Benvolguts germans i germanes, Lacostumada cita de laudiència general avui adquireix un caràcter especial, perquè estem en la vigília de la Jornada de reflexió, diàleg i pregària per la pau i la justícia en el món, que tindrà lloc demà a Assís, després de vint-i-cinc anys de la històrica primera trobada convocada pel beat Joan Pau II. Vaig voler donar a aquesta jornada el títol de «Pelegrins de la veritat, pelegrins de la pau», per a significar el compromís que volem renovar solemnement, junt amb els membres de les diferents religions, i també amb homes no creients però a la recerca sincera de la veritat, en la promoció del bé veritable de la humanitat i en la construcció de la pau. Com ja he recordat, «qui està en camí cap a Déu no pot menys que transmetre pau; qui construeix pau no pot menys que acostar-se a Déu» (Àngelus, 1 de gener de 2011). Com a cristians, estem convençuts que la contribució més valuosa que podem donar a la causa de la pau és la pregària. Per aquest motiu ens trobem avui, com a Església de Roma, junt amb els pelegrins presents a lurbs, a lescolta de la paraula de Déu, per a invocar amb fe el do de la pau. El Senyor pot il·luminar la nostra ment i el nostre cor i guiar-nos a ser constructors de justícia i de reconciliació en les nostres realitats quotidianes i en el món. En el passatge del profeta Zacaries que acabem descoltar ha ressonat un anunci ple desperança i de llum (cf. Za 9,10). Déu promet la Salvació, invita a «saltar de goig» perquè aquesta salvació és a punt de realitzar-se. Es parla dun rei: «El teu rei fa la seva entrada. És bo i salvador» (v. 9), però el que sanuncia no és un rei que es presenta amb el poder humà, amb la força de les armes; no és un rei que domina amb el poder polític i militar; és un rei mans, que regna amb la humilitat i la mansuetud davant Déu i davant els homes, un rei diferent dels grans sobirans del món: «muntat humilment en un ase, en un pollí, fill de somera», diu el profeta (ib.). Ell es manifesta muntant lanimal de la gent comuna, del pobre, en contrast amb els carros de guerra dels exèrcits dels poderosos de la terra. Encara més, és un rei que farà desaparèixer aquests carros, trencarà els arcs dels guerrers, proclamarà la pau als pobles (cf. v. 10). Però qui és aquest rei de qui parla el profeta Zacaries? Anem per un moment a Betlem i tornem a escoltar el que diu làngel als pastors que vetllaven de nit cuidant el seu ramat. Làngel anuncia una alegria que serà per a tot el poble, vinculada a un signe pobre: un nen faixat amb bolquers i posat en una menjadora (cf. Lc 2,8-12). Lexèrcit celestial canta: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor» (cf. v. 14), als homes de bona voluntat. El naixement daquell nen, que és Jesús, porta un anunci de pau per a tot el món. Però anem també als moments finals de la vida de Crist, quan entra a Jerusalem acollit per una multitud en festa. Lanunci del profeta Zacaries de la vinguda dun rei humil i mans va tornar de manera especial a la ment dels deixebles de Jesús després dels esdeveniments de la passió, mort i resurrecció, del misteri pasqual, quan van tornar amb els ulls de la fe a lentrada joiosa del Mestre a la ciutat santa. Ell munta un ase, que va manllevar (cf. Mt 21,2-7): no va en una carrossa sumptuosa, ni en un cavall, com els grans. No entra a Jerusalem acompanyat per un exèrcit poderós de carros i cavallers. Ell és un rei pobre, el rei dels qui són els pobres de Déu. En el text grec apareix el terme praeîs, que significa els mansos, els plàcids; Jesús és el rei dels anawim, daquells que tenen el cor lliure de lafany de poder i de riquesa material, de la voluntat i de la recerca de domini sobre els altres. Jesús és el rei dels qui tenen aquesta llibertat interior que els fa capaços de superar lavidesa, legoisme que hi ha en el món, i saben que només Déu és la seva riquesa. Jesús és rei pobre entre els pobres, mans entre aquells que volen ser mansos. Daquesta manera ell és rei de pau, gràcies al poder de Déu, que és el poder del bé, el poder de lamor. És un rei que farà desaparèixer els carros i els cavalls de batalla, que trencarà els arcs de guerra; un rei que realitza la pau a la creu, unint la terra i el cel i construint un pont fraternal entre tots els homes. La creu és el nou arc de pau, signe i instrument de reconciliació, de perdó, de comprensió; signe que lamor és més fort que qualsevol tipus de violència i dopressió, més fort que la mort: el mal es venç amb el bé, amb lamor. Aquest és el nou regne de pau on Crist és el rei; i és un regne que sestén per tota la terra. El profeta Zacaries anuncia que aquest rei mans, pacífic, dominarà «dun mar a laltre, des del gran Riu fins a lextrem del país» (Zac 9,10). El regne que Crist inaugura té dimensions universals. Lhoritzó daquest rei pobre, mans, no és el dun territori, dun Estat, sinó que són els confins del món. Ell crea comunió, crea unitat, més enllà de qualsevol barrera de raça, llengua o cultura. On veiem avui la realització daquest anunci? La profecia de Zacaries reapareix lluminosa en la gran xarxa de les comunitats eucarístiques esteses per tota la terra. És un gran mosaic de comunitats on es fa present el sacrifici damor daquest rei mans i pacífic; és el gran mosaic que constitueix el «Regne de pau» de Jesús de mar a mar fins als confins del món; és una multitud d«illes de pau», que irradien pau. Pertot arreu, en tot lloc, en tota cultura, des de les grans ciutats amb els seus edificis fins als petits poblats amb les cases humils, des de les grans catedrals fins a les petites capelles, ell ve, es fa present; i en entrar en comunió amb ell també els homes estan units entre ells en un únic cos, superant la divisió, la rivalitat, els rancors. El Senyor ve en leucaristia per a treurens del nostre individualisme, dels nostres particularismes que exclouen els altres, per a fer de nosaltres un sol cos, un sol regne de pau en un món dividit. Però com podem construir aquest regne de pau del qual Crist és el rei? El manament que ell deixa els seus Apòstols i, a través dells, a tots nosaltres és: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus [ ]. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,19.21). Com Jesús, els missatgers de pau del seu regne han de posar-se en camí, han de respondre a la seva invitació. Han de posar-se en marxa, però no amb el poder de la guerra o amb la força del poder. En el passatge de levangeli que hem escoltat Jesús envia setanta-dos deixebles als grans sembrats que és el món, invitant-los a pregar al Senyor dels sembrats que no faltin mai segadors als seus sembrats (cf. Lc 10,1-3); però no els envia amb mitjans poderosos, sinó «com anyells enmig de llops» (v. 3), sense bossa, ni sarró, ni sandàlies (cf. v. 4). Sant Joan Crisòstom, en una de les seves homilies, comenta: «Mentre siguem anyells, vencerem i, fins i tot si estem envoltats de nombrosos llops, aconseguirem vèncer-los. Però si ens convertim en llops, serem vençuts, perquè estarem privats de lajuda del pastor» (Homilia 33, 1: PG 57, 389). Els cristians no han de cedir mai a la temptació de convertir-se en llops entre els llops; el regne de pau de Crist no sestén amb el poder, amb la força, amb la violència, sinó amb el do dun mateix, amb lamor portat a lextrem, fins i tot als enemics. Jesús no venç el món amb la força de les armes, sinó amb la força de la creu, que és la garantia veritable de la victòria. I per a qui vol ser deixeble del Senyor, el seu enviat, això té com a conseqüència estar preparat també per a la passió i el martiri, per a perdre la pròpia vida per ell, perquè en el món triomfin el bé, lamor, la pau. Aquesta és la condició per a poder dir, entrant en cada realitat: «Pau en aquesta casa» (Lc 10,5). Davant la basílica de Sant Pere hi ha dues grans estàtues de sant Pere i sant Pau fàcilment identificables: sant Pere té a la mà les claus, sant Pau en canvi sosté una espasa. Qui no coneix la història daquest últim podria pensar que es tracta dun gran cabdill que va guiar grans exèrcits i amb lespasa va sotmetre pobles i nacions, procurant-se fama i riquesa amb la sang dels altres. En canvi, és exactament el contrari: lespasa que té entre les mans és linstrument amb què el van matar, va patir el martiri i va vessar la sang. La seva batalla no va ser la de la violència, de la guerra, sinó la del martiri per Crist. La seva única arma va ser precisament lanunci de «Jesucrist, i encara crucificat» (1Co 2,2). La seva predicació no la feia «amb el llenguatge persuasiu propi de la saviesa humana, sinó amb el poder convincent de lEsperit» (v. 4). Va dedicar la seva vida a portar el missatge de reconciliació i de pau de levangeli, gastant les seves energies per fer-lo ressonar fins als confins de la terra. Aquesta va ser la seva força: no va cercar una vida tranquil·la, còmoda, allunyada de les dificultats, de les contrarietats, sinó que es va gastar per levangeli, es va entregar sense reserves, i així es va convertir en el gran missatger de la pau i de la reconciliació de Crist. Lespasa que sant Pau té a les mans remet també al poder de la veritat, que sovint pot ferir, pot fer mal. LApòstol va ser fidel a aquesta veritat fins al final, va ser-ne el servidor, va sofrir per ella, va entregar la seva vida per ella. Aquesta mateixa lògica és vàlida també per a nosaltres, si volem ser portadors del regne de pau anunciat pel profeta Zacaries i realitzat per Crist: hem destar disposats a pagar en persona, a patir en primera persona la incomprensió, el rebuig, la persecució. No és lespasa del conquistador la que construeix la pau, sinó lespasa de qui sofreix, de qui sap donar la vida. Estimats germans i germanes, com a cristians volem invocar de Déu el do de la pau, volem demanar-li que ens faci instruments de la seva pau en un món encara ferit per lodi, les divisions, els egoismes, les guerres; volem demanar-li que la trobada de demà a Assís afavoreixi el diàleg entre persones de diferents pertinences religioses i porti un raig de llum capaç dil·luminar la ment i el cor de tots els homes, perquè el rancor cedeixi pas al perdó, la divisió a la reconciliació, lodi a lamor, la violència a la mansuetud, i en el món regni la pau. Amén. CRIDA Benvolguts germans i germanes, en aquest moment el meu pensament es dirigeix a les poblacions de Turquia durament afectades pel terratrèmol que ha causat greus pèrdues de vides humanes i danys ingents. Us invito a unir-vos a mi en la pregària per aquells que han perdut la vida i a estar espiritualment propers a tantes persones tan durament provades. Que lAltíssim sostingui tots els qui estan compromesos en les tasques de rescat.
