Benvolguts germans i germanes, Avui vull parlar-vos de Joana dArc, una jove santa de finals de ledat mitjana, difunta als 19 anys, el 1431. Aquesta santa francesa, citada diverses vegades en el Catecisme de lEsglésia catòlica, és particularment propera a santa Caterina de Siena, patrona dItàlia i dEuropa, de qui vaig parlar en una catequesi recent. En efecte, són dues dones joves del poble, laiques i consagrades en la virginitat; dues místiques compromeses, no al claustre, sinó enmig de les realitats més dramàtiques de lEsglésia i del món del seu temps. Potser són les figures més característiques de les «dones fortes» que, a finals de ledat mitjana, van portar sense por la gran llum de levangeli a les complexes vicissituds de la història. Podríem comparar-les amb les santes dones que van romandre al Calvari, a prop de Jesús crucificat i de la seva mare Maria, mentre que els Apòstols havien fugit i Pere mateix havia renegat dell tres vegades. LEsglésia, en aquest període, vivia la crisi profunda del gran cisma dOccident, que va durar gairebé quaranta anys. Quan mor Caterina de Siena, el 1380, hi ha un Papa i un Antipapa; quan neix Joana, el 1412, hi ha un Papa i dos Antipapes. A més daquesta laceració en el si de lEsglésia, hi havia contínues guerres fratricides entre els pobles cristians dEuropa, la més dramàtica de les quals va ser la interminable Guerra dels cent anys entre França i Anglaterra. Joana dArc no sabia ni llegir ni escriure, però podem conèixer profundament la seva ànima gràcies a dues fonts de valor històric excepcional: els dos processos contra ella. El primer, el Procés de condemna (PCon), conté la transcripció dels interrogatoris llargs i nombrosos a Joana durant els últims mesos de la seva vida (febrer-maig de 1431), i refereix literalment les paraules de la santa. El segon, el Procés de nul·litat de la condemna, o de «rehabilitació» (PNul), conté les declaracions de prop de 120 testimonis oculars de tots els períodes de la seva vida (cf. Procès de Condamnation de Jeanne dArc 3 vol. i Procès en Nullité de la Condamnation de Jeanne dArc , 5 vol., ed. Klincksieck, París 1960-1989). Joana neix a Domremy, un petit llogarret situat a la frontera entre França i Lorena. Els seus pares són camperols instal·lats, coneguts per tothom com a excel·lents cristians, dels quals rep una bona educació religiosa, amb un influx notable de lespiritualitat del Nom de Jesús, que ensenyava sant Bernardí de Siena i que els franciscans van difondre a Europa. Al Nom de Jesús suneix sempre el Nom de Maria i així, en el marc de la religiositat popular, lespiritualitat de Joana és profundament cristocèntrica i mariana. Des de la seva infantesa demostra una gran caritat i compassió envers els més pobres, els malalts i tots els qui pateixen, en el context dramàtic de la guerra. Per les seves paraules mateixes sabem que la vida religiosa de Joana madura com a experiència mística a partir dels 13 anys (PCon, I, p. 47-48). A través de la «veu» de larcàngel sant Miquel, Joana percep que el Senyor la crida a intensificar la vida cristiana i també a comprometres en primera persona per lalliberament del seu poble. La seva resposta immediata, el seu «sí», és el vot de virginitat, amb un nou compromís en la vida sacramental i en la pregària: participació diària en la missa, confessió i comunió freqüents, llargs moments de pregària silenciosa davant el crucifix o la imatge de la Mare de Déu. La compassió i el compromís de la jove camperola francesa davant el sofriment del seu poble es fan més intensos per la seva relació mística amb Déu. Un dels aspectes més originals de la santedat daquesta jove és precisament aquest vincle entre experiència mística i missió política. Després dels anys de vida oculta i de maduració interior continua el bienni breu, però intens, de la seva vida pública: un any dacció i un any de passió. A començaments de lany 1429, Joana inicia la seva obra dalliberament. Els nombrosos testimonis ens mostren aquesta jove de només 17 anys com una persona molt forta i decidida, capaç de convèncer homes insegurs i desmoralitzats. Superant tots els obstacles, es troba amb el Dofí de França, el futur rei Carles VII, que a Poitiers la sotmet a un examen per part dalguns teòlegs de la universitat. El seu judici és positiu: no veuen en ella res dolent, només una bona cristiana. El 22 de març de 1429, Joana dicta una important carta al rei dAnglaterra i als seus homes que assetgen la ciutat dOrleans (ib., p. 221-222). La seva proposta és una pau vertadera en la justícia entre els dos pobles cristians, a la llum dels noms de Jesús i de Maria, però és rebutjada, i Joana ha de lluitar per lalliberament de la ciutat, que sesdevé el 8 de maig. Laltre moment culminant de la seva acció política és la coronació del rei Carles VII a Reims, el 17 de juliol de 1429. Durant un any sencer, Joana viu amb els soldats, i du a terme entre ells una autèntica missió devangelització. Són nombrosos els seus testimonis sobre la bondat de Joana, la seva valentia i la seva puresa extraordinària. Tots lanomenen i ella mateixa es defineix «la donzella», és a dir, la verge. La passió de Joana comença el 23 de maig de 1430, quan cau presonera a mans dels seus enemics. El 23 de desembre la porten a la ciutat de Rouen. Allí té lloc el llarg i dramàtic Procés de condemna, que sinicia al febrer de 1431 i acaba el 30 de maig amb la foguera. És un procés gran i solemne, presidit per dos jutges eclesiàstics, el bisbe Pierre Cauchon i linquisidor Jean li Maistre, però en realitat dirigit de ple per un grup nombrós de teòlegs de la cèlebre Universitat de París, que participen en el procés com a assessors. Són eclesiàstics francesos que pel fet dhaver fet una opció política oposada a la de Joana, a priori tenen un judici negatiu sobre la seva persona i sobre la seva missió. Aquest procés és una pàgina desconcertant de la història de la santedat i també una pàgina il·luminadora sobre el misteri de lEsglésia que, segons les paraules del concili Vaticà II, és «alhora santa i sempre necessitada de purificació» (Lumen gentium, 8). És la trobada dramàtica entre aquesta santa i els seus jutges, que són eclesiàstics. Acusen i jutgen Joana, a qui arriben a condemnar com a heretge i envien a la mort terrible de la foguera. A diferència dels sants teòlegs que havien il·luminat la Universitat de París, com sant Bonaventura, sant Tomàs dAquino i el beat Duns Escot, dels quals vaig parlar en algunes catequesis, aquests jutges són teòlegs mancats de la caritat i la humilitat per veure en aquesta jove lacció de Déu. Vénen a la ment les paraules de Jesús segons les quals els misteris de Déu són revelats a qui té el cor dels petits, mentre que romanen ocults als savis i intel·ligents que no tenen humilitat (cf. Lc 10,21). Així, els jutges de Joana són radicalment incapaços de comprendre-la, de veure la bellesa de la seva ànima: no sabien que estaven condemnant una santa. El tribunal rebutja, el 24 de maig, lapel·lació de Joana al judici del Papa. El matí del 30 de maig, rep per última vegada la santa comunió a la presó i immediatament la porten al suplici a la plaça de lantic mercat. Demana a un dels sacerdots que sostingui davant la foguera una creu de processó. Així mor mirant Jesús crucificat i pronunciant diverses vegades i en veu alta el Nom de Jesús (PNul, I, p. 457; cf. Catecisme de lEsglésia catòlica, n. 435). Prop de vint-i-cinc anys més tard, el Procés de nul·litat, iniciat sota lautoritat del papa Calixt III, es conclou amb una solemne sentència que declara nul·la la condemna (7 de juliol de 1456; PNul, II, p. 604-610). Aquest llarg procés, que va recollir les declaracions dels testimonis i els judicis de molts teòlegs, tots favorables a Joana, posa en relleu la seva innocència i perfecta fidelitat a lEsglésia. Més tard, el 1920, Joana dArc va ser canonitzada per Benet XV. Estimats germans i germanes, el Nom de Jesús, invocat per la nostra santa fins els últims instants de la seva vida terrenal, era com el respir continuat de la seva ànima, com el batec del seu cor, el centre de tota la seva vida. El «Misteri de la caritat de Joana dArc», que tant va fascinar el poeta Charles Péguy, és aquest amor total a Jesús, i al proïsme en Jesús i per Jesús. Aquesta santa havia comprès que lamor abraça tota la realitat de Déu i de lhome, del cel i de la terra, de lEsglésia i del món. Jesús sempre ocupa el primer lloc en la seva vida, segons la seva bonica expressió: «El nostre Senyor ha de ser el primer servit» (PCon, I, p. 288; cf. Catecisme de lEsglésia catòlica, n. 223). Estimar-lo significa obeir sempre la seva voluntat. Ella afirma amb total confiança i abandó: «Mencomano a Déu, el meu Creador, lestimo amb tot el meu cor» (ib., p. 337). Amb el vot de virginitat, Joana consagra de manera exclusiva tota la seva persona a lúnic Amor de Jesús: és «la seva promesa feta a nostre Senyor de custodiar bé la seva virginitat de cos i dànima» (ib., p. 149-150). La virginitat de lànima és lestat de gràcia, valor suprem, per a ella més preciós que la vida: és un do de Déu que sha de rebre i custodiar amb humilitat i confiança. Un dels textos més coneguts del primer Procés es refereix precisament a això: «Interrogada si sabia que estava en gràcia de Déu, respon: si no ho estic, que Déu mhi vulgui posar; si ho estic, que Déu mhi vulgui conservar» (ib., p. 62; cf. Catecisme de lEsglésia catòlica, n. 2005). La nostra santa viu la pregària en la forma dun diàleg continuat amb el Senyor, que il·lumina també el seu diàleg amb els jutges i li dóna pau i seguretat. Ella demana amb confiança: «Déu dolcíssim, en honor de la vostra santa passió, us demano, si mestimeu, que em reveleu com he de respondre a aquests homes dEsglésia» (ib., p. 252). Joana contempla Jesús com el «rei del cel i de la terra». Així, en el seu estendard, Joana va fer pintar la imatge de «nostre Senyor que sosté el món» (ib., p. 172): icona de la seva missió política. Lalliberament del seu poble és una obra de justícia humana, que Joana du a terme en la caritat, per amor a Jesús. El seu és un bonic exemple de santedat per als laics compromesos en la vida política, sobretot en les situacions més difícils. La fe és la llum que guia qualsevol elecció, com ho testimoniarà, un segle més tard, un altre gran sant, langlès Tomàs More. En Jesús Joana contempla també tota la realitat de lEsglésia, tant l«Església triomfant» del cel, com l«Església militant» de la terra. Segons les seves paraules: «De Jesucrist i de lEsglésia, em sembla que són un» (ib., p. 166). Aquesta afirmació, citada en el Catecisme de lEsglésia catòlica (n. 795), té un caràcter realment heroic en el context del Procés de condemna, enfront dels seus jutges, homes dEsglésia, que la van perseguir i la van condemnar. En lamor a Jesús Joana troba la força per estimar lEsglésia fins al final, fins i tot en el moment de la condemna. Em complau recordar que santa Joana dArc va tenir una profunda influència sobre una jove santa de lèpoca moderna: Teresa de lInfant Jesús. En una vida completament diferent, transcorreguda en clausura, la carmelita de Lisieux se sentia molt propera a Joana, vivint en el cor de lEsglésia i participant en els sofriments de Crist per la salvació del món. LEsglésia les ha reunit com a patrones de França, després de la Mare de Déu. Santa Teresa havia expressat el seu desig de morir com Joana, pronunciant el Nom de Jesús (Manuscrit B, 3r), i lanimava el mateix gran amor a Jesús i al proïsme, viscut en la virginitat consagrada. Benvolguts germans i germanes, amb el seu testimoniatge lluminós, santa Joana dArc ens invita a una mesura alta de la vida cristiana: fer de la pregària el fil conductor de les nostres jornades; tenir plena confiança a complir la voluntat de Déu, sigui quina sigui; viure la caritat sense favoritismes, sense límits i traient, com ella, de lamor a Jesús un amor profund a lEsglésia. Gràcies.
