Data: 19 de desembre de 2021
Benvolguts i benvolgudes, al terme del camí de Nadal ens trobem amb Jesús. Ho hem anat recordant aquests diumenges d’Advent. En el pròleg del seu Evangeli, Sant Joan anuncia que Jesús és la Paraula de Déu feta carn: «La Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14), escoltarem a l’Evangeli de la missa del dia de Nadal. En Jesús, Déu es manifesta qui és. Jesús és la veritat de Déu, la transparència de Déu.
En Jesús les nostres paraules tenen un model d’allò que ha de ser la paraula de la persona humana: manifestació, transparència i força del que portem a dins. Déu ens ha fet el do de la paraula per il·luminar, no per amagar. Ho hem de tenir especialment present en el nostre treball sinodal. Si mentim, capgirem la finalitat de la paraula i ofenem el qui ens l’ha donada. Per fer el camí de Nadal cal fer un bon ús dels regals de Déu. L’engany divideix la mateixa persona que vol enganyar. Trenca la seva harmonia interior indispensable perquè generi pau. La mentida fa que la persona no gosi arribar al fons d’ella mateixa, perquè sap que trepitja un terreny trencat. «Jo menteixo i no tinc mala consciència», diu o pensa la persona que s’avesa a mentir. Senyal que ha arribat a un estat d’amoralitat. El qui ha perdut el gust del paladar s’empassarà alegrement un menjar corromput, però tard o d’hora li farà mal. L’engany, la mentida, desfan la convivència social. Ho diu prou l’experiència: «D’aquella persona, d’aquest estament jo no me’n fio, perquè diu el que li convé segons els seus interessos.» La mentida és un corrosiu de la societat.
Es pot enganyar també amb la conducta. Amb el comportament expressem les nostres intencions. Quan no és així, mentim. La paraula demana veritat i la conducta no en demana menys. Jesús arriba a dir que el diable és el pare de tot mentider, i afegeix: «Des del principi […] no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha ni rastre de veritat. Quan menteix, parla amb propietat, perquè és mentider i pare de la mentida» (Jn 8,44).
A la Carta apostòlica Patris corde sobre sant Josep, el papa Francesc escriu: «El dit que assenyala i el judici que fem dels altres són sovint un signe de la nostra incapacitat per acceptar la nostra pròpia feblesa, la nostra pròpia fragilitat. Només la tendresa ens salvarà de l’obra de l’Acusador (cf. Ap 12,10). Per aquesta raó és important trobar-nos amb la misericòrdia de Déu, especialment en el sagrament de la reconciliació, tenint una experiència de veritat i de tendresa. Paradoxalment, fins i tot el Maligne pot dir-nos la veritat, però si ho fa és per condemnar-nos. Sabem, però, que la Veritat que ve de Déu no ens condemna, sinó que ens acull, ens abraça, ens sosté, ens perdona.»
El camí que duu a Betlem és un camí de sinceritat. Josep i Maria eren pobres, però eren transparents. A Betlem no s’hi arriba quan manca sinceritat; resultaria un Betlem de burla. I el Jesús de Betlem és la Paraula de Déu.
Ben vostre,
