Data: 17 d’octubre de 2021
Després de tants missatges i explicacions que hem escoltat sobre el Sínode i la sinodalitat, queda clara, almenys, una cosa: que això del Sínode no és només una institució, ni un mètode o manera d’actuar, sinó, abans de res, un esperit que s’ha de viure. És la manera pròpia de viure l’Església de Jesucrist, la forma específica d’existir l’Església, inspirada per l’Esperit.
Aquesta forma específica es caracteritza pel fet de caminar un al costat de l’altre, creure i viure que formem una unitat, una comunió on tots ens sentim protagonistes, cadascun en el seu lloc i segons la seva missió.
El Papa convoca aquest Sínode precisament perquè recull una inquietud compartida per molts: hem de millorar la manera de viure i actuar a l’Església, per tal d’arribar a ser més fidels al que ella és per naturalesa, és a dir, un poble que camina sinodalment. Per això, la pregunta concreta que ens fa és: com podríem millorar la nostra manera de vida a l’Església en aquest sentit? Què hauríem de viure o fer per a demostrar que som un poble unit i divers?
Ens equivocaríem si creguéssim que la resposta a aquestes preguntes consisteix a trobar una organització, una estructura, un sistema de relacions entre nosaltres. Això és bastant fàcil. Hi ha molts especialistes, sociòlegs, estrategs, etc., que saben molt d’això.
El primer que hem de fer és discernir si tenim esperit sinodal. Es poden recordar alguns signes:
– Tenim bon esperit sinodal, si quan parlem de l’Església, de la Diòcesi, de la parròquia, fem servir espontàniament més el “nosaltres” que el “jo”, en contrast amb “ells”. Sobretot, quan aquest “ells” es refereix a la jerarquia, aquella mena d’abocador on pararan totes les responsabilitats de les nostres fallades i deficiències.
– Tenim bon esperit sinodal quan m’alegro si l’Església fa una cosa bona, és fidel a Jesucrist i autèntica, i sofreixo quan constato un defecte. I si tinc ulls per a reconèixer una cosa i una altra. I si em pregunto, abans que res, què puc fer jo perquè tot millori.
– Tenim bon esperit sinodal quan reconec que l’oració solitària, amagada, veritable, humil, senzilla i possiblement repetitiva, d’una anciana oblidada, és també la meva oració, la nostra oració. I si a més ens diu, potser, que ha pregat pels seus néts, per algú malalt, pel matrimoni veí que està a punt de fracassar…
– Tenim bon esperit sinodal quan en ensopegar amb fidels membres de l’Església, que tenen un llenguatge i maneres d’expressió diferents als nostres, no els sento estranys i distants, sinó que miro de trobar les petjades de l’Esperit que hi ha en ells, els escolto i els comunico la petjada de l’Esperit que potser també hi ha en nosaltres.
El bon esperit sinodal no s’obté amb una xerrada, un curset, una lectura. Abans de res cal demanar-ho i rebre-ho. Perquè és un do de l’Esperit Sant. D’Ell ens ve llum per a mirar, ànim per a caminar, amor per a veure proper al germà. Començar qualsevol reunió sinodal pregant no és una recomanació, sinó un mandat, una exigència absolutament ineludible.
