli, en la pregària, en el discerniment i en el servei.
Benvolguts joves, l’esperança en Déu no defrauda, perquè Ell guia cada pas de qui s’hi confia. El món necessita joves que siguin pelegrins d’esperança, valents en dedicar la seva vida a Crist i plens de l’alegria pel fet mateix de ser els seus deixebles-missioners.
Discernir el propi camí vocacional
El descobriment de la pròpia vocació es produeix a través d’un camí de discerniment. Aquest itinerari no és mai solitari, sinó que es desenvolupa en el si de la comunitat cristiana i juntament amb ella.
Estimats joves, el món us empeny a prendre decisions precipitades, a omplir els vostres dies de soroll, impedint-vos experimentar un silenci obert a Déu, que parla al cor. Tingueu el valor d’aturar-vos, d’escoltar dins vostre i de preguntar a Déu què somia per a vosaltres. El silenci en la pregària és indispensable per a “llegir” la crida de Déu en la pròpia història i respondre amb llibertat i de manera conscient.
El recolliment permet comprendre que tots podem ser pelegrins d’esperança si fem de la nostra vida un do, especialment al servei dels qui habiten les perifèries materials i existencials del món. Qui es posa a l’escolta de Déu que crida no pot ignorar el clam de tants germans i germanes que se senten exclosos, ferits o abandonats. Tota vocació obre a la missió de ser presència de Crist allà on més es necessita llum i consol. Els fidels laics, en particular, estan cridats a ser “sal, llum i llevat” del Regne de Déu a través del compromís social i professional.
Acompanyar el camí vocacional
Des d’aquesta perspectiva, els agents de pastoral i vocacionals —especialment els acompanyants espirituals— no han de tenir por d’acompanyar els joves amb la confiança esperançada i pacient de la pedagogia divina. Es tracta de ser per a ells persones capaces d’escolta i acollida respectuosa; persones en les que puguin confiar, guies savis, disposats a ajudar-los i atents a reconèixer els signes de Déu en el seu camí.
Per això, exhorto a que es promogui la cura de la vocació cristiana en els diversos àmbits de la vida i de l’activitat humana, afavorint l’obertura espiritual de cada persona a la veu de Déu. Amb aquest propòsit, és important que els itineraris educatius i pastorals contemplin espais adequats per a l’acompanyament de les vocacions.
L’Església necessita pastors, religiosos, missioners i matrimonis que sàpiguen dir “sí” al Senyor amb confiança i esperança. La vocació no és mai un tresor que es queda tancat al cor, sinó que creix i s’enforteix en la comunitat que creu, estima i espera. I atès que ningú no pot respondre sol a la crida de Déu, tots necessitem la pregària i el suport dels germans i de les germanes.
Benvolguts amics, l’Església és viva i fecunda quan genera noves vocacions. I el món, moltes vegades sense saber-ho, busca testimonis d’esperança, que anunciïn amb la seva vida que seguir Crist és font d’alegria. Per tant, no ens cansem de demanar al Senyor nous obrers per a la sega, amb la certesa que Ell continua cridant amb amor. Estimats joves, encomano el vostre camí de seguiment del Senyor a la intercessió de Maria, Mare de l’Església i de les vocacions. Camineu sempre com a pelegrins d’esperança per la via de l’Evangeli! Us acompanyo amb la meva benedicció, i us demano, si us plau, que pregueu per mi.
Roma, Policlinico Gemelli, 19 de març de 2025.
FRANCESC
