Data: 19 de setembre de 2021
Benvolguts i benvolgudes, la nostra societat té una seriosa dificultat per acarar els temes de la vellesa i de la mort. La mort és ignorada i amagada com quelcom obscè enmig d’una societat de l’espectacle. La cultura de la satisfacció fa que els nostres ideals fluixos suportin malament el dolor i que tot el que envolta la mort hagi de ser maquillat. Els símbols tradicionals d’esperança s’han trencat per a moltes persones i han quedat substituïts per vagues expressions de difuses creences, conreades amb profusió pels professionals dels tanatoris. Tot i poder gaudir de més anys de vida que en generacions passades, ens trobem cada vegada més incapacitats culturalment per a pensar i viure la mort com l’acte sublim de la nostra vida.
Aquesta dificultat per tancar l’última porta del que hem fet en aquest món no pot separar-se de la discussió sobre l’eutanàsia. És necessari aprendre la saviesa del límit, per tal de poder «comptar els nostres dies per obtenir la saviesa del cor» (Salm 90,12). El límit dona realisme, parla de la importància de la vida i de les seves fronteres i obliga a encarar la finitud de l’existència amb una actitud serena i esperançada. Hi ha una tasca cultural prioritària que consisteix a saber ajudar a envellir amb plenitud, saber ser dependents, saber tenir cura de les persones quan ja esdevé impossible poder guarir-les, saber lluitar amb els límits en la malaltia, saber viure en positiu la soledat, saber estar amb els altres fins l’últim sospir, saber viure fins al final i saber morir.
Per tot això, en una nota de fa poc, els bisbes de Catalunya demanàvem «la promoció de les cures pal·liatives i el desplegament efectiu de la llei de dependència», perquè «davant les situacions de patiment i de final de la vida, és clau l’atenció integral» de la persona. «Des de la convicció que la vida és un do de Déu que cal respectar», afirmàvem també que «el compromís de l’Església és el d’ajudar les persones a viure més d’acord amb la seva dignitat intrínseca…, especialment en situacions de proximitat de la mort o del sofriment». En aquest sentit, clarificàvem que «no són eutanàsia aquelles accions com la sedació, encaminades a mitigar el dolor o altres símptomes, ni tampoc no ho són la retirada o no aplicació de tractaments desproporcionats, inadequats o fútils». En canvi, «l’objectiu de l’eutanàsia és acabar amb la vida de la persona de forma directa i intencional». Al mateix temps, donat que «aquestes situacions representen un desafiament per a malalts i famílies», demanàvem una reflexió seriosa «des dels propis valors i creences, i deixar-ne constància per escrit en el Document de Voluntats Anticipades, on es pot especificar tant el rebuig a l’eutanàsia com a les accions destinades a perllongar el procés de mort». Us invito, per tant, a signar-lo i a fer-lo arribar a l’administració sanitària pública.
Com algú ha dit des de la Pontifícia Acadèmia per a la Vida, el final de la vida és paradoxalment «temps de ser i no temps de fer», sense «banalitzar la mort» perquè ens portaria a «banalitzar la vida». A més, abordar el sentit de la vida i el sentit de la mort s’ha de fer comunitàriament, perquè el discurs sobre la vida i la mort ha de ser «solidari i no solitari».
Ben vostre,
