MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
VIII JORNADA MUNDIAL DELS POBRES
Diumenge XXXIII del Temps de durant l’any
17 de novembre de 2024
La pregària del pobre va de dret a l’oïda de Déu (cf. Siràcida 21,5)
Benvolguts germans i germanes,
1. La pregària del pobre va de dret a l’oïda de Déu (cf. Sir 21,5). En l’any dedicat a la pregària, amb vista al Jubileu Ordinari 2025, aquesta expressió de la saviesa bíblica és molt apropiada per preparar-nos a la VIII Jornada Mundial dels Pobres, que se celebrarà el proper 17 de novembre. L’esperança cristiana abraça també la certesa que la nostra pregària arriba fins a la presència de Déu; però no qualsevol pregària: la pregària del pobre! Reflexionem sobre aquesta Paraula i “llegim-la” en els rostres i les històries dels pobres que trobem a les nostres jornades, perquè la pregària esdevingui camí de comunió amb ells i de compartir els seus patiments.
2. El llibre de l’Eclesiàstic o Siràcida, al qual ens referim, no és molt conegut, i mereix ser descobert per la riquesa de temes que afronta sobretot quan es refereix a la relació de l’home amb Déu i amb el món. El seu autor, Ben Sira, és un mestre, un escriba de Jerusalem, que escriu probablement al segle II a.C. És un home savi, arrelat en la tradició d’Israel, que ensenya sobre diversos àmbits de la vida humana: de la feina a la família, de la vida en societat a l’educació dels joves; presta atenció als temes relacionats amb la fe en Déu i a l’observança de la Llei. Afronta els problemes ardus de la llibertat, del mal i de la justícia divina, que també avui són de gran actualitat per a nosaltres. Ben Sira, inspirat per l’Esperit Sant, vol transmetre a tothom el camí a seguir per a una vida sàvia i digna de ser viscuda davant de Déu i dels germans.
3. Un dels temes als quals aquest autor sagrat dedica més espai és la pregària. Ho fa amb molt ardor, perquè dona veu a la seva pròpia experiència personal. En efecte, cap escrit sobre la pregària podria ser eficaç i fecund si no partís de qui cada dia està en la presència de Déu i escolta la seva Paraula. Ben Sira declara haver buscat la saviesa des de la joventut: «Quan encara era jove, abans de viatjar pertot arreu, ja cercava obertament la saviesa en la meva pregària» (Sir 51,13).
4. En el seu itinerari, descobreix una de les realitats fonamentals de la revelació, és a dir, el fet que els pobres tenen un lloc privilegiat en el cor de Déu, de tal manera que, davant del seu patiment, Déu està “impacient” fins no haver-los fet justícia: «La pregària dels pobres travessa els núvols i no descansa fins que ha arribat; no desisteix fins que el Totpoderós ha intervingut i ha satisfet els justos i restablert l’equitat. Sens dubte, el Senyor no tardarà ni es mostrarà pacient amb ells» (Sir 35,21-22). Déu coneix els patiments dels seus fills perquè és un Pare atent i sol·lícit vers tothom. Com a Pare, té cura dels qui més el necessiten: els pobres, els marginats, els qui pateixen, els oblidats… Però ningú no està exclòs del seu cor ja que, davant d’Ell, tots som pobres i necessitats. Tots som captaires, perquè sense Déu no seríem res. Tampoc no tindríem la vida si Déu no ens l’hagués donada. I, tanmateix, quantes vegades vivim com si nosaltres fóssim els amos de la vida o com si haguéssim de conquerir-la! La mentalitat mundana exigeix convertir-se en algú, tenir prestigi malgrat tot i tothom, infligint regles socials per tal d’arribar a conquerir riquesa. Quina trista il·lusió! La felicitat no s’adquireix trepitjant el dret i la dignitat dels altres.
La violència provocada per les guerres mostra amb evidència quanta arrogància mou als qui es consideren poderosos davant dels homes, mentre són miserables als ulls de Déu. Quants nous pobres produeixen aquesta mala política feta amb les armes, quantes víctimes innocents! Tanmateix, no podem recular. Els deixebles del Senyor saben que cadascun d’aquests “petits” porta imprès el rostre del Fill de Déu, i a cadascú els ha d’arribar la nostra solidaritat i el signe de la caritat cristiana. «Cada cristià i cada comunitat són cridats a ser instruments de Déu per a l’alliberament i la promoció dels pobres, de manera que puguin integrar-se plenament en la societat; això suposa que siguem dòcils i atents per escoltar el clam del pobre i socórrer-lo» (Exhort. ap.Evangelii gaudium, 187).
5. En aquest any dedicat a la pregària, necessitem fer nostra la pregària dels pobres i pregar junts amb ells. És un desafiament que hem d’acollir i una acció pastoral que necessita ser alimentada. De fet, «la pitjor discriminació que pateixen els pobres és la falta d’atenció espiritual. La immensa majoria dels pobres té una especial obertura a la fe; necessiten Déu i no podem deixar d’oferir-los la seva amistat, la seva benedicció, la seva Paraula, la celebració dels Sagraments i la proposta d’un camí de creixement i de maduració en la fe. L’opció preferencial pels pobres ha de traduir-se principalment en una atenció religiosa privilegiada i prioritària» (ibíd., 200).
Tot això requereix un cor humil, que tingui el coratge d’esdevenir captaire. Un cor disposat a reconèixer-se pobre i necessitat. En efecte, hi ha una correspondència entre pobresa, humilitat i confiança. El veritable pobre és l’humil, com afirmava el sant bisbe Agustí: «El pobre no té de què enorgullir-se; el ric ha de combatre l’orgull. Escolta’m, doncs: sigues un veritable pobre, sigues virtuós, sigues humil» (Sermó 14,3.4). L’humil no té res a presumir i no pretén res, sap que no pot comptar amb ell mateix, però creu fermament que es pot apel·lar a l’amor misericordiós de Déu, davant del qual està com el fill pròdig que torna a casa penedit per a rebre l’abraçada del pare (cf. Lc 15,11-24). El pobre, no tenint res en què recolzar-se, rep força de Déu i en Ell posa tota la seva confiança. De fet, la humilitat genera la confiança que Déu mai no ens abandonarà ni ens deixarà sense resposta.
6. Als pobres que habiten en les nostres ciutats i formen part de les nostres comunitats els dic: no perdeu aquesta certesa! Déu està atent a cadascun de vosaltres i és al costat vostre. No us oblida ni podria fer-ho mai. Tots hem tingut l’experiència d’una pregària que sembla quedar sense resposta. A vegades demanem ser alliberats d’una misèria que ens fa patir i ens humilia, i sembla que Déu no escolta la nostra invocació. Però el silenci de Déu no és distracció dels nostres patiments; més aviat, custodia una paraula que demana ser escoltada amb confiança, abandonant-nos a Ell i a la seva voluntat. És de nou el Siràcida qui ho testifica: «Déu no trigarà a fer-li justícia» (cf. Sir 21,5). De la pobresa, per tant, pot brollar el cant de la més genuïna esperança. Recordem que «quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’hi escolta la veu de Déu, ja no s’hi gaudeix la dolça alegria del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme per fer el bé. […] Aquesta no és la vida en l’Esperit que brolla del cor de Crist ressuscitat» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 2).
7. La Jornada Mundial dels Pobresja ha esdevingut una cita per a tota comunitat eclesial. És una oportunitat pastoral que no s’ha de subestimar, perquè provoca tots els creients a escoltar la pregària dels pobres, prenent consciència de la seva presència i necessitats. És una ocasió propícia per a dur a terme iniciatives que ajudin concretament als pobres, i també per a reconèixer i donar suport a tants voluntaris que es dediquen amb passió als més necessitats. Hem d’agrair al Senyor per les persones que es posen a disposició per a escoltar i sostenir els més pobres. Són sacerdots, persones consagrades, laics i laiques que, amb el seu testimoni, donen veu a la resposta de Déu a la pregària dels qui s’hi adrecen. El silenci, per tant, es trenca cada vegada que un germà en necessitat és acollit i abraçat. Els pobres tenen encara molt a ensenyar perquè, en una cultura que ha posat la riquesa en primer lloc i que amb freqüència sacrifica la dignitat de les persones sobre l’altar dels béns materials, ells remen a contracorrent posant de manifest que l’essencial a la vida és una altra cosa.
La pregària, per tant, troba la confirmació de la seva pròpia autenticitat en la caritat que es fa trobada i proximitat. Si la pregària no es tradueix en un actuar concret és vana, de fet, «la fe sense les obres és morta» (Jm 2,26). Tot i això, la caritat sense pregària corre el risc de convertir-se en filantropia que aviat s’esgota. «Sense la pregària diària viscuda amb fidelitat, la nostra activitat es buida, perd l’ànima profunda, es redueix a un simple activisme» (Benet XVI, Catequesi, 25 d’abril de 2012). Hem d’evitar aquesta temptació i estar sempre alerta amb la força i la perseverança que provenen de l’Esperit Sant, que és el donador de vida.
8. En aquest context és bonic recordar el testimoni que ens ha deixat la Mare Teresa de Calcuta, una dona que va donar la vida pels pobres. La santa repetia contínuament que era la pregària el lloc d’on treia força i fe per a la seva missió de servei als últims. El 26 d’octubre de 1985, quan va parlar a l’Assemblea General de l’ONU, mostrant a tots el rosari que duia sempre a la mà, va dir: «Jo només soc una pobra monja que prega. Pregant, Jesús em posa en el cor el seu amor i jo surto a donar-lo a tots els pobres que trobo en el meu camí. Pregueu també vosaltres! Pregueu i us adonareu dels pobres que teniu al vostre costat. Potser a la mateixa planta de casa vostra. Potser fins i tot a la vostra llar hi ha algú que espera el vostre amor. Pregueu, i els ulls se us obriran, i el cor se us omplirà d’amor».
I com no recordar aquí, a la ciutat de Roma, a sant Benet Josep Labre (1747-1783), el cos del qual reposa i és venerat a l’església parroquial de Santa Maria ai Monti. Pelegrí de França a Roma, rebutjat en molts monestirs, va transcórrer els últims anys de la seva vida pobre entre els pobres, romanent hores i hores en pregària davant el Santíssim Sagrament, amb el rosari, recitant el breviari, llegint el Nou Testament i la Imitació de Crist. En no tenir ni tan sols una petita habitació on allotjar-se, solia dormir en un racó de les ruïnes del Colisseu, com a “vagabund de Déu”, fent de la seva existència una pregària incessant que pujava cap a Ell.
9. En camí vers l’Any Sant, exhorto a cadascú a fer-se pelegrí d’esperança, oferint signes concrets per a un futur millor. No ens oblidem de tenir cura dels «petits detalls de l’amor» (Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 145): saber aturar-se, apropar-se, donar una mica d’atenció, un somriure, una carícia, una paraula de consol… Aquests gestos no s’improvisen; requereixen, més aviat, una fidelitat quotidiana, quasi sempre amagada i silenciosa, però enfortida per la pregària. En aquest temps, en el qual el cant d’esperança sembla cedir el lloc a l’estrèpit de les armes, al crit de tants innocents ferits i al silenci de les innombrables víctimes de les guerres, adrecem a Déu la nostra invocació de pau. Som pobres de pau; alcem les mans per acollir-la com un do preciós i, al mateix temps, comprometem-nos per restablir-la en el dia a dia.
10. Estem cridats en tota circumstància a ser amics dels pobres, seguint les petjades de Jesús, que va ser el primer en fer-se solidari amb els últims. Que ens sostingui en aquest camí la Santa Mare de Déu, Maria Santíssima, que, apareixent-se a Banneux, ens va deixar un missatge que no hem d’oblidar: «Soc la Mare de Déu dels pobres». A ella, a qui Déu ha mirat per la seva humil pobresa, obrant meravelles en virtut de la seva obediència, confiem la nostra pregària, convençuts que pujarà cap al cel i serà escoltada.
Roma, Sant Joan del Laterà, 13 de juny de 2024, Memòria de sant Antoni de Pàdua, patró dels pobres.
FRANCESC
