Estimats germans i germanes, Amb la celebració de les primeres vespres de la solemnitat dels apòstols Sant Pere i Sant Pau a la basílica de Sant Pau Extramurs es va clausurar, com sabeu, el 28 de juny, lAny Paulí en record del segon mil·lenni del naixement de lApòstol dels gentils. Donem gràcies al Senyor pels fruits espirituals que aquesta important iniciativa ha aportat a tantes comunitats cristianes. Com a preciosa herència de lAny de Sant Pau, podem recollir la invitació de lApòstol a aprofundir en el coneixement del misteri de Crist, perquè sigui ell el cor i el centre de la nostra existència personal i comunitària. Aquesta és, de fet, la condició indispensable per a una vertadera renovació espiritual i eclesial. Com vaig subratllar ja durant la primera celebració eucarística a la Capella Sixtina després de la meva elecció com a successor de lapòstol sant Pere, és precisament de la plena comunió amb Crist don «brolla cadascun dels elements de la vida de lEsglésia, en primer lloc la comunió entre tots els fidels, el compromís danunci i de testimoniatge de levangeli, i lardor de la caritat envers tothom, especialment envers els pobres i els petits» (Homilia, 20 dabril de 2005, n. 4: LOsservatore Romano, edició en llengua espanyola, 22 dabril de 2005, p. 7). Això val en primer lloc per als sacerdots. Per això donem gràcies a la Providència de Déu, que ens ofereix ara la possibilitat de celebrar lAny Sacerdotal. Desitjo de cor que constitueixi per a cada sacerdot una oportunitat de renovació interior i, en conseqüència, de ferma revigorització en el compromís de la seva missió. Així com durant lAny Paulí la nostra referència constant ha estat sant Pau, en els propers mesos contemplarem en primer lloc sant Joan Maria Vianney, el sant rector dArs, recordant el 150è aniversari de la seva mort. En la carta que vaig escriure per a aquesta ocasió als sacerdots, vaig voler subratllar el que més resplendeix en lexistència daquest humil ministre de laltar: «La seva total identificació amb el propi ministeri.» Acostumava a dir que «un bon pastor, un pastor segons el cor de Déu, és el tresor més gran que el bon Déu pot concedir a una parròquia i un dels dons més preciosos de la misericòrdia divina». I gairebé sense poder percebre la grandesa del do i de la tasca confiats a una pobra criatura humana, sospirava: «Oh, que gran que és el sacerdot! [ ] Si se nadonés, moriria. [ ] Déu lobeeix: pronuncia dues paraules i nostre Senyor baixa del cel en sentir la seva veu i es tanca en una petita hòstia.» En veritat, precisament considerant el binomi «identitat-missió» cada sacerdot pot advertir millor la necessitat de la progressiva identificació amb Crist, que li garanteix la fidelitat i la fecunditat del testimoniatge evangèlic. El títol mateix de lAny sacerdotal «Fidelitat de Crist, fidelitat del sacerdot» posa de manifest que el do de la gràcia divina precedeix a tota possible resposta humana i realització pastoral, i així com, en la vida del sacerdot, lanunci missioner i el culte no es poden separar mai, tampoc shan de separar la identitat ontologicosacramental i la missió evangelitzadora. Daltra banda, podríem dir que la finalitat de la missió de tot prevere és «cultual»: perquè tots els homes puguin oferir-se a Déu com a hòstia viva, santa, agradable a ell (cf. Rm 12,1), que en la creació mateixa, en els homes, es transforma en culte, en lloança al Creador, rebent la caritat que estan cridats a dispensar-se abundantment els uns als altres. Ho constatem clarament en els inicis del cristianisme. Sant Joan Crisòstom, per exemple, deia que el sagrament de laltar i el «sagrament del germà» o, com diu, el «sagrament del pobre» constitueixen dos aspectes del mateix misteri. Lamor al proïsme, latenció a la justícia i als pobres, no són només temes duna moral social, sinó més aviat expressió duna concepció sacramental de la moralitat cristiana, perquè a través del ministeri dels preveres es realitza el sacrifici espiritual de tots els fidels, en unió amb el de Crist, únic Mitjancer: sacrifici que els preveres ofereixen de forma incruenta i sacramental a lespera de la nova vinguda del Senyor. Aquesta és la principal dimensió, essencialment missionera i dinàmica, de la identitat i del ministeri sacerdotal: a través de lanunci de levangeli engendren en la fe aquells que encara no creuen, perquè puguin unir al sacrifici de Crist el propi sacrifici, que es tradueix en amor a Déu i al proïsme. Estimats germans i germanes, davant tantes incerteses i cansaments també en lexercici del ministeri sacerdotal, és urgent recuperar un judici clar i inequívoc sobre la primacia absoluta de la gràcia divina, recordant el que escriu sant Tomàs dAquino: «El do de la gràcia més petit supera el bé natural de tot lunivers» (Summa Theologiæ, III, q. 113, a. 9, ad 2). Per tant, la missió de cada prevere dependrà, també i sobretot, de la consciència de la realitat sacramental del seu «nou ser». De la certesa de la pròpia identitat, no construïda artificialment sinó donada i acollida gratuïtament i divinament, depèn el sempre renovat entusiasme del sacerdot per la seva missió. També per als preveres val el que vaig escriure en lencíclica Deus caritas est: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva» (n. 1). Havent rebut amb la seva «consagració» un do de gràcia tan extraordinari, els preveres es converteixen en testimonis permanents de la seva trobada amb Crist. Partint precisament daquesta consciència interior, poden realitzar plenament la seva «missió» mitjançant lanunci de la Paraula i ladministració dels sagraments. Després del concili Vaticà II, a molts llocs es va tenir la impressió que en la missió dels sacerdots en el nostre temps hi havia quelcom més urgent; alguns creien que en primer lloc shavia de construir una societat diversa. En canvi, la pàgina evangèlica que hem escoltat a linici crida latenció sobre els dos elements essencials del ministeri sacerdotal. Jesús envia, en aquell temps i avui, els Apòstols a anunciar levangeli, i els dóna el poder dexpulsar els esperits malignes. Per tant, «anunci» i «poder», és a dir, «Paraula» i «sagrament», són les dues columnes fonamentals del servei sacerdotal, més enllà de les seves possibles múltiples configuracions. Quan no es té en compte la dualitat consagració-missió, resulta veritablement difícil comprendre la identitat del prevere i del seu ministeri en lEsglésia. El prevere no és sinó un home convertit i renovat per lEsperit, que viu de la relació personal amb Crist, fent constantment seus els criteris evangèlics. El prevere no és sinó un home dunitat i de veritat, conscient dels seus límits i, al mateix temps, de lextraordinària grandesa de la vocació rebuda: ajudar a estendre el regne de Déu fins als últims confins de la terra. Sí! El sacerdot és un home tot del Senyor, ja que és Déu mateix qui el crida i el constitueix en el seu servei apostòlic. I precisament per ser tot del Senyor, és tot dels homes, per als homes. Durant aquest Any Sacerdotal, que es prolongarà fins a la propera solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, preguem per tots els sacerdots. Cal que a la diòcesi, a les parròquies, a les comunitats religioses especialment a les monàstiques, a les associacions i als moviments, a les diverses organitzacions pastorals presents a tot el món, es multipliquin iniciatives de pregària, en particular dadoració eucarística, per la santificació del clergat i per les vocacions sacerdotals, responent a la invitació de Jesús a demanar «a lamo dels sembrats que hi enviï més segadors» (Mt 9,38). La pregària és el primer compromís, el veritable camí de santificació dels sacerdots i lànima de lautèntica «pastoral vocacional». Lescàs nombre dordenacions sacerdotals en alguns països no sols no ha de desanimar, sinó que ha dimpulsar a multiplicar els espais de silenci i descolta de la Paraula, a cuidar millor la direcció espiritual i el sagrament de la confessió, perquè molts joves puguin escoltar i seguir amb promptitud la veu de Déu, que sempre continua cridant i confirmant. Qui prega no té por; qui prega mai no està sol; qui prega se salva. Sens dubte, sant Joan Maria Vianney és model duna existència feta oració. Que Maria, la Mare de lEsglésia, ajudi a tots els sacerdots a seguir el seu exemple per ser, com ell, testimonis de Crist i apòstols de levangeli.
