MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA II JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I DE LA GENT GRAN
(24 de juliol de 2022)
______________________________
“Encara donaran fruit a la vellesa” (Sl 92,15)
Benvolguda germana, benvolgut germà:
El verset del salm 92 «encara donaran fruit a la vellesa» (v. 15) és una bona notícia, un veritable “evangeli”, que podem anunciar al món amb motiu de la segona Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran. Això va a contracorrent respecte al que el món pensa d’aquesta edat de la vida; i també pel que fa a l’actitud resignada d’alguns de nosaltres, gent gran, que segueixen endavant amb poca expectativa i sense esperar res del futur.
La vellesa a molts els fa por. La consideren una espècie de malaltia amb la qual és millor no entrar en contacte. La gent gran no ens concerneix —pensen— i és millor que estiguin el més lluny possible, potser junts entre ells, en instal·lacions on en tinguin cura i que ens evitin haver de fer-nos càrrec de les seves preocupacions. És la “cultura del descart”, aquesta mentalitat que, mentre ens fa sentir diferents dels més dèbils i aliens a les seves fragilitats, autoritza a imaginar camins separats entre “nosaltres” i “ells”. Però, en realitat, una llarga vida —així ho ensenya l’Escriptura— és una benedicció, i la gent gran no són pàries dels que s’ha de prendre distància, sinó signes vivents de la bondat de Déu que concedeix vida en abundància. Beneïda la casa que té cura de la gent gran! Beneïda la família que honra els seus avis!
La vellesa, en efecte, no és una estació de la vida fàcil de comprendre, tampoc per als qui ja l’estem vivint. Malgrat que arriba després d’un camí llarg, ningú ens ha preparat per afrontar-la, i gairebé sembla que ens agafa per sorpresa. Les societats més desenvolupades inverteixen molt en aquesta edat de la vida, però no ajuden a interpretar-la; ofereixen plans d’assistència, però no projectes d’existència.[1] Per això és difícil mirar el futur i albirar un horitzó vers el qual dirigir-se. D’una banda, estem temptats d’exorcitzar la vellesa amagant les arrugues i fingint que som sempre joves, de l’altra, sembla que no ens quedaria cap més remei que viure sense il·lusió, resignats a no tenir ja “fruits per donar”.
El final de l’activitat laboral i els fills ja autònoms fan disminuir els motius pels quals hem gastat moltes de les nostres energies. La consciència que les forces declinen o l’aparició d’una malaltia poden posar en crisi les nostres certeses. El món —amb els seus temps accelerats, davant dels quals ens costa mantenir el pas— sembla que no ens deixa alternativa i ens porta a interioritzar la idea del descart. Això és el que porta l’orant del salm a exclamar: «No em rebutgis, doncs, al temps de la vellesa; ara que decau el meu vigor no m’abandonis» (71,9).
Però el mateix salm —que descobreix la presència del Senyor en les diferents etapes de l’existència— ens convida a continuar esperant. A l’arribar la vellesa i els cabells blancs, Ell continuarà donant-nos vida i no deixarà que siguem derrotats pel mal. Confiant en Ell, trobarem la força per a lloar-lo cada vegada més (cf. v. 14-20) i descobrirem que envellir no implica solament el deteriorament natural del cos o l’ineludible pas del temps, sinó el do d’una llarga vida. Envellir no és una condemna, és una benedicció!
Per això, hem de vetllar per nosaltres mateixos i aprendre a portar una vellesa activa també des del punt de vista espiritual, cultivant la nostra vida interior per mitjà de la lectura assídua de la Paraula de Déu, la pregària quotidiana, la pràctica dels sagraments i la participació en la litúrgia. I, juntament amb la relació amb Déu, les relacions amb els altres, sobretot amb la família, els fills, els nets, als qui podem oferir el nostre afecte ple d’atencions; però també amb les persones pobres i afligides, a les quals podem apropar-nos amb l’ajuda concreta i amb la pregària. Tot això ens ajudarà a no sentir-nos mers espectadors en el teatre del món, a no limitar-nos a “balconejar”, a mirar des de la finestra. Afinant, en canvi, els nostres sentits per a reconèixer la presència del Senyor,[2] serem com “olivera frondosa, dins la casa de Déu” (cf. Sl 52,10), i podrem ser una benedicció pels qui viuen al costat nostre.
La vellesa no és un temps inútil en el qual ens quedem al marge, abandonant els rems a la barca, sinó que és una etapa per a continuar donant fruits. Hi ha una nova missió que ens espera i ens convida a adreçar la mirada vers el futur. «La sensibilitat especial de nosaltres ancians, de l’edat anciana per les atencions, els pensaments i els afectes que ens fan més humans, hauria de tornar a ser una vocació per a molts. I serà una elecció d’amor dels ancians vers les noves generacions».[3] És la nostra aportació a la revolució de la tendresa [4] una revolució espiritual i pacífica a la qual us convido a vosaltres, benvolguts avis i persones grans, a ser protagonistes.
El món viu un temps de dura prova, marcat primer per la tempesta inesperada i furiosa de la pandèmia, després, per una guerra que afecta la pau i el desenvolupament a escala mundial. No és casual que la guerra hagi tornat a Europa en el moment en què la generació que la va viure el segle passat està desapareixent. I aquestes grans crisis poden tornar-nos insensibles al fet que hi ha altres “epidèmies” i altres formes esteses de violència que amenacen la família humana i la nostra casa comuna.
Davant de tot això, necessitem un canvi profund, una conversió que desmilitaritzi els cors, permetent que cadascú reconegui en l’altre un germà. I nosaltres, avis i gent gran, tenim una gran responsabilitat: ensenyar a les dones i als homes del nostre temps a veure els altres amb la mateixa mirada comprensiva i tendra que adrecem als nostres nets. Hem afinat la nostra humanitat fent-nos càrrec dels altres, i avui podem ser mestres d’una forma de viure pacífica i atenta amb els més dèbils. La nostra actitud potser pot ser confosa amb debilitat o submissió, però seran els humils, no els agressius ni els prevaricadors, els qui posseiran la terra (cf. Mt 5,5).
Un dels fruits que estem cridats a donar és el de protegir el món. «Tots hem passat pels genolls dels avis, que ens han dut en braços» [5] però avui és el temps de tenir sobre els nostres genolls —amb l’ajuda concreta o almenys amb la pregària—, juntament amb els nostres, tots aquells nets atemorits que encara no hem conegut i que potser fugen de la guerra o pateixen per ella. Portem al nostre cor —com feia sant Josep, pare tendre i sol·lícit— els petits d’Ucraïna, de l’Afganistan, de Sudan del Sud.
Molts de nosaltres hem madurat una sàvia i humil consciència, que el món tant necessita. No ens salvem sols, la felicitat és un pa que es menja junts. Testimoniem-ho a aquells que s’enganyen pensant trobar realització personal i èxit en l’enfrontament. Tots, també els més dèbils, poden fer-ho. Fins i tot deixar que ens cuidin —sovint persones que provenen d’altres països— és una manera per a dir que viure junts no només és possible, sinó necessari.
Benvolgudes àvies i benvolguts avis, benvolguda gent gran, en aquest món nostre estem cridats a ser artífexs de la revolució de la tendresa. Fem-ho, aprenent a utilitzar cada vegada més i millor l’instrument més valuós que tenim, i que és el més apropiat per a la nostra edat: el de la pregària. «Convertim-nos també nosaltres una mica en poetes de la pregària: cultivem el gust de cercar paraules nostres, tornem a apropiar-nos de les que ens ensenya la Paraula de Déu».[6] La nostra invocació confiada pot fer molt, pot acompanyar el crit de dolor del qui pateix i pot contribuir a canviar els cors. Podem ser «el “cor” permanent d’un gran santuari espiritual, on la pregària de súplica i el cant de lloança sostenen la comunitat que treballa i lluita en el camp de la vida»[7]
És per això que la Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran és un motiu per a dir un cop més, amb alegria, que l’Església vol festejar amb aquells als quals el Senyor —com diu la Bíblia— els ha concedit “una edat avançada”. Celebrem-la junts! Us convido a anunciar aquesta Jornada a les vostres parròquies i comunitats, a anar a visitar la gent gran que està més sola, a casa seva o a les residències on viuen. Procurem que ningú visqui aquest dia en solitud. Tenir algú a qui esperar pot canviar el sentit dels dies de qui ja no espera res de bo del futur; i d’una primera trobada en pot néixer una nova amistat. La visita a la gent gran que està sola és una obra de misericòrdia del nostre temps.
Demanem a la Mare de Déu, Mare de la Tendresa, que ens faci a tots artífexs de la revolució de la tendresa, per tal d’alliberar junts el món de l’ombra de la solitud i del dimoni de la guerra.
Que la meva Benedicció, amb la seguretat de la meva proximitat afectuosa, arribi a tots vosaltres i als vostres éssers estimats. I vosaltres, sisplau, no us oblideu de pregar per mi.
Roma, Sant Joan del Laterà, 3 de maig de 2022, festa dels sants apòstols Felip i Jaume.
FRANCESC
[1] Catequesi sobre la vellesa, 1: “La gràcia del temps i l’aliança de les edats de la vida” (23 de febrer de 2022).
[2] Ibíd., 5: “La fidelitat a la visita de Déu per a la generació que ve” (30 de març de 2022).
[3] Ibíd., 3: “La vellesa, recurs per a la joventut despreocupada” (16 de març de 2022).
[4] Catequesi sobre sant Josep, 8: “Sant Josep pare en la tendresa” (19 de gener de 2022).
[5] Homilia durant la Santa Missa, I Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran (25 de juliol de 2021).
[6] Catequesi sobre la família, 7: “Els avis” (11 de març de 2015).
