Data: 3 d’abril de 2022
A més de les paraules dirigides a la seua Mare i al Deixeble estimat, l’evangelista Joan posa en boca de Jesús altres dues paraules que són expressió dels sentiments interiors amb els quals el Senyor afronta la passió: “Tinc set” (Jn 19, 28); “tot s’ha complert” (Jn 19, 30).
En la primera d’elles ressonen dues expressions dels salms que Jesus coneixia [“la meua gola està resseca com terrissa, la llengua se m’encasta al paladar” (22, 16); “em tiren fel al menjar: quan tinc set, em fan beure vinagre” (69, 22)], i que en aquest moment de sofriment extrem brollen dels seus llavis com una oració. El primer que ens ve al pensament en escoltar aquesta exclamació, és la set física que havia de sentir el condemnat després de tantes hores de turment, en les quals no trobem cap gest de compassió cap a Ell. Estem davant el crit del torturat que clama: “He esperat en va qui es compadís de mi, no trobo ningú que em console” (Sal 69, 21). Jesús beu fins a l’últim glop la copa de la passió, apura fins al fons els dolors mortals.
Però per al Senyor la passió és també acció. A Ell no li trauen la vida, sinó que voluntàriament la lliura; ha de beure el calze de la passió: “¿no he de beure la copa que el Pare m’ha donat?” (Jn 18, 11). En aquestes paraules descobrim que accepta amb plena consciència la situació en què es troba i desitja complir la voluntat del Pare fins al final, perquè el devora el zel del seu temple (Jn 2, 17). Jesús, que va anunciar a la Samaritana que podia donar una aigua que es convertiria en una font “d’on brollarà vida eterna” (Jn 4, 14); i que va convidar als assedegats a que acudiren a Ell i cregueren en Ell, perquè és l’únic que pot assaciar la set de Déu que hi ha en el cor de tot ésser humà, ha donat tant de si mateix, que té més set que ningú. En la passió es dona totalment i, per això, s’ha convertit en causa de salvació per a tots els que l’obeeixen. Jesús, que estava assedegat de la fe de la Samaritana (sant Agustí), està assedegat en la creu de la fe de tots els sofrents de la història humana.
En l’altra paraula el Senyor expressa la convicció que la seua missió s’ha complert. La mort de Jesús no és només el final temporal de la seua vida, sinó la consumació perfecta de l’obra que se li havia encomanat. Ens trobem davant la manifestació plena i total de la seua obediència amorosa a la voluntat del Pare; davant la perfecció de la vida d’algú que era conscient que no havia vingut a ser servit, sinó a servir i a entregar la seua vida en rescat per molts; davant la plena revelació d’un amor als seus que es trobaven en el món i que en la passió ha arribat fins a l’extrem. El Senyor que havia dit al seus deixebles: “Ningú té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics” [Jn 15, 13], en la creu traspassa aquest límit: dona la vida pels seus enemics. D’aquesta manera ens revela l’amor d’un Déu que ens ha estimat “quan encara érem pecadors” (Rm 5, 8), que ha entregat al seu Fill a la mort i ens ha reconciliat amb Ell “quan encara érem enemics” (Rm 5, 10).
Estem davant una obra complerta, perfecta: en la Creu es revela la bellesa de l’amor que el Pare i el Fill comparteixen en la comunió plena de l’Esperit Sant per les seues criatures. El Senyor ha carregat amb els nostres dolors i sofriments i amb les seues ferides hem estat guarits.
