Benvolguts germans i germanes, Fa dues setmanes vaig presentar la figura de la gran mística espanyola Teresa de Jesús. Avui vull parlar dun altre sant important daquelles terres, amic espiritual de santa Teresa, reformador, al seu costat, de la família religiosa carmelita: sant Joan de la Creu, proclamat doctor de lEsglésia pel papa Pius XI, el 1926, i anomenat Doctor mysticus , doctor místic, en la tradició. Joan de la Creu va néixer el 1542 en el petit poble de Fontiveros, a prop dÀvila, a Castella la Vella, fill de Gonzalo de Yepes i Catalina Álvarez. La família era molt pobra, perquè al pare, dorigen toledà noble, lhavien tret de casa i desheretat per haver-se casat amb Catalina, una teixidora de seda humil. Orfe de pare de petit, Joan, als nou anys, es va traslladar amb la seva mare i el seu germà Francisco a Medina del Campo, a prop de Valladolid, centre comercial i cultural. Allí va freqüentar el Col·legi dels Orfes i va exercir també alguns treballs humils per a les germanes de lesglésia-convent de la Magdalena. Successivament, donades les seves qualitats humanes i els seus resultats en els estudis, va ser admès primer com a infermer a lHospital de la Concepció, i després al Col·legi dels Jesuïtes que sacabava de fundar a Medina del Campo: aquí Joan va entrar amb divuit anys i va estudiar durant tres anys humanitats, retòrica i llengües clàssiques. Al final de la formació, tenia molt clara la vocació: la vida religiosa, i entre els nombrosos ordes presents a Medina es va sentir cridat al Carmel. Lestiu de 1563 va iniciar el noviciat als Carmelites de la ciutat, assumint el nom religiós de Joan de Sant Maties. Lany següent va ser destinat a la prestigiosa Universitat de Salamanca, on va estudiar durant un trienni arts i filosofia. El 1567 va ser ordenat sacerdot i va tornar a Medina del Campo per a celebrar la primera missa envoltat de lafecte dels seus familiars. Precisament aquí va tenir lloc la primera trobada entre Joan i Teresa de Jesús. Lencontre va ser decisiu per a ambdós: Teresa li va exposar el seu pla de reforma del Carmel, també a la branca masculina de lOrde, i va proposar a Joan que shi adherís «per a major glòria de Déu»; el jove sacerdot va quedar fascinat per les idees de Teresa, tant que es va convertir en un gran defensor del projecte. Tots dos van treballar plegats alguns mesos, compartint ideals i propostes per a inaugurar com més aviat millor la primera casa de Carmelites Descalços: lobertura va tenir lloc el 28 de desembre de 1568 en Duruelo, un lloc solitari de la província dÀvila. Formaven aquesta primera comunitat masculina reformada, al costat de Joan, tres companys més. En renovar la seva professió religiosa segons la Regla primitiva, els quatre van adoptar un nou nom: Joan es va dir llavors «de la Creu», com serà conegut més tard universalment. A finals de 1572, a petició de santa Teresa, es va convertir en confessor i vicari del monestir de lEncarnación dÀvila, on la santa era priora. Van ser anys de col·laboració i amistat espiritual estretes, que van enriquir a ambdós. Així mateix, es remunten a aquell període les obres teresianes més importants i els primers escrits de Joan. Ladhesió a la reforma del Carmel no va ser fàcil i a Joan li va costar també greus patiments. Lepisodi més traumàtic va ser, el 1577, el seu segrest i empresonament al convent dels Carmelites de lAntiga Observança de Toledo, per raó duna acusació injusta. El sant va romandre empresonat durant mesos, sotmès a privacions i constriccions físiques i morals. Allí va compondre, al costat daltres poesies, el cèlebre Càntic espiritual . Finalment, la nit entre el 16 i el 17 dagost de 1578, va aconseguir escapar de manera aventurada, i es va refugiar al monestir de les Carmelites Descalces de la ciutat. Santa Teresa i els companys reformats van celebrar amb alegria immensa la seva llibertat i, després dun breu temps de recuperació de les forces, Joan va ser destinat a Andalusia, on va passar deu anys a diversos convents, especialment a Granada. Va assumir càrrecs cada cop més importants en lOrde, fins arribar a ser-ne vicari provincial, i va completar la redacció dels seus tractats espirituals. Després va tornar a la seva terra natal, com a membre del govern general de la família religiosa teresiana, que gaudia llavors dautonomia jurídica plena. Va viure al Carmel de Segòvia, on va ser superior de la comunitat. El 1591 va ser eximit de qualsevol responsabilitat i destinat a la nova província religiosa de Mèxic. Mentre es preparava per al llarg viatge amb deu companys més, es va retirar a un convent solitari a prop de Jaén, on va emmalaltir greument. Joan va afrontar amb serenitat i paciència exemplars enormes patiments. Va morir la nit del 13 i al 14 de desembre de 1591, mentre els germans resaven lOfici de matines. Es va acomiadar dells dient: «Avui cantaré lOfici al cel.» Les seves restes mortals van ser traslladades a Segòvia. Va ser beatificat per Climent X el 1675 i canonitzat per Benet XIII el 1726. Joan està considerat com un dels poetes lírics més importants de la literatura espanyola. Les seves obres majors són quatre: Subida al Monte Carmelo, Noche oscura, Cántico espiritual i Llama de amor viva. En el Càntic espiritual, sant Joan presenta el camí de purificació de lànima, és a dir, la progressiva possessió joiosa de Déu, fins que lànima arriba a sentir que estima Déu amb el mateix amor amb què és estimada per ell. Llama de amor viva prossegueix en aquesta perspectiva, descrivint més detalladament lestat dunió transformador amb Déu. La comparació que utilitza Joan sempre és la del foc: com el foc, que com més crema i consumeix la fusta, més incandescent es fa fins convertir-se en flama, així lEsperit Sant, que durant la nit fosca purifica i «neteja» lànima, amb el temps la il·lumina i lescalfa com si fos una flama. La vida de lànima és una festa de lEsperit Sant contínua, que deixa entreveure la glòria de la unió amb Déu en leternitat. Subida al Monte Carmelo presenta litinerari espiritual des del punt de vista de la purificació progressiva de lànima, necessària per a escalar el cim de la perfecció cristiana, simbolitzada pel cim de la muntanya del Carmel. Aquesta purificació es proposa com un camí que lhome emprèn, col·laborant amb lacció divina, per alliberar lànima de qualsevol afecció o afecte contrari a la voluntat de Déu. La purificació, que per arribar a la unió damor amb Déu ha de ser total, comença per la de la vida dels sentits i prossegueix amb la que sobté per mitjà de les tres virtuts teologals: fe, esperança i caritat, que purifiquen la intenció, la memòria i la voluntat. Noche oscura descriu laspecte «passiu», o sigui la intervenció de Déu en el procés de «purificació» de lànima. De fet, lesforç humà per si sol és incapaç darribar a les arrels profundes de les inclinacions i dels mals costums de la persona: només les pot frenar, però no extirpar-les completament. Per a fer-ho, cal lacció especial de Déu que purifica radicalment lesperit i el disposa a la unió damor amb ell. Sant Joan defineix com a «passiva» aquesta purificació, precisament perquè encara que és acceptada per lànima, la realitza lacció misteriosa de lEsperit Sant que, com a flama de foc, consumeix qualsevol impuresa. En aquest estat, lànima està sotmesa a tot tipus de proves, com si es trobés en una nit fosca. Aquestes indicacions sobre les obres principals del sant ens ajuden a acostar-nos als punts més destacats de la seva doctrina mística vasta i profunda, lobjectiu de les quals és descriure un camí segur per a aconseguir la santedat, lestat de perfecció a què Déu ens crida a tots. Segons Joan de la Creu, tot el que existeix, creat per Déu, és bo. A través de les seves criatures, nosaltres podem descobrir aquell que en elles ha deixat una empremta dell mateix. La fe, en tot cas, és lúnica font que es dóna a lhome per a conèixer Déu tal com és en ell mateix, com Déu u i tri. Tot el que Déu volia comunicar a lhome ho ha dit en Jesucrist, la seva Paraula feta carn. Ell és el camí cap al Pare únic i definitiu (cf. Jn 14,6). Qualsevol cosa creada no és res en comparació amb Déu i res no val fora dell: en conseqüència, per a aconseguir lamor perfecte de Déu, qualsevol altre amor ha de conformar-se en Crist a lamor diví. Daquí deriva la insistència de sant Joan de la Creu en la necessitat de purificació i de buidament interior per a transformar-se en Déu, que és la meta única de la perfecció. Aquesta «purificació» no consisteix en la simple carència física de les coses o del seu ús; allò que fa lànima pura i lliure, en canvi, és eliminar qualsevol dependència desordenada de les coses. Cal situar tot en Déu com a centre i fi de la vida. El procés de purificació llarg i fatigós exigeix lesforç personal, però el vertader protagonista és Déu: tot el que lhome pot fer és «estar disposat», estar obert a lacció divina i no posar-li obstacles. Vivint les virtuts teologals, lhome seleva i dóna valor al seu compromís. El ritme de creixement de la fe, de lesperança i de la caritat va al pas amb lobra de purificació i amb la progressiva unió amb Déu fins a transformar-se en ell. Quan sarriba a aquesta meta, lànima se submergeix en la mateixa vida trinitària, de manera que sant Joan afirma que arriba a estimar Déu amb el mateix amor amb què ell lestima, perquè lestima en lEsperit Sant. Per aquest motiu el Doctor místic sosté que no hi ha veritable unió damor amb Déu si no culmina en la unió trinitària. En aquest estat suprem lànima santa coneix tot en Déu i ja no ha de passar a través de les criatures per arribar a ell. Lànima se sent llavors inundada per lamor diví i salegra completament en ell. Estimats germans i germanes, al final queda la pregunta: aquest sant, amb la seva alta mística, amb aquest camí ardu cap al cim de la perfecció, ¿té alguna cosa a dir-nos també a nosaltres, al cristià normal que viu en les circumstàncies daquesta vida davui, o és un exemple, un model només per a poques ànimes elegides que poden realment emprendre aquest camí de la purificació de la pujada mística? Per a trobar la resposta, per damunt de tot hem de tenir present que la vida de sant Joan de la Creu no va ser un «volar en núvols místics», sinó que va ser una vida molt dura, molt pràctica i concreta, tant com a reformador de lOrde, on va trobar moltes oposicions, com a superior provincial, com a la presó dels seus germans, on estava exposat a insults increïbles i a maltractaments físics. Va ser una vida dura, però precisament en els mesos passats a la presó va escriure una de les seves obres més boniques. I així podem entendre que el camí amb Crist, anar amb Crist, «El Camí», no és un pes afegit al ja suficientment dur farcell de la nostra vida, no és quelcom que faci més pesada aquesta càrrega, sinó que és una cosa totalment diferent, és una llum, una força, que ens ajuda a portar aquest pes. Si un home porta dins seu un gran amor, aquest amor li dóna gairebé ales, i suporta més fàcilment totes les molèsties de la vida, perquè porta en ell aquesta gran llum; aquesta és la fe: ser estimat per Déu i deixar-se estimar per Déu en Jesucrist. Aquest deixar-se estimar és la llum que ens ajuda a portar el pes de cada dia. I la santedat no és una obra nostra, molt difícil, sinó precisament aquesta «obertura»: obrir les finestres de la nostra ànima perquè la llum de Déu pugui entrar; no oblidar Déu perquè precisament en lobertura a la seva llum es troba força, es troba lalegria dels redimits. Preguem el Senyor perquè ens ajudi a trobar aquesta santedat, deixem-nos estimar per Déu, que és la vocació de tots i la redempció vertadera. Gràcies.
