Data: 18 d’abril de 2021
Algú, potser, en escoltar el que afirmem, és a dir, “que en Jesucrist ressuscita l’ésser humà, tot el que és veritablement humà”, pot entendre que la Resurrecció de Jesús no és més que el símbol de l’home victoriós, del seu progrés, de l’avenç imparable de la ciència i de la tècnica… Sovint sentim dir que la resurrecció no és sinó un estímul per a continuar lluitant a favor d’un món millor més humà.
Això és veritat, però una veritat tan “petita” com fràgil.
Fa uns dies vam poder llegir un article de l’expert en comunicació i assessor polític, Antonio Gutiérrez-Rubí, titulat “Millor l’esperança que la utopia”. Amb lucidesa incidia en una qüestió de gran transcendència, especialment en el món de la política. Seguint a John Berger, identifica la utopia com una construcció nostra, tancada o acabada, que resulta molt atractiva per la seva senzillesa i coherència. Sol ser defensada radicalment amb paraules buides i pretensioses i és proposada gairebé amb “el seu manual d’instruccions”.
En efecte, les utopies omplen els discursos polítics que volen arribar més fàcilment a la gent, delerosa de solucions ràpides i eficaces als problemes que pateix. Són freqüents en polítiques anomenades “populistes”. El seu llenguatge és radical i fan servir termes absoluts, de manera que provoquen reaccions contràries, igualment tancades. El resultat és la polarització de postures, que fan pràcticament impossible el diàleg i l’acord (avui tan necessaris).
L’esperança, per contra, és una invitació a construir junts un futur, per si mateix no prefabricat, però que acabarà sent més comú. Diu l’autor:
“Esperances que facin possible el necessari. I urgent allò possible. Si la política democràtica ens desempara, per a llançar-se a la lluita sense quarter pel poder, fent del llenguatge polític un gest groller, d’estil vulgar, amb un to superficial o un vocabulari feridor, si això succeeix, la fi és a prop”.
Amb Jesucrist no ressuscita una utopia, sinó la virtut de l’esperança. Com a tal virtut de l’Esperit anirà sempre acompanyada de les altres dues germanes: la caritat i la fe. És l’esperança en la vida eterna, que il·lumina totes les esperances aquí en la terra. L’esperança no utòpica, que no sols obre la porta a una vida personal més enllà de la mort, sinó també a una comunió fraterna, que es pot cercar i gaudir en aquest món, encara que imperfectament.
Amb aquesta esperança es poden construir societats, sistemes productius, institucions, polítiques concretes, més compartides, i més properes a la persona humana. El fet que aquestes realitats construïdes amb esperança siguin sempre perfectibles, no resta res a la seva validesa. Valdran per a continuar caminant junts.
Per als cristians això no resulta gens estrany, ja que sabem que sempre estem en camí. L’esperança que neix del Ressuscitat, ens ensenya a superar la temptació de considerar qualsevol assoliment humà com a absolut. No ens enlluernen les utopies, sinó el do de la ciutat resplendent que ens vindrà regalada a la fi dels temps.
