Data: 12 de juliol de 2020
Vivim temps de creixement, construcció, edificació, tant en l’àmbit de la societat com de l’Església mateixa. Ens preguntàvem què significa créixer com a Església i què significa créixer en la societat.
La crida al creixement social sona molt més, ens envolta de la mà de tots els mitjans de comunicació i ens urgeix des de la vida més quotidiana: als ulls de molts ja s’ha convertit en una qüestió de supervivència, almenys de supervivència del nivell de benestar que havíem assolit temps enrere.
Però ens preguntem des de la fe què és més important, què ha de tenir prioritat, si créixer com a Església o créixer socialment. En principi no han d’excloure’s. Tot i així, sorprenentment, segueixen camins molt diversos.
D’antuvi, Jesús ens apareix com un mal gestor. L’obra del seu Esperit no aguantaria l’examen d’un comitè d’experts en política econòmica i, per tant, seria exclosa de qualsevol programa polític de reconstrucció social. La inversió que representa la paràbola del sembrador, llançar llavors sense càlcul ni encert, obtindria un rendiment de menys d’un 25% (suposant que són parts iguals les que cauen en una i altra terra). D’altra banda, segons el context de la paràbola, el seu missatge mancaria de totes les regles bàsiques d’un bon màrqueting, perquè ell mateix afirma que, per endavant, el seu missatge és acollit, no pel gran públic, sinó només per una minoria que té una determinada disposició interior (la voluntat de conversió). D’altra banda, Isaïes, profetitzant el que succeiria certament en Crist, anuncia un creixement, resultat d’una pluja que cau del cel, per tant d’origen transcendent, i d’una terra receptiva i oberta. Només els llauradors poden entendre alguna cosa, però, en general, potser pocs dels compromesos en la reconstrucció social farien cas d’aquestes recomanacions. Al reconstructor social li interessa un eficàcia mínimament assegurada i li molestarà que el factor pluja, incontrolat, fugi del seu domini.
En canvi, el lliurat a construir l’Església (germen del Regne de Déu) es dedica a sembrar la Paraula, llança la seva sement sense massa càlculs, “oportunament i inoportunament”, a tota mena de persones, lliurement, diríem “agosaradament”… Ho fa en nom de l’amo del camp, en qui confia, i no es preocupa obsessivament dels resultats: sap que uns produiran el cent per u, uns altres res, uns altres el seixanta o el trenta. I continuarà sembrant d’igual manera la pròxima primavera. Per què? Perquè ni el camp, ni el rendiment, ni la collita, no li pertanyen; ho fa perquè, si no ho fes, no podria viure: li neix del cor creient, entusiasta i agraït.
Aquest és el creixement de l’Església. Certament, una Església que creix i madura com un camp ufanós i abundant enmig del món és un bé extraordinari per al creixement del món, encara que el món no sempre arribi a reconèixer-ho. És un bé fins i tot des del punt de vista que la societat, amb els seus propis criteris i sense prejudicis, pot reconèixer. Aquí hi ha els milions d’euros que estalvia l’Església a l’Estat amb el seu servei educatiu, social i cultural, com demostra l’estudi més recent i publicat per la Conferència Episcopal Espanyola.
Però no anem a això. Els cristians sabem que hem de servir Jesucrist, que va salvar el món, curant malalts, donant menjar i, sobretot, escampant la fe amb la sembra de la seva Paraula.
