Data: 13 de desembre de 2020
Benvolguts i benvolgudes,
Avui us voldria parlar de les persones amb discapacitat, o més ben dit, amb «capacitats diferents». Ho dic així perquè moltes persones que treballen en aquest camp afirmen que no hi ha pròpiament persones discapacitades. La discapacitat real —diuen— es troba en la mateixa societat, donat que «la discapacitat no és altra cosa que la nostra incapacitat per entendre que tots tenim capacitats diferents». Personalment m’agrada més dir que són persones amb «necessitats especials». Tant si es tracta de diferències físiques, com sensorials o intel·lectuals, esdevenen la minoria més àmplia del món. A Catalunya mateix podríem parlar aproximadament d’unes 600.000 persones. No es tracta de persones anònimes, sinó que cadascuna d’elles té nom, cognom i sentiments. Formen part de la nostra societat i, per tant, no són incorpòries.
Si ara —davant la crisi agreujada per la pandèmia—, a molts els costa trobar o tenir una feina estable, això encara s’agreuja molt més en les persones amb necessitats especials. Ara bé, quan en troben, impressiona constatar com el treball no els és mai un càstig, sinó un premi i el valoren molt més que la resta de treballadors. Saben el que val i cada dia ens donen exemple, fan servir les habilitats que tenen i no perden el temps a pensar en les que no tenen. Peròles persones amb necessitats especials acostumen a tenir menys oportunitats econòmiques, un pitjor accés a l’educació i a l’habitatge, amb una manca de recursos que els puguin facilitar la vida, donat que, per norma general, una persona d’aquestes característiques comporta un sobreesforç econòmic de despesa valorat en la seva mitjana en uns 24.000 euros l’any.
Hi ha una discriminació social cap a aquestes persones, que a voltes existeix en el mateix entorn immediat. Sovint, aquesta s’agreuja enmig de la complexitat que comporta l’aplicació d’una legislació que esdevingui adequada a la seva realitat concreta. En la majoria dels casos, aquestes persones esdevenen més vulnerables davant la violència. En aquest sentit, els mateixos infants tenen quatre vegades més possibilitats de ser víctimes d’actes violents, i igualment els adults amb problemes mentals.
El suport fonamental de les persones amb necessitats especials són les seves respectives famílies. Però aquestes es troben amb tres problemes principals: senten molta desigualtat i soledat davant la durada del seu esforç, que —a més— constaten que tindrà lloc mentre visquin; també, porten dins seu, sense poder compartir-les, moltes pors i neguits per la incertesa del trajecte de vida que espera al membre «diferent» que sol ser el seu fill o filla; finalment, el suport de l’Administració ha minvat en aquests últims anys per les retallades successives a l’anomenada «llei de dependència».
A la nostra arxidiòcesi hem creat recentment, dins la Vicaria de la caritat, una Delegació per a la pastoral de la salut i les persones amb necessitats especials. Esperem que pugui oferir un bon acompanyament humà i espiritual, tant a aquestes persones com a llurs famílies.
Ben vostre,
