Benvolguts germans i germanes, Fa dues setmanes vaig presentar la figura de sant Francesc dAssís. Aquest matí vull parlar dun altre sant pertanyent a la primera generació dels frares menors: sant Antoni de Pàdua o, com també se lacostuma a anomenar, de Lisboa, referint-se a la seva ciutat natal. Es tracta dun dels sants més populars de tota lEsglésia catòlica, venerat no sols a Pàdua, on es va erigir una basílica esplèndida que conserva les seves restes mortals, sinó arreu del món. Els fidels estimen les imatges i les estàtues que el representen amb el lliri, símbol de la seva puresa, o amb el Nen Jesús en braços, recordant una miraculosa aparició esmentada per algunes fonts literàries. Sant Antoni va contribuir de manera significativa al desenvolupament de lespiritualitat franciscana, amb les seves extraordinàries dots dintel·ligència, dequilibri, de zel apostòlic i, principalment, de fervor místic. Va néixer a Lisboa, en una família noble, pels volts de 1195, i va ser batejat amb el nom de Ferran. Va entrar en els canonges que seguien la Regla monàstica de sant Agustí, primer al monestir de Sant Vicenç, a Lisboa, i, posteriorment, en el de la Santa Creu, a Coïmbra, cèlebre centre cultural de Portugal. Es va dedicar amb interès i sol·licitud a lestudi de la Bíblia i dels pares de lEsglésia, adquirint la ciència teològica que va utilitzar en les activitats de lensenyament i de la predicació. A Coïmbra va tenir lloc lepisodi que va imprimir un viratge decisiu a la seva vida: allí, el 1220, es van exposar les relíquies dels primers cinc missioners franciscans que havien anat al Marroc, on havien patit el martiri. El seu testimoni va fer néixer en el jove Ferran el desig dimitar-los i davançar pel camí de la perfecció cristiana, i va demanar deixar els canonges agustins i fer-se frare menor. La seva petició va ser acollida i, prenent el nom dAntoni, també ell va partir cap al Marroc, però la Providència divina va disposar les coses duna altra manera. A conseqüència duna malaltia, es va veure obligat a tornar a Itàlia, i el 1221 va participar en el famós «Capítol de les estores» a Assís, on es va trobar també amb sant Francesc. Després va viure durant algun temps totalment retirat en un convent de Forlí, al nord dItàlia, on el Senyor el va cridar a una altra missió. Per circumstàncies completament casuals, va ser invitat a predicar en ocasió duna ordenació sacerdotal, i va demostrar que estava dotat de tanta ciència i eloqüència que els superiors el van destinar a la predicació. Va començar així, a Itàlia i a França, una activitat apostòlica tan intensa i eficaç que va induir a tornar a lEsglésia no poques persones que se nhavien allunyat. Així mateix, va ser un dels primers mestres de teologia dels frares menors, fins i tot, potser, el primer. Va començar el seu ensenyament a Bolonya, amb la benedicció de sant Francesc, el qual, reconeixent les virtuts dAntoni, li va enviar una breu carta que començava amb aquestes paraules: «Magrada que ensenyis teologia als frares.» Antoni va assentar les bases de la teologia franciscana, que, conreada per altres insignes figures de pensadors, aconseguiria el seu cimal amb sant Bonaventura de Bagnoregio i el beat Duns Escot. Elegit superior provincial dels frares menors del nord dItàlia, va continuar el ministeri de la predicació, alternant-lo amb les funcions de govern. Quan va concloure el seu càrrec de provincial es va retirar a prop de Pàdua, on ja havia estat altres vegades. Encara no un any després, el 13 de juny de 1231, va morir a les portes de la ciutat. Pàdua, que en vida lhavia acollit amb afecte i veneració, li va tributar per sempre honor i devoció. El mateix papa Gregori IX, que després dhaver-lo escoltat predicar lhavia definit com a «Arca del Testament», el va canonitzar a penes un any després de la seva mort el 1232, també a conseqüència dels miracles esdevinguts per la seva intercessió. En lúltim període de la seva vida, sant Antoni va posar per escrit dos cicles de «Sermons», titulats respectivament Sermons dominicals i Sermons sobre els sants, destinats als predicadors i als professors dels estudis teològics de lorde franciscà. En ells comenta els textos de lEscriptura presentats per la litúrgia, utilitzant la interpretació patristicomedieval dels quatre sentits: el literal o històric, lal·legòric o cristològic, el tropològic o moral i lanagògic, que orienta cap a la vida eterna. Avui es redescobreix que aquests sentits són dimensions de lúnic sentit de la Sagrada Escriptura i que la Sagrada Escriptura sha dinterpretar cercant les quatre dimensions de la seva paraula. Aquests sermons de sant Antoni són textos teologicohomilètics, que evoquen la predicació viva, en la qual sant Antoni proposa un veritable itinerari de vida cristiana. La riquesa densenyaments espirituals continguda en els «Sermons» és tan gran que el venerable papa Pius XII, el 1946, va proclamar sant Antoni doctor de lEsglésia, atribuint-li el títol de Doctor evangèlic, perquè en aquests escrits es posa de manifest la frescor i la bellesa de levangeli. Encara avui els podem llegir amb gran profit espiritual. En aquests sermons, sant Antoni parla de la pregària com duna relació damor que impulsa lhome a conversar dolçament amb el Senyor, creant una alegria inefable, que suaument embolcalla lànima en oració. Sant Antoni ens recorda que la pregària necessita un clima de silenci que no consisteix a aïllar-se del soroll exterior, sinó que és una experiència interior, que cerca alliberar-se de les distraccions provocades per les preocupacions de lànima, creant el silenci en lànima mateixa. Segons els ensenyaments daquest insigne doctor franciscà, la pregària sarticula en quatre actituds indispensables que, en el llatí de sant Antoni, es defineixen: obsecratio, oratio, postulatio, gratiarum actio. Podríem traduir-les així: obrir confiadament el propi cor a Déu; aquest és el primer pas de la pregària, no simplement captar una paraula, sinó també obrir el cor a la presència de Déu; després, conversar afectuosament amb ell, veient-lo present amb mi; i després, quelcom molt natural, presentar-li les nostres necessitats; per últim, lloar-lo i donar-li gràcies. En aquest ensenyament de sant Antoni sobre la pregària observem un dels trets específics de la teologia franciscana, de la qual va ser liniciador: el paper assignat a lamor diví, que entra en lesfera dels afectes, de la voluntat, del cor, i que també és la font don brolla un coneixement espiritual que sobrepassa tot coneixement. De fet, estimant coneixem. Escriu també sant Antoni: «La caritat és lànima de la fe, fa que sigui viva; sense lamor, la fe mor» (Sermones Dominicales et Festivi II, Messaggero, Pàdua 1979, p. 37). Només una ànima que prega pot avançar en la vida espiritual: aquest és lobjecte privilegiat de la predicació de sant Antoni. Coneix bé els defectes de la naturalesa humana, la nostra tendència a caure en el pecat; per això exhorta contínuament a lluitar contra la inclinació a lavidesa, a lorgull, a la impuresa i, en canvi, a practicar les virtuts de la pobresa, de la generositat, de la humilitat, de lobediència, de la castedat i de la puresa. Al principi del segle XIII, en el context del renaixement de les ciutats i del floriment del comerç, creixia el nombre de persones insensibles a les necessitats dels pobres. Per aquest motiu, sant Antoni invita repetidament els fidels a pensar en la veritable riquesa, la del cor, que fent-nos ser bons i misericordiosos ens fa acumular tresors per al cel. «Oh rics» així els exhorta «feu amics [ ], als pobres, acolliu-los a les vostres cases: després seran ells, els pobres, els qui us acolliran als tabernacles eterns, on hi ha la bellesa de la pau, la confiança de la seguretat i la serenitat opulenta de la sacietat eterna» (ib., p. 29). ¿No és potser aquest ensenyament, benvolguts amics, molt important també avui, quan la crisi financera i els greus desequilibris econòmics empobreixen no poques persones, i creen condicions de misèria? En la meva encíclica Caritas in veritate recordo: «Leconomia té necessitat de lètica per al seu funcionament correcte; no duna ètica qualsevol, sinó duna ètica amiga de la persona» (n. 45). Sant Antoni, seguint lescola de sant Francesc, posa sempre Crist al centre de la vida i del pensament, de lacció i de la predicació. Aquest és un altre tret típic de la teologia franciscana: el cristocentrisme. Contempla de bon grat, i invita a contemplar, els misteris de la humanitat del Senyor, lhome Jesús, de manera particular el misteri de la Nativitat, Déu que sha fet nen, que sha posat a les nostres mans: un misteri que suscita sentiments damor i de gratitud envers la bondat divina. Duna banda, la Nativitat, un punt central de lamor de Crist per la humanitat, però també la visió del Crucificat li inspira pensaments de reconeixement envers Déu i destima per la dignitat de la persona humana, perquè tots, creients i no creients, puguin trobar en el Crucificat i en la seva imatge un significat que enriqueixi la vida. Escriu sant Antoni: «Crist, que és la teva vida, està penjat davant teu, perquè tu miris en la creu com en un mirall. Allí podràs conèixer com en van ser, de mortals, les teves ferides, que cap medicina no hauria pogut curar, a no ser la de la sang del Fill de Déu. Si mires bé, podràs adonar-te de com en són, de grans, la teva dignitat humana i el teu valor. [ ] En cap altre lloc lhome no pot comprendre millor el que val si no és mirant-se en el mirall de la creu» (Sermones Dominicales et Festivi III, p. 213-214). Meditant aquestes paraules podem comprendre millor la importància de la imatge del Crucifix per a la nostra cultura, per al nostre humanisme nascut de la fe cristiana. Precisament contemplant el Crucifix veiem, com diu sant Antoni, com nés, de gran, la dignitat humana i el valor de lhome. En cap altre punt no es pot comprendre quant val lhome, precisament perquè Déu ens fa tan importants, ens veu així tan importants que per a ell som dignes del seu sofriment; així tota la dignitat humana apareix en el mirall del Crucifix i contemplar-lo és sempre font del reconeixement de la dignitat humana. Benvolguts amics, que Antoni de Pàdua, tan venerat pels fidels, intercedeixi per tota lEsglésia, i de manera especial pels qui es dediquen a la predicació; demanem al Senyor que ens ajudi a aprendre una mica daquest art de sant Antoni. Que els predicadors, inspirant-se en el seu exemple, mirin dunir una sòlida i sana doctrina, una pietat sincera i fervorosa, i leficàcia en la comunicació. En aquest Any Sacerdotal demanem perquè els sacerdots i els diaques exerceixin amb sol·licitud aquest ministeri danunci i actualització de la paraula de Déu als fidels, sobretot mitjançant les homilies litúrgiques. Que aquestes siguin una presentació eficaç de leterna bellesa de Crist, precisament com sant Antoni ho recomanava: «Si prediques Jesús, ell ablaneix els cors durs; si linvoques, endolceixes les temptacions amargues; si penses en ell, til·lumina el cor; si el llegeixes, et sacia la ment» (Sermones Dominicales et Festivi III, p. 59).
