Benvolguts germans i germanes, Diumenge passat, en la meva visita pastoral a Torí, vaig tenir lalegria destar en oració davant el Sant Sudari, unint-me als més de dos milions de pelegrins que han pogut contemplar-lo durant la solemne ostensió daquests dies. Aquest llenç sagrat pot nodrir i alimentar la fe, i revifar la pietat cristiana, perquè impulsa a anar al rostre de Crist, al cos del Crist crucificat i ressuscitat, a contemplar el Misteri pasqual, centre del missatge cristià. Del cos de Crist ressuscitat, viu i operant en la història (cf. Rm 12,5), nosaltres, benvolguts germans i germanes, en som membres vius, cadascun segons la seva funció, és a dir, amb la tasca que el Senyor ha volgut encomanar-nos. Avui, en aquesta catequesi, vull tornar a recordar les tasques específiques dels sacerdots, que, segons la tradició, són essencialment tres: ensenyar, santificar i governar. En una de les catequesis anteriors vaig parlar sobre la primera daquestes tres missions: lensenyament, lanunci de la veritat, lanunci del Déu revelat en Crist, o amb altres paraules la tasca profètica de posar lhome en contacte amb la veritat, dajudar-lo a conèixer lessencial de la seva vida, de la realitat mateixa. Avui vull reflexionar breument amb vosaltres de la segona tasca que té el sacerdot, la de santificar els homes, sobretot mitjançant els sagraments i el culte de lEsglésia. Aquí, en primer lloc, hem de preguntar-nos: Què significa la paraula sant? La resposta és: sant és la qualitat específica del ser de Déu, és a dir, veritat, bondat, amor, bellesa absolutes: llum pura. Santificar una persona significa, per tant, posar-la en contacte amb Déu, amb el seu ser llum, veritat, amor pur. És obvi que aquesta relació transforma la persona. En lantiguitat hi havia aquesta ferma convicció: ningú no pot veure Déu sense morir tot seguit. La força de veritat i de llum és massa gran. Si lhome toca aquest corrent absolut no sobreviu. Daltra banda, també hi havia la convicció que sense un mínim contacte amb Déu lhome no pot viure. Veritat, bondat, amor són condicions fonamentals del seu ser. La qüestió és: ¿Com pot lhome trobar aquest contacte amb Déu, que és fonamental, sense morir empès per la grandesa de lésser diví? La fe de lEsglésia ens diu que Déu mateix crea aquest contacte, que ens transforma de mica en mica en veritables imatges de Déu. Així arribem novament a la tasca del sacerdot de «santificar». Cap home per ell mateix, partint de les seves forces, no pot posar un altre en contacte amb Déu. El do, la tasca de crear aquest contacte, és part essencial de la gràcia del sacerdoci. Això es realitza en lanunci de la paraula de Déu, en què la seva llum ens surt a lencontre. Es realitza duna manera particularment densa en els sagraments. La immersió en el Misteri pasqual de mort i resurrecció de Crist sesdevé en el baptisme, es reforça en la confirmació i en la reconciliació, salimenta en leucaristia, sagrament que edifica lEsglésia com a poble de Déu, cos de Crist, temple de lEsperit Sant (cf. Joan Pau II, Pastores gregis, 32). Per tant, és Crist mateix qui ens fa sants, és a dir, ens atreu a lesfera de Déu. Però com un acte de la seva infinita misericòrdia crida alguns a «estar» amb ell (cf. Mc 3,14) i a convertir-se, mitjançant el sagrament de lorde, malgrat la seva pobresa humana, en partícips del seu mateix sacerdoci, ministres daquesta santificació, dispensadors dels seus misteris, «ponts» de la trobada amb ell, de la seva mediació entre Déu i els homes, i entre els homes i Déu (cf. Presbyterorum ordinis, 5). En les últimes dècades hi ha hagut tendències orientades a fer prevaler, en la identitat i la missió del sacerdot, la dimensió de lanunci, separant-la de la de la santificació; ben sovint sha afirmat que caldria superar una pastoral merament sacramental. Però, ¿és possible exercir autènticament el ministeri sacerdotal «superant» la pastoral sacramental? Què significa pròpiament per als sacerdots evangelitzar? En què consisteix lanomenada «primacia de lanunci»? Com ho narren els evangelis, Jesús afirma que lanunci del regne de Déu és lobjectiu de la seva missió; però aquest anunci no és només un «discurs», sinó que inclou, al mateix temps, el seu mateix actuar; els signes, els miracles que Jesús fa indiquen que el Regne ve com una realitat present i que coincideix en última instància amb la seva persona, amb el do dell mateix, com ho hem escoltat avui en la litúrgia de levangeli. I el mateix val per al ministre ordenat: ell, el sacerdot, representa Crist, lenviat del Pare, continua la seva missió, mitjançant la paraula i el sagrament, en aquesta totalitat de cos i ànima, de signe i paraula. Sant Agustí, en una carta al bisbe Honorat de Thiabe, referint-se als sacerdots afirma: «Facin, per tant, els servidors de Crist, els ministres de la paraula i del sagrament dell, allò que ell va manar o va permetre» (Epist. 228, 2). Cal reflexionar si, en alguns casos, haver subestimat lexercici fidel del munus sanctificandi no ha constituït potser un debilitament de la fe mateixa en leficàcia salvífica dels sagraments i, en definitiva, en lobrar actual de Crist i del seu Esperit, a través de lEsglésia, en el món. Per consegüent, qui salva el món i lhome? Lúnica resposta que podem donar és: Jesús de Natzaret, Senyor i Crist, crucificat i ressuscitat. I on sactualitza el Misteri de la mort i resurrecció de Crist, que porta la salvació? En lacció de Crist mitjançant lEsglésia, en particular en el sagrament de leucaristia, que fa present lofrena sacrificial redemptora del Fill de Déu; en el sagrament de la reconciliació, en què de la mort del pecat es torna a la vida nova, i en qualsevol altre acte sacramental de santificació (cf. Presbyterorum ordinis, 5). És important, per tant, promoure una catequesi adequada per a ajudar els fidels a comprendre el valor dels sagraments, però també és necessari, seguint lexemple del sant Rector dArs, ser generosos, estar disponibles i atents per a comunicar als germans els tresors de gràcia que Déu ha posat a les nostres mans, i dels quals no som «amos», sinó custodis i administradors. Sobretot en el nostre temps, en el qual, per una part, sembla que la fe es va debilitant, i, per una altra, emergeixen una profunda necessitat i una recerca generalitzada despiritualitat, és necessari que tot sacerdot recordi que en la seva missió lanunci missioner i el culte i els sagraments mai no van separats, i promogui una sana pastoral sacramental, per a formar el poble de Déu i ajudar-lo a viure en plenitud la litúrgia, el culte de lEsglésia, els sagraments com a dons gratuïts de Déu, actes lliures i eficaços de la seva acció de salvació. Com vaig recordar en la santa missa crismal denguany: «El sagrament és el centre del culte de lEsglésia. Sagrament significa, en primer lloc, que no som els homes els qui fem alguna cosa, sinó que és Déu el qui santicipa i ve al nostre encontre amb el seu actuar, ens mira i ens condueix cap a ell. [ ] Déu ens toca per mitjà de realitats materials [ ] que ell agafa al seu servei, convertint-les en instruments de la trobada entre nosaltres i ell mateix» (Missa crismal, 1 dabril de 2010: LOsservatore Romano, edició en llengua espanyola, 11 dabril de 2010, p. 2). La veritat segons la qual en el sagrament «no som els homes els qui fem alguna cosa» concerneix, i ha de concernir, també a la consciència sacerdotal: cada prevere sap bé que és instrument necessari per a lacció salvífica de Déu, però sempre instrument. Aquesta consciència ha de portar a ser humils i generosos en ladministració dels sagraments, en el respecte de les normes canòniques, però també en la convicció profunda que la pròpia missió és fer que tots els homes, units a Crist, puguin oferir-se com a hòstia viva i santa, agradable a Déu (cf. Rm 12,1). Sant Joan Maria Vianney també és exemplar sobre la primacia del munus sanctificandi i de la interpretació correcta de la pastoral sacramental: Un dia, davant dun home que deia que no tenia fe i volia discutir amb ell, el rector va respondre: «Oh amic meu!, vas mal encaminat, jo no sé raonar [ ], però si necessites consol, posat allí (indicava amb el seu dit linexorable escambell [del confessionari]) [ ] i, creu-me, molts shan agenollat allí abans que tu i no se nhan penedit» (cf. Monnin A., Il Curato dArs. Vita di Gian-Battista-Maria Vianney, vol. I, Torí 1870, p. 163-164). Benvolguts sacerdots, viviu amb alegria i amb amor la litúrgia i el culte: és una acció que Crist ressuscitat realitza amb la potència de lEsperit Sant en nosaltres, amb nosaltres i per nosaltres. Vull renovar la invitació que vaig fer recentment a «tornar al confessionari, com a lloc on celebrar el sagrament de la reconciliació, però també com a lloc on «habitar» més sovint, perquè el fidel pugui trobar misericòrdia, consell i consol, sentir-se estimat i comprès per Déu i experimentar la presència de la Misericòrdia divina, al costat de la presència real en leucaristia» (Discurs a la Penitenciaria Apostòlica, 11 de març de 2010: LOsservatore Romano, edició en llengua espanyola, 14 de març de 2010, p. 5). I també vull invitar tots els sacerdots a celebrar i viure amb intensitat leucaristia, que és al centre de la tasca de santificar; és Jesús qui vol estar amb nosaltres, viure en nosaltres, donar-se a si mateix, mostrar-nos la infinita misericòrdia i tendresa de Déu; és lúnic sacrifici damor de Crist que es fa present, es realitza entre nosaltres i arriba fins al tron de la Gràcia, a la presència de Déu, abraça la humanitat i ens uneix a ell (cf. Discurs al clergat de Roma, 18 de febrer de 2010). I el sacerdot està cridat a ser ministre daquest gran Misteri, en el sagrament i en la vida. Encara que «la gran tradició eclesial amb raó ha desvinculat leficàcia sacramental de la situació existencial concreta del sacerdot, salvaguardant així adequadament les expectatives legítimes dels fidels», això no treu res «a la necessària, més encara, indispensable tensió envers la perfecció moral que hi ha dhaver en tot cor autènticament sacerdotal»: el poble de Déu espera dels seus pastors també un exemple de fe i un testimoniatge de santedat (cf. Discurs a la plenària de la Congregació per al clergat, 16 de març de 2009: LOsservatore Romano, edició en llengua espanyola, 20 de març de 2009, p. 5). En la celebració dels sants misteris és on el sacerdot troba larrel de la seva santificació (cf. Presbyterorum ordinis, 12-13). Benvolguts amics, sigueu conscients del gran do que els sacerdots constitueixen per a lEsglésia i per al món; mitjançant el seu ministeri, el Senyor continua salvant els homes, fent-se present, santificant. Estigueu agraïts a Déu, i sobretot estigueu a prop dels vostres sacerdots amb la pregària i amb el suport, especialment en les dificultats, a fi que siguin cada cop més pastors segons el cor de Déu. Moltes gràcies.
