Data: 16 de juny de 2024
Un dels trets característics de la salvació és la seva universalitat. Déu, enviant el seu Fill per fer-se home, assumí la humanitat no tan sols formant part d’un poble en concret, d’aquell que el Senyor s’havia escollit per heretat des dels inicis dels temps, sinó del conjunt de la humanitat. La fraternitat universal entre els fills de Déu és quelcom que enriqueix les relacions humanes i accentua la igualtat entre els homes i dones. Com escriu sant Pau: «Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist» (Ga 3,28).
Aquesta realitat de ser un de sol en Jesucrist es pot viure de moltes maneres, i l’acolliment n’és una. Acollim el qui ens ve de fora, i l’hem d’acollir sempre com el que és, com el mateix Crist. «Era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35) ens diu Jesús. I afegeix: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40). La reciprocitat en l’amor és una de les bases de la caritat. Hem d’estimar com Déu ens estima. Tant de bo que ens estiméssim mútuament amb la mateixa intensitat els uns als altres. Si això fos sempre així, qualsevol risc de conflicte personal o social desapareixeria automàticament.
Acollir, ho hem de fer en tot moment, no tan sols en moments de dificultat sinó també quan qui es desplaça i s’acosta a la nostra terra ho fa per motius de lleure. És aquesta també una oportunitat per compartir la nostra fe i experimentar alhora la seva universalitat, la seva catolicitat, perquè el coneixement de l’altre sempre enriqueix. Fer als altres el que voldríem que els altres ens fessin equival a acollir com voldríem ser acollits. La nostra Església de Girona és des de sempre una Església d’acollida, arrelada en una terra de pas, fet que n’ha constituït el seu caràcter de catolicitat.
L’Església és catòlica, és a dir, universal, i això ens esperona a acollir el qui truca a la porta dels nostres temples per compartir amb nosaltres la seva fe, com el mateix Crist (Cf. RB 53,1). Acollir sempre enriqueix. Compartir la fe amb els qui venen de més o menys lluny és viure-la amb més intensitat, és viure la seva universalitat. Com Abraham a Mambré, diguem al qui ens visita: «Et prego que no passis de llarg sense aturar-te aquí amb el teu servent» (Gn 18,3).
