Data: 5 de juliol de 2020
Benvolguts i benvolgudes,
En circumstàncies normals, aquest diumenge havíem de ser al santuari de Lourdes, compartint la fe i la bona amistat amb el pelegrinatge diocesà de l’Hospitalitat. No ha estat possible. La pandèmia ha aturat moltes coses i, entre altres, aquest pelegrinatge. Amb tot, aquest diumenge, amb tots els amics i amigues de l’Hospitalitat de Lourdes, celebrem l’eucaristia a la nostra Catedral. Demanem al Senyor, per intercessió de Maria, la Mare de Déu, que ens enforteixi en la fe i ens faci més disponibles als malalts i necessitats.
Precisament, a la nostra Església diocesana hem decidit crear, dins l’anomenada Vicaria de la Caritat, una delegació destinada a la pastoral de la salut per atendre totes aquelles persones amb necessitats especials. Serà un àmbit de reflexió i de discerniment per tal que els cristians de la nostra Església puguem donar la resposta més adequada als nostres malalts i a tots els qui tenen necessitats especials. La delegació, però, serà també un àmbit de coordinació de realitats ja existents, com la Fraternitat cristiana de persones amb discapacitat (FRATER); la Fundació Sant Joaquim i Santa Anna, formada per noies i nois amb discapacitat psíquica, famílies i voluntaris/es, i integrada pel Club Vaixell, la catequesi especial interparroquial i la Comunitat de Fe i Llum; el Centre d’educació especial Tilmar de Montblanc i, també, la mateixa Hospitalitat de Lourdes abans esmentada.
En totes aquestes persones hom hi detecta una necessitat d’acolliment i d’acompanyament. L’Església les ha de recolzar especialment, precisament per la seva vulnerabilitat. Cal formació a tots els nivells, donat que la nostra societat sol viure d’esquena a tot allò que és dolor i sofriment. Llavors, quan ens veiem obligats a donar una resposta a aquest problema, ho acostumem a fer d’una forma paternalista i sense tenir en compte els problemes humans de cada persona. Després, sempre hi ha altres problemes més concrets, derivats de cada malaltia específica. Alguns d’ells són insolubles, però d’altres es podrien solucionar molt més fàcilment amb una mirada i una comprensió més positiva i realista per part de tots.
Vull felicitar amb tot el cor les associacions i fundacions cristianes que de fa anys treballen desinteressadament per totes aquestes persones amb necessitats especials. Cal, però, continuar ajudant a afrontar i a solucionar els seus problemes, al mateix temps que a enfocar-los des d’una perspectiva cristiana. Convé mentalitzar la nostra societat, les persones que ens envolten, per mitjà de xerrades informatives, publicacions i altres materials d’informació. Pel que fa als afectats, l’acompanyament personal i la trobada comunitària, ja sigui celebrativa o de reflexió, esdevenen substancials. Es tracta de conscienciar també aquestes persones i les seves famílies, a fi que sàpiguen fer valer els seus drets i complir amb els seus deures. Es tracta, en definitiva, d’integrar paulatinament els malalts i minusvàlids dins la nostra societat, oferint-los —al mateix temps— poder viure i fruir d’aquelles actituds evangèliques que il·luminen el cor, aporten sentit i esperança i encoratgen davant les dificultats. Així, s’aniran acomplint també les paraules del poeta Miquel Martí i Pol, minusvàlid com ells, que abasten el nostre més preuat desig: «Amb passes lentes i a voltes indecises. Així, i no d’altra manera, podem créixer i assumir la creixença.»
Ben vostre.
