Data: 24 d’octubre de 2021
Amb el mes d’octubre hem començat les activitats pastorals en la Diòcesi després del parèntesi de l’estiu. En les visites que he realitzat a les parròquies per administrar el sagrament de la Confirmació durant els últims mesos, he constatat que, d’una manera progressiva, estem tornant a la normalitat que tots desitgem i que s’havia vist interrompuda per la situació sanitària provocada per la COVID-19. Sentim el desig de recuperar la vida que teníem abans de la pandèmia. Això s’observa en tots els àmbits de les relacions socials: la convivència entre nosaltres, les celebracions de les festes als nostres pobles i ciutats, el retorn a les activitats esportives i a les aules dels col·legis…
No podem ignorar que la vida eclesial també s’ha vist afectada en tots els seus aspectes per aquesta situació. Encara que en les parròquies no ha deixat d’organitzar-se la catequesi, s’han celebrat els sagraments i s’ha viscut la fe, hem de reconèixer que la participació en l’Eucaristia dominical s’ha vist molt reduïda i que moltes altres activitats pastorals amb xiquets i joves, malalts o ancians, com la peregrinació diocesana a Lourdes, les colònies que cada any organitza la FRATER o molts campaments i convivències d’estiu, no s’han pogut realitzar. La necessitat d’actuar amb prudència ha obligat a cancel·lar moltes activitats.
Davant situacions inesperades com les actuals, els cristians ens hem de preguntar com reaccionem. En aquests moments, en els quals sembla que estem superant aquesta experiència col·lectiva que hem compartit, tots hauríem de mirar cap arrere i preguntar-nos què hem aprés. El més fàcil és caure en una actitud de resignació passiva: limitar-se a esperar que canvien les circumstàncies per a tornar a la rutina anterior. Però és possible una resposta diferent: convertir la dificultat en una oportunitat per a renovar la nostra vida social, eclesial i personal.
En l’àmbit personal tots ens podem plantejar si el que estem vivint ens ha portat a preguntar-nos sobre els valors i actituds que ens caracteritzen a cadascú: si les persones són per a nosaltres més importants que les coses; si la senzillesa caracteritza la nostra manera de viure; si en el nostre treball i l’actuar quotidià busquem alguna cosa més que els propis interessos; si hem arribat a descobrir la importància del perdó; o si hem cuidat la vida familiar. En les relacions amb els altres podem revisar si vivim aquelles actituds que ajuden a construir una societat millor: si som més solidaris i ens preocupem els uns pels altres o si, per contra, ens hem tornat més egoistes i només pensem en nosaltres i en les nostres diversions. Que la tornada a la normalitat no siga un pretext per a satisfer els propis desitjos sense cap límit ètic. I com a cristians ens hauríem de preguntar si l’experiència viscuda ens ha apropat més al Senyor, si intensifiquem el temps d’oració, si valorem més la vivència comunitària de la fe i la celebració dels sagraments.
Si hem reaccionat d’aquesta manera, l’experiència viscuda haurà sigut una ocasió de creixement personal, social i com a creients.
