MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA IV JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I DE LA GENT GRAN
28 de juliol de 2024
“En la vellesa no m’abandonis” (cf. Sl 71,9)
Benvolguts germans i germanes!
Déu no abandona els seus fills, mai. Ni tan sols quan l’edat avança i les forces flaquegen, quan apareixen les canes i l’estatus social decau, quan la vida es torna menys productiva i corre el perill de semblar inútil. Ell no es fixa en les aparences (cf.1Sa 16,7) i no menysprea escollir aquells qui per a molts resulten irrellevants. No descarta cap pedra, al contrari, les més “velles” són la base segura sobre les quals es poden recolzar les pedres “noves” per a construir totes juntes l’edifici espiritual (cf.1Pe 2,5).
La Sagrada Escriptura, tota ella, és una narració de l’amor fidel del Senyor, del qual emergeix una certesa consoladora: Déu continua mostrant-nos la seva misericòrdia, sempre, a cada etapa de la vida, i en qualsevol condició en la qual ens trobem, fins i tot en les nostres traïcions. Els salms estan plens de la sorpresa del cor humà davant de Déu que té cura de nosaltres, malgrat la nostra petitesa (cf. Sl 144,3-4); ens asseguren que Déu ens ha teixit a cadascun de nosaltres en el si matern (cf. Sl 139,13) i que no lliurarà la nostra vida a la mort (cf. Sl 16,10). Per tant, podem tenir la certesa que també estarà prop nostre durant la vellesa, més encara perquè a la Bíblia envellir és signe de benedicció.
I, tanmateix, en els salms trobem a més aquesta sentida súplica al Senyor: «No em rebutgis al temps de la vellesa» (Sl 71,9). Una expressió forta, molt crua. Ens duu a pensar en el patiment extrem de Jesús que va exclamar a la creu: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?» (Mt 27,46).
En la Bíblia, doncs, trobem la certesa de la proximitat de Déu en cada etapa de la vida i, al mateix temps, trobem la por de l’abandonament, particularment en la vellesa i en el moment del dolor. No es tracta d’una contradicció. Mirant al nostre voltant no ens resulta difícil comprovar com aquestes expressions reflecteixen una realitat més que evident. Amb molta freqüència la solitud és l’amarga companya de la vida dels qui com nosaltres són grans i avis. Sent bisbe de Buenos Aires, moltes vegades vaig tenir l’ocasió de visitar residències de gent gran i em vaig adonar de les poques visites que rebien aquestes persones; algunes no veien els seus éssers estimats des de feia molts mesos.
Les causes d’aquesta solitud són múltiples. A molts països, sobretot als més pobres, la gent gran està sola perquè els seus fills s’han vist obligats a emigrar. Penso també en les nombroses situacions de conflicte: quanta gent gran es queda sola perquè els homes —joves i adults— han estat cridats a combatre i les dones, sobretot les mares amb nens petits, deixen el país per a donar seguretat als fills. A les ciutats i als pobles devastats per la guerra, moltes persones grans i ancians es queden sols, com a únics signes de vida en zones on sembla que hi regna l’abandonament i la mort. En altres parts del món, a més, existeix una falsa creença, molt arrelada en algunes cultures locals, que genera hostilitat respecte a la gent gran, acusada de recórrer a la bruixeria per a treure energies vitals als joves; de manera que, en cas que una mort prematura, una malaltia o una sort adversa afecti a un jove, la culpa recau sobre alguna persona gran. Aquesta mentalitat s’ha de combatre i erradicar. És un d’aquests prejudicis infundats, dels quals la fe cristiana ens ha alliberat, que alimenta persistents conflictes generacionals entre joves i gent gran.
Si ho pensem bé, aquesta acusació dirigida als grans de “robar el futur als joves” està molt present avui a tot arreu. Aquesta també es troba, sota altres formes, en les societats més avançades i modernes. Per exemple, avui en dia està molt estesa la creença que la gent gran fa pesar sobre els joves el cost de l’assistència que ells requereixen, i d’aquesta manera treu recursos al desenvolupament del país i, per tant, als joves. Es tracta d’una percepció distorsionada de la realitat. És com si la supervivència de la gent gran posés en perill la dels joves. Com si per a afavorir els joves fos necessari descuidar els grans o, fins i tot, eliminar-los. La contraposició entre les generacions és un engany i un fruit enverinat de la cultura de la confrontació. Posar els joves en contra de les persones grans és una manipulació inacceptable: «Està en joc la unitat de les edats de la vida, és a dir, el punt de referència real per a la comprensió i l’estimació de la vida humana en la seva totalitat» (Catequesi, 23 de febrer de 2022).
El salm esmentat anteriorment —en el qual se suplica no ser abandonats en la vellesa— parla d’una conspiració que se cenyeix al voltant de la vida de la gent gran. Semblen paraules excessives, però comprensibles si es considera que la solitud i el rebuig de la gent gran no són casuals ni inevitables, sinó més aviat fruit de decisions —polítiques, econòmiques, socials i personals— que no reconeixen la dignitat infinita de tota persona «més enllà de tota circumstància i en qualsevol estat o situació en la qual es trobi» (Decl. Dignitas infinita, 1). Això passa quan es perd el valor de cadascú i les persones es converteixen en una mera càrrega onerosa, en alguns casos massa elevada. El pitjor és que, sovint, les mateixes persones grans acaben per sotmetre’s a aquesta mentalitat i arriben a considerar-se com un pes, desitjant ser els primers en apartar-se.
D’altra banda, avui són moltes les dones i els homes que cerquen la pròpia realització personal portant una existència el més autònoma i deslligada dels altres que sigui possible. Les pertinences comunes estan en crisi i s’afirmen les individualitats; el pas del “nosaltres” al “jo” es mostra com un dels signes més evidents del nostre temps. La família, que és la primera i la més radical oposició a la idea que podem salvar-nos sols, és una de les víctimes d’aquesta cultura individualista. Però quan s’envelleix, a mesura que les forces disminueixen, el miratge de l’individualisme, la il·lusió de no necessitar ningú i de poder viure sense vincles es revela tal com és: un es troba en canvi tenint necessitat de tot, però ja sol, sense cap ajuda, sense tenir algú amb qui poder comptar. És un trist descobriment que molts fan quan ja és massa tard.
La solitud i el rebuig s’han convertit en elements recurrents en el context en el qual estem immersos. Aquests tenen múltiples arrels: en alguns casos són el fruit d’una exclusió programada, una mena de trist “complot social”; en altres casos es tracta lamentablement d’una decisió pròpia. Altres vegades també se’ls pateix fingint que es tracti d’una elecció autònoma. Estem perdent cada vegada més «el sabor de la fraternitat» (Carta enc. Fratelli tutti, 33) i fins i tot ens costa imaginar quelcom diferent.
En molta gent gran podem advertir aquest sentiment de resignació del qual parla el llibre de Rut, quan relata que l’anciana Noemí —després de la mort del marit i dels fills— va convidar les seves nores, Orpà i Rut, a retornar als seus països d’origen i a les seves cases (cf. Rt 1,8). Noemí —com tanta gent gran d’avui— té por de quedar-se sola, però no aconsegueix imaginar quelcom diferent. Com a vídua, és conscient de valer poc davant la societat i està convençuda de ser un pes per a aquestes dues joves que, al contrari d’ella, tenen tota la vida per davant. Per això pensa que sigui millor apartar-se i ella mateixa convida les joves nores a deixar-la i a construir el seu futur en altres llocs (cf. Rt 1,11-13). Les seves paraules són un concentrat de convencions socials i religioses que semblen immutables i que marquen el seu destí.
El relat bíblic ens presenta en aquest moment dues opcions diferents davant la invitació de Noemí i, per tant, davant la vellesa. Una de les dues nores, Orpà, que li té afecte a Noemí, amb un gest afectuós li fa un petó, però accepta el que ella també creu que és l’única solució possible i segueix el seu propi camí. Rut, en canvi, no se separa de Noemí i li dirigeix paraules sorprenents: «No insisteixis més perquè t’abandoni» (Rt 1,16). No té por de desafiar els costums i l’opinió comuna, sent que aquesta dona gran la necessita i, amb coratge, es manté al seu costat, donant inici a una nova travessa per a ambdues. A tots nosaltres —acostumats a la idea que la solitud és un destí inevitable— Rut ens ensenya que a la invocació“no m’abandonis!” és possible respondre-hi “no t’abandonaré!”. No dubta en trastocar el que sembla una realitat immutable: viure sols no pot ser l’única alternativa! No és casualitat que Rut —la que es va quedar acompanyant l’anciana Noemí— sigui un avantpassat del Messies (cf. Mt 1,5), de Jesús, l’Emmanuel, Aquell que és “Déu amb nosaltres”, Aquell que porta el vincle i la proximitat de Déu a tots els homes, de totes les condicions, de totes les edats.
La llibertat i el coratge de Rut ens conviden a recórrer un camí nou: seguim els seus passos, posem-nos en camí amb aquesta jove dona estrangera i amb l’anciana Noemí, no tinguem por de canviar els nostres costums i d’imaginar un futur diferent per a la nostra gent gran. El nostre agraïment s’adreça a totes aquelles persones que, no obstant tants sacrificis, han seguit de fet l’exemple de Rut i s’estan ocupant d’una persona gran, o senzillament mostren cada dia la seva proximitat a parents o coneguts que no tenen ningú. Rut va escollir estar a prop de Noemí i va ser beneïda: amb un matrimoni feliç, una descendència i una terra. Això val sempre i per a tothom: estant a prop de les persones grans, reconeixent el paper insubstituïble que tenen en la família, en la societat i en l’Església, també nosaltres rebrem molts dons, moltes gràcies, moltes benediccions.
En aquesta IV Jornada Mundial dedicada a ells, no deixem de mostrar la nostra tendresa als avis i a les persones grans de les nostres famílies, visitem els qui estan desanimats o que ja no esperen que un futur diferent sigui possible. A l’actitud egoista que porta al rebuig i a la solitud contraposem el cor obert i el rostre alegre de qui té la valentia de dir “no t’abandonaré!” i d’emprendre un camí diferent.
Que a tots vosaltres, benvolguts avis i gent gran, i a tots els qui us acompanyen, arribi la meva benedicció juntament amb la meva pregària. També a vosaltres us demano, si us plau, que no us oblideu de pregar per mi.
Roma, Sant Joan del Laterà, 25 d’abril de 2024.
FRANCESC
