Data: 16 d’abril de 2023
Benvolgudes i benvolguts, el corresponsal a Nova York de La Vanguardia publicava no fa gaire que en aquest lloc es va donar el vistiplau a la legislació que permet accelerar i convertir la descomposició del cadàver en fertilitzant. No és el primer lloc on aquesta legislació s’aprova; ja havia succeït anteriorment a Washington (2019), a Colorado i a Oregon (2021), a Vermont i a Califòrnia (2022). Resulta que el «Recorda que ets pols, i que a la pols retornaràs», ara pot esdevenir: «Recorda que ets matèria orgànica, i que et convertiràs en adob per a la vida vegetal.» Es tracta d’una manera de reencarnar-se. Ja ho havia cantat Joan Manuel Serrat a Mediterráneo: «Y a mí enterradme sin duelo / entre la playa y el cielo…/ En la ladera de un monte, / más alto que el Horizonte. / Quiero tener buena vista. / Mi cuerpo será camino, / le daré verde a los pinos / y amarillo a la genista.»
Els rituals funeraris han existit sempre en la història de la humanitat. Són pràctiques religioses que han evolucionat amb el temps, però que han tingut sempre una relació amb la vida d’ultratomba: reflecteixen les creences dels humans en la vida del més enllà. Segons sigui la creença en el més enllà serà el ritual. En l’hinduisme, per exemple, sempre s’han cremat els cadàvers i s’han llençat les cendres al Ganges. Només es va fer una excepció amb Gandhi, de qui es guarda una part de les cendres en un mausoleu a Nova Delhi, pel prestigi i el significat de la seva persona a l’Índia. La cremació indica que l’individu retorna al tot del qual ha format part des de sempre.
També la incineració s’ha imposat entre nosaltres des de fa uns anys. Les cendres són dipositades, a vegades, en cementiris, com si fos una tomba, encara que ocupant menys lloc. En tot cas, les cendres dipositades en un cementiri, indiquen que són d’algú, com el cadàver de la tomba també era algú, no sols simple matèria orgànica. Avui, però, s’imposa la tendència a prescindir de les tombes, com afirma Antoni Puigverd: s’eliminen els cadàvers en els forns d’incineració i després s’escampen les cendres a qualsevol lloc. És la pèrdua de la identitat. Formem part d’un tot, al qual retornem una vegada morts. Aquesta és la visió que el neopaganisme panteista ha imposat a la nostra cultura contemporània com a conseqüència de considerar la realitat des d’un punt de vista estrictament immanent i cientista, obviant que allò que ens identifica com humans no és la nostra biologia sinó la nostra biografia. Els humans no som només matèria orgànica, sinó matèria i esperit.
Aquesta és una de les novetats importants que aporta el cristianisme: més que la vida després de la mort, que sempre ha estat present en les diverses religions, és la identitat de la persona humana abans i després de la mort. Això és el que ens diuen els relats de les aparicions de Jesús: el Crist ressuscitat és el mateix que el crucificat. Jesús diu a l’incrèdul Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient» (Jn 20,27). Creure en la resurrecció no és només creure en la vida després de la mort, sinó creure en la nostra identitat abans i després de la mort. Això és el que reflecteixen les tombes dels cementiris: que no som només matèria orgànica, sinó matèria orgànica amb una identitat pròpia. I aquesta és també l’esperança de la resurrecció. Per tant, reencarnació i resurrecció no són realitats homologables, per més que una determinada cultura contemporània ens ho vulgui fer creure.
Ben vostre,
