Data: 9 de juny de 2024
Benvolgudes i benvolguts, Olga Mundo, professora de religió catòlica a l’Institut de Castelló d’Empúries, ha fet públics en un llibre que porta per títol Rússia càlida (Editorial Sunya), un conjunt de dietaris de viatge que recullen, tal com diu ella mateixa, els esdeveniments que li ha suggerit la terra russa les moltes vegades que hi ha pogut viatjar. Els itineraris per aquelles terres s’entrellacen amb els camins de la seva vida, fins al punt que porten l’autora a intercalar les reflexions sobre aquells esdeveniments amb altres reflexions sobre la terra catalana i sobre altres aspectes de la vida quotidiana. Els dietaris reflecteixen sobretot una experiència i una inquietud espiritual que l’autora exposa obertament.
L’Olga es presenta com una dona curada per Jesús, com moltes de les que l’acompanyaren en la seva vida mortal, i es confessa captivada per la religiositat ortodoxa i per la bellesa de la seva litúrgia. D’aquí que, també des de fa anys, dirigeixi un taller de pintura d’icones en el santuari de la Font Santa de Jafre (Girona). Tot i que les visites a Rússia han estat sempre amb viatges organitzats, ella ha fet el seu «itinerari espiritual», al marge de les activitats del grup. Fins i tot podríem dir que, per a ella, es tractava d’autèntics «pelegrinatges». En una època en què s’han imposat les imatges gràfiques —fotos, vídeos…—, s’agraeix que l’autora recuperi el dietari de viatge. Encara que «val més una imatge que mil paraules», això només és veritat si existeixen abans les mil paraules.
Les seves reflexions són sinceres, d’una persona profundament convençuda de la seva fe, marcada per alguna experiència que ha transformat la seva vida, i que no té complexos a l’hora de confessar-la. Són reflexions fetes «sense filtre» i gens improvisades. Totes elles traspuen un profund convenciment cristià, així com un agut esperit crític. No és, en absolut, un llibre monotemàtic: Hi ha reflexions de caire històric, estètic, polític, pedagògic, cultural, teològic; fins i tot de caire familiar. En algun moment, les referències a la religió poden semblar obsessives. Però es tracta sempre de reflexions enriquidores d’algú que ha llegit molt i que manté una mirada crítica sobre el món que l’envolta. Agraeixo que s’hagi decidit a publicar aquests dietaris, en primer lloc perquè això l’ha obligat a posar per escrit una experiència i, per tant, a definir moltes coses; però també perquè ara podrà rebre comentaris i apreciacions dels lectors que l’ajudaran a enriquir aquesta experiència. Escoltar altres punts de vista forma part de la pròpia experiència, i no va en detriment del propi convenciment.
En uns moments en què estan de moda literatures New Age o similars, que tenen per únic objectiu complaure i agradar els lectors, un llibre com aquest reconforta perquè, agradi més o menys, incomoda i fa pensar, que és l’únic que es demana a un llibre. A tall d’exemple, acabo amb un passatge de cap al final, que diu: «Ens hem dedicat a una teologia que està en diàleg amb el món de la cultura i potser en caldria una que estigués en diàleg amb el món de la fe. El primer que hem de fer, i que costa moltíssim, és creure que Déu ens estima» (pàg. 240). Pensem-hi.
Ben vostre,
