Data: 25 de desembre de 2022
D’acord amb el que hem anat veient en el camí de l’Advent, s’entendrà que Nadal és trobada, trobada entre Déu que crida i la criatura que cerca. Una trobada, que genera altres trobades de les criatures entre si.
Sabem que aquest esdeveniment sols és possible en les condicions en què es va produir històricament fa més de dos mil anys. Només que, mirant l’ambient que ens envolta, sospitem que difícilment es pugui verificar entre nosaltres.
No em resisteixo a reproduir el testimoniatge d’aquesta trobada nadalenca en el camp de concentració de Belsen, tenint com a protagonista la coneguda Anna Frank. Escriu Lies van Dann:
“De sobte vaig sentir la veu de l’Anna: Lies, on ets?… La vaig veure rere el filat. Estava coberta de parracs. Vaig percebre en l’ombra el seu rostre macilent. Els seus ulls estaven engrandits… L’Anna em va dir que no sabia res del seu pare, però que la seva mare havia quedat a Auschwitz. Només restava amb ella la Margot (la seva germana), ja molt malalta… L’Anna va tornar al filat a la nit següent. Li havia fet un paquet amb una jaqueta de llana, alguns bescuits, una mica de sucre i una llauna de sardines amb oli, i vaig cridar: ‘Atenció, Anna! tirant el paquet per sobre del mur tancat amb filat. Però no vaig sentir més que una veu i sanglots. – Què ha passat, Anna? Em va respondre plorant: és que una dona va agafar al vol el paquet i no me l’ha donat”
Escriu una companya de captivitat:
“Vaig tornar a trobar l’Anna a Belsen amb la seva germana. Juntes celebràrem Nadal. Havíem conservat una mica de pa: el tallàrem a trossos petits i el cobrírem amb ceba i una mica de col cuita. Nosaltres, és a dir, les germanes Daniels, la meva germana i jo, la Margot i l’Annita, érem gairebé felices. Oh! Bé, sé que és horrible dir això; i, tanmateix, vam ser una mica felices durant algunes hores”
No és possible llegir aquests testimoniatges sense commoure’s. Però són llums brillants enmig de la foscor més tancada. La foscor de l’inhumà, de la crueltat, de la misèria i el sofriment. La lluminositat de l’amor en allò petit, en l’essencial, en el gest humil. En aquest marc brilla amb llum potent el veritable Nadal.
La nostra celebració és el resultat de múltiples ornaments de llums, músiques, felicitacions formals… En el millor dels casos, són les nostres maneres de servir el misteri, prestant-li els recursos al nostre abast. Però no aconseguirem igualar la qualitat i la profunditat evangèlica d’aquella celebració al camp de Belsen. Allí, tot donant-se l’essencial, hi era tot. En canvi, entre nosaltres es pot donar tot i faltar l’essencial.
En uns petits trossos de pa, una ceba i un tros de col es pot compartir l’amor de Déu, que s’anorreà prenent la carn humana en la seva realitat més senzilla, i fins i tot més sofrent.
¿Quin Nadal es pot celebrar en llocs de guerra i mort, en espais d’extrema pobresa i de fam, en situacions de terrible solitud i fracàs? No ho sabem. Però sí que estem segurs que el Déu de la nostra fe, el Pare de Jesucrist, no els prendrà com a llocs estranys o “indignes del seu amor”; al contrari, farà ressonar les seves trucades a la porta, com “qui ve a casa dels seus”.
I els seus, els que busquen delerosos, obriran i es produirà la trobada lluminosa i salvadora. Voldríem estar entre ells i que les nostres veus acompanyessin els sincers cants de lloança.
