MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA XCIX JORNADA MUNDIAL DE LES MISSIONS 2025
19 d’octubre de 2025
Missioners d’esperança entre els pobles
Benvolguts germans i germanes,
Per a la Jornada Mundial de les Missions de l’Any jubilar 2025, el missatge central de la qual és l’esperança (cf. Butlla Spes non confundit, 1), he escollit aquest lema: “Missioners d’esperança entre els pobles”, que recorda a cada cristià i a l’Església, comunitat de batejats, la vocació fonamental a ser missatgers i constructors de l’esperança, seguint les petjades de Crist. Us desitjo a tots que visqueu un temps de gràcia amb el Déu fidel que ens ha regenerat en Crist ressuscitat «per a una esperança viva» (cf. 1Pe 1,3-4); alhora que voldria recordar-vos alguns aspectes rellevants de la identitat missionera cristiana, per tal que ens puguem deixar guiar per l’Esperit de Déu i abrusar de zel sant per iniciar una nova etapa evangelitzadora de l’Església, enviada a revifar l’esperança en un món aclaparat per ombres obscures (cf. Carta enc. Fratelli tutti, 9-55).
- Rere les petjades de Crist, la nostra esperança
Celebrant el primer Jubileu ordinari del Tercer mil·lenni, després del Jubileu de l’any dos mil, mantinguem la mirada orientada cap a Crist, el centre de la història, que «és el mateix ahir i avui i pels segles» (He 13,8). Ell, a la sinagoga de Natzaret, va declarar el compliment de l’Escriptura en l’“avui” de la seva presència històrica. D’aquesta manera, es va revelar com l’enviat del Pare amb la unció de l’Esperit Sant per portar la Bona Notícia del Regne de Déu i inaugurar «l’any de gràcia del Senyor» per a tota la humanitat (cf. Lc 4,16-21).
En aquest místic “avui”, que perdura fins a la fi del món, Crist és el compliment de la salvació per a tots, particularment per a aquells l’esperança dels quals és Déu. Ell, en la seva vida terrena, «passà fent el bé i guarint tothom» del mal i del Maligne (cf. Ac 10,38), retornant l’esperança en Déu als necessitats i al poble. A més, va experimentar totes les fragilitats humanes, excepte la del pecat, travessant també moments crítics, que podien induir a la desesperació, com a l’agonia de Getsemaní i a la creu. Però Jesús ho confiava tot a Déu Pare, obeint amb confiança total al seu pla salvífic per a la humanitat, projecte de pau per a un futur ple d’esperança (cf. Jr 29,11). D’aquesta manera, es va convertir en el diví Missioner de l’esperança, model suprem de tots aquells que, al llarg dels segles, porten a terme la missió rebuda de Déu, fins i tot en les proves més extremes.
El Senyor Jesús continua el seu ministeri d’esperança per a la humanitat per mitjà dels seus deixebles, enviats a tots els pobles i acompanyats místicament per Ell; també avui se segueix inclinant davant de cada persona pobra, afligida, desesperada i oprimida pel mal, per vessar sobre les seves ferides «l’oli del consol i el vi de l’esperança» (Prefaci “Jesús, bon samarità”). Obedient al seu Senyor i Mestre, i amb el seu mateix esperit de servei, l’Església, comunitat dels deixebles-missioners de Crist, perllonga aquesta missió oferint la vida per a tots enmig dels pobles. L’Església, tot i haver d’afrontar, per una banda, persecucions, tribulacions i dificultats, i, per l’altra, les seves pròpies imperfeccions i caigudes, a causa de les fragilitats dels seus membres, està impulsada constantment per l’amor de Crist a avançar unida a Ell en aquest camí missioner i a recollir, com Ell i amb Ell, el clam de la humanitat; més encara, el gemec de tota criatura, en espera de la redempció definitiva. Aquesta és l’Església que el Senyor crida des de sempre i per sempre a seguir les seves petjades; «no una Església estàtica, [sinó] una Església missionera, que camina amb el Senyor per les vies del món» (Homilia a la Santa Missa en cloure l’Assemblea general ordinària del Sínode dels Bisbes, 27 d’octubre de 2024).
Per això, també nosaltres sentim-nos inspirats a posar-nos en camí rere les petjades del Senyor Jesús per a ser, amb Ell i en Ell, signes i missatgers d’esperança per a tothom, a cada lloc i circumstància que Déu ens concedeix viure. Que tots els batejats, deixebles-missioners de Crist, facin resplendir la seva esperança a cada racó de la terra!
- Els cristians, portadors i constructors d’esperança entre els pobles
Seguint Crist el Senyor, els cristians estan cridats a transmetre la Bona Nova compartint les condicions de vida concretes de les persones que troben, esdevenint així portadors i constructors d’esperança. Perquè, en efecte, «la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes contemporanis, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen, són també la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res veritablement humà que no trobi ressò en el cor d’ells» (Gaudium et spes,1).
Aquesta cèlebre afirmació del Concili Vaticà II, que expressa el sentir i l’estil de les comunitats cristianes de tots els temps, continua inspirant els seus membres i els ajuda a caminar amb els seus germans i germanes en el món. Penso particularment en vosaltres, missioners i missioneres ad gentes, que, seguint la crida divina, heu anat a altres nacions per fer conèixer l’amor de Déu en Crist. Gràcies de tot cor! Les vostres vides són una resposta concreta al mandat de Crist ressuscitat, que ha enviat els seus deixebles a evangelitzar tots els pobles (cf. Mt 28,18-20). D’aquesta manera, vosaltres assenyaleu la vocació universal dels batejats a ser, amb la força de l’Esperit Sant i el compromís quotidià, entre els pobles, missioners d’aquesta gran esperança que ens dona Jesús, el Senyor.
L’horitzó d’aquesta esperança va més enllà de les realitats mundanes passatgeres i s’obre a les divines, que ja assaborim en el present. En efecte, com recordava sant Pau VI, la salvació en Crist, que l’Església ofereix a tothom com a do de la misericòrdia de Déu, no és només «immanent, a la mesura de les necessitats materials o fins i tot espirituals que […] s’identifiquen totalment amb els desigs, les esperances, els afers i les lluites temporals, sinó una salvació que desborda tots aquests límits per realitzar-se en la comunió amb l’únic Absolut, Déu: salvació transcendent, escatològica, que comença certament en aquesta vida, però que té el seu acompliment en l’eternitat» (Exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 27).
Animades per una esperança tan gran, les comunitats cristianes poden ser signes d’una nova humanitat en un món que, en les zones més “desenvolupades”, mostra símptomes greus de crisi d’allò humà: un sentiment generalitzat de desorientació, solitud i abandonament de la gent gran; dificultat a trobar la disponibilitat a socórrer els qui ens envolten. A les nacions més avançades tecnològicament, està decaient la proximitat; estem tots interconnectats, però no estem en relació. L’eficiència i l’aferrament a les coses i a les ambicions fan que estiguem centrats en nosaltres mateixos i siguem incapaços d’altruisme. L’Evangeli, viscut en la comunitat, pot restituir-nos una humanitat íntegra, sana, redimida.
Per tant, renovo la invitació a realitzar les obres indicades a la Butlla de convocació del Jubileu (n. 7-15), amb particular atenció als més pobres i febles, als malalts, a la gent gran, als exclosos de la societat materialista i consumista. I a fer-ho amb l’estil de Déu: amb proximitat, compassió i tendresa, tenint cura de la relació personal amb els germans i les germanes en la seva situació concreta (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 127-128). Moltes vegades, seran ells els qui ens ensenyaran a viure amb esperança. I a través del contacte personal podrem transmetre l’amor del Cor compassiu del Senyor. Experimentarem que «el Cor de Crist […] és el nucli vivent del primer anunci» (Carta enc. Dilexit nos, 32). Bevent d’aquesta font, l’esperança rebuda de Déu es pot oferir amb senzillesa (cf. 1Pe 1,21), portant als altres el mateix consol amb el qual nosaltres hem estat consolats per Déu (cf. 2Co 1,3-4). En el Cor humà i diví de Jesús, Déu vol parlar al cor de cada persona, atraient tothom amb el seu amor. «Nosaltres hem estat enviats a continuar aquesta missió: ser signe del Cor de Crist i de l’amor del Pare, abraçant el món sencer» (Discurs als participants en l’Assemblea general de les Obres Missionals Pontifícies, 3 de juny de 2023).
- Renovar la missió de l’esperança
Avui, davant la urgència de la missió de l’esperança, els deixebles de Crist estan cridats en primer lloc a formar-se, per esdevenir “artesans” d’esperança i restauradors d’una humanitat amb freqüència distreta i infeliç.
Per això, cal renovar en nosaltres l’espiritualitat pasqual, que vivim a cada celebració eucarística i sobretot al Tríduum Pasqual, centre i cim de l’any litúrgic. Hem estat batejats en la mort i la resurrecció redemptora de Crist, en la Pasqua del Senyor, que marca l’eterna primavera de la història. Som aleshores “poble de primavera”, amb una mirada sempre plena d’esperança per compartir amb tothom, perquè en Crist «creiem i sabem que la mort i l’odi no són les últimes paraules» sobre l’existència humana (cf. Catequesi, 23 d’agost de 2017). Per això, dels misteris pasquals, que s’actualitzen en les celebracions litúrgiques i en els sagraments, rebem contínuament la força de l’Esperit Sant amb el zel, la determinació i la paciència per treballar en el vast camp de l’evangelització del món. «Crist ressuscitat i gloriós és la font profunda de la nostra esperança, i no ens faltarà el seu ajut per complir la missió que ens encomana» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 275). En Ell vivim i testimoniem aquella santa esperança que és «un do i una tasca per a cada cristià» (cf. La speranza è una luce nella notte, Ciutat del Vaticà, 2024, 7).
Els missioners d’esperança són homes i dones de pregària, perquè «la persona que espera és una persona que prega», com subratllava el venerable cardenal Van Thuan, que va mantenir viva l’esperança en la llarga tribulació de la presó gràcies a la força que rebia de la pregària perseverant i de l’Eucaristia (cf. F.X. Nguyen Van Thuan, Il cammino della speranza, Roma, 2001, n. 963). No oblidem que pregar és la primera acció missionera i, al mateix temps, «la primera força de l’esperança» (Catequesi, 20 de maig de 2020).
Per això, renovem la missió de l’esperança començant per la pregària, sobretot la que es fa amb la Paraula de Déu i particularment amb els Salms, que són una gran simfonia de pregària el compositor de la qual és l’Esperit Sant (cf. Catequesi, 19 de juny de 2024). Els Salms ens eduquen a esperar en les adversitats, discernir els signes d’esperança i tenir el constant desig “missioner” que Déu sigui lloat per tots els pobles (cf. Sl41,12; 67,4). Pregant mantenim encesa la flama de l’esperança que Déu va encendre en nosaltres, perquè es converteixi en una gran foguera, que il·lumini i doni escalfor a tots els qui estan al voltant, també amb accions i gestos concrets inspirats per aquesta mateixa pregària.
Finalment, l’evangelització sempre és un procés comunitari, com el caràcter de l’esperança cristiana (cf. Benet XVI, Carta enc. Spe salvi, 14). Aquest procés no acaba amb el primer anunci i amb el baptisme, sinó que continua amb la construcció de les comunitats cristianes a través de l’acompanyament de cada batejat en el camí de l’Evangeli. A la societat moderna, la pertinença a l’Església no és mai una realitat adquirida d’una vegada per totes. Per això, l’acció missionera de transmetre i formar una fe madura en Crist és «el paradigma de tota obra de l’Església» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 15), una obra que requereix comunió de pregària i d’acció. Continuo insistint sobre aquesta sinodalitat missionera de l’Església, com també sobre el servei de les Obres Missionals Pontifícies en promoure la responsabilitat missionera dels batejats i sostenir les noves Esglésies particulars. I us exhorto a tots vosaltres —infants, joves, adults i gent gran—, a participar activament en la missió evangelitzadora comuna amb el testimoni de les vostres vides i amb la pregària, amb els vostres sacrificis i la vostra generositat. Per això, gràcies de tot cor!
Benvolgudes germanes i benvolguts germans, acudim a Maria, Mare de Jesucrist, la nostra esperança. A Ella li confiem aquest desig per al Jubileu i per als anys futurs: «Que la llum de l’esperança cristiana pugui arribar a totes les persones, com a missatge de l’amor de Déu adreçat a tothom! I que l’Església pugui ser testimoni fidel d’aquest anunci arreu del món!» (Butlla Spes non confundit, 6).
Roma, Sant Joan del Laterà, 25 de gener de 2025, festa de la Conversió de l’apòstol sant Pau.
FRANCESC
