Data: 4 de juliol de 2021
No volem jugar a la psicologia barata. Però l’observació, l’experiència mínimament observada i reflexionada ens ensenya molt de l’ésser humà. Per això, uns pares, uns educadors, sense ser especialistes, poden dir molt de la psicologia dels seus fills.
L’experiència pastoral, particularment en el terreny moral, ens il·lustra sobre aquesta espècie de moviment pendular, aquesta dialèctica constant, que es dona a la vida humana entre moments de llibertat i moments de repressió.
Hem viscut (Déu vulgui que puguem parlar així, en forma de passat), moments de repressió social, amb normes dures i estrictes, imposades per l’autoritat, en nom del bé comú amb motiu de la pandèmia. Ara, en procés de desescalada, sembla que vivim temps d’alliberament. Però, tal com ho observem, les autoritats no s’estan de cridar a la prudència i la moderació. Ens preocupa la forma com la gent en general viu aquests moments.
Vaig viure de prop la crisi d’un professor, que accedí al claustre de professors gairebé com un messies. El col·legi, segons ell, funcionava sota una disciplina més aviat fèrria. Ell en canvi apareixia com a alliberador, amb la imatge d’innovador en les formes, en el llenguatge, el tracte amb els alumnes. Aquests el van acollir des del principi amb gran entusiasme. Era un bon professor, que preparava acuradament les seves classes. Arribaren els exàmens i el professor, que tenia molt clara la serietat de la seva funció, es va mostrar exigent i, al seu parer, molt just. La reacció dels alumnes va ser tan negativa, com inesperada: van ploure les protestes i el rebuig frontal al professor, fins al punt que aquest sentí que la seva competència, el seu sistema i la seva didàctica, eren realment qüestionats. Per què rebutjaven els alumnes un rigor que, en el règim anterior a ell, era acceptat sense protestes i ara era refusat tan durament? Els alumnes no esperaven la seva actitud. Si abans vivien les normes com a repressió, ara havien viscut el seu nou estil com a pur alliberament. En tots dos casos es detectava immaduresa.
Això podia ser una paràbola del nostre comportament social. No podem viure només de disciplina o d’estils. Les normes no es poden complir com a mera repressió, o la seva absència com a simple alliberament. Les normes que regulen la nostra convivència tenen el seu fonament en valors, en ells tenen la seva raó de ser. En realitat, quan les complim realitzem aquests valors; quan desapareixen les normes, els valors persisteixen amb les seves exigències.
No podem actuar sols “d’allò que està o no permès”. Els grans valors són la base de la nostra convivència. Més ben dit, la base de la nostra llibertat. Amb unes normes o altres, continuem sent lliures. Això sí, segons una llibertat que reclama sempre responsabilitat.
Per als creients, responsabilitat davant Déu i davant els homes. Per a qualsevol ésser humà, una responsabilitat que ve exigida per la mateixa dignitat, pròpia i aliena.
