Estimats germans i germanes, bon dia!
En el Credo trobem l´afirmació que diu que Jesús «se´n pujà al cel» i «seu a la dreta del Pare». La vida terrenal de Jesús culmina amb l´Ascensió, que és quan passa d´aquest món al Pare i és enlairat fins a la seva dreta. Quin és el significat d´aquest fet? Quines conseqüències té per a la nostra vida? Què vol dir contemplar Jesús assegut a la dreta del Pare? Sobre això, deixem-nos guiar per l´evangelista Lluc.
Partim del moment en què Jesús decideix emprendre el seu últim pelegrinatge a Jerusalem. Sant Lluc diu: «Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem» (Lc 9,51). Mentre «puja» a la Ciutat santa, on s´acomplirà el seu èxode d´aquesta vida, Jesús veu ja la meta, el Cel, però sap bé que el camí que el retorna a la glòria del Pare passa per la creu, per l´obediència al designi diví d´amor per la humanitat. El Catecisme de l´Església catòlica afirma que «l´elevació a la creu significa i anuncia l´enlairament de l´Ascensió al cel» (n. 662). Fins i tot nosaltres ho hem de tenir clar, en la nostra vida, que l´entrada a la glòria de Déu exigeix la fidelitat constant a la seva voluntat, fins i tot quan requereix sacrifici, quan demana a vegades canviar els nostres plans. L´ascensió de Jesús s´esdevé concretament a la muntanya de les Oliveres, a prop del lloc on s´havia retirat a pregar abans de la passió per estar en unió profunda amb el Pare: una altra vegada veiem que la pregària ens dóna la gràcia de viure fidels al projecte de Déu.
Al final del seu Evangeli, sant Lluc narra el fet de l´Ascensió d´una forma molt sintètica. Jesús condueix els deixebles «fora, fins a prop de Betània, i, alçant les mans, els va beneir. I mentre els beneïa, es va separar d´ells i fou endut cap al cel. Ells el van adorar. Després se´n tornaren a Jerusalem plens d´una gran alegria. I contínuament eren al temple beneint Déu» (24,50-53), això diu sant Lluc. Voldria destacar dos elements de la narració. En primer lloc, durant l´Ascensió Jesús fa el gest sacerdotal de la benedicció i segurament els deixebles expressen la seva fe amb la prostració, de genolls, inclinant el cap. Aquest és un primer punt important: Jesús és el Sacerdot únic i etern que amb la seva passió ha travessat la mort i el sepulcre, ha ressuscitat i ha pujat al cel; és amb Déu Pare, on intercedeix per sempre a favor nostre (cf. He 9,24). Com afirma sant Joan a la Primera carta, ell és el nostre advocat. Que bonic sentir això. Quan hom és citat al tribunal o va a judici, el primer que fa és buscar un advocat perquè el defensi. Nosaltres en tenim un, que ens defensa sempre, ens defensa dels paranys del diable, ens defensa de nosaltres mateixos, dels nostres pecats! Estimats germans i germanes, tenim aquest advocat: no tinguem por d´acudir a ell per demanar perdó, per demanar benedicció, per demanar misericòrdia! Ell ens perdona sempre, és el nostre advocat: ens defensa sempre! No ho oblideu. L´ascensió de Jesús al cel ens fa conèixer al mateix temps aquesta realitat tan consoladora per al nostre camí: en Crist, Déu veritable i home veritable, la nostra humanitat ha estat portada a Déu; ell ens ha obert el camí; ell és com el cap d´una corda quan s´escala una muntanya, que és al cim i ens estira cap amunt conduint-nos a Déu. Si confiem a ell la nostra vida, si ens deiem guiar per ell, estiguem certs d´estar en mans segures, a les mans del nostre salvador, del nostre advocat.
Un segon element: sant Lluc diu que els Apòstols, després d´haver vist Jesús endut cap al cel, van tornar a Jerusalem «plens d´una gran alegria». Això ens sembla una mica estrany. En general quan ens separem dels nostres familiars, dels nostres amics, per raó d´una partença definitiva o sobretot per causa de la mort, ens envaeix una tristesa natural, perquè no veurem més la seva cara, no escoltarem més la seva veu, no podrem gaudir més del seu afecte, de la seva presència. En comptes d´això l´evangelista destaca l´alegria immensa dels Apòstols. Però per què? Doncs perquè, amb la mirada de la fe ells comprenen que, encara que no el puguin veure, Jesús resta per sempre amb ells, no els abandona i, des de la glòria del Pare, els vetlla, els guia i intercedeix per ells.
Sant Lluc narra el fet de l´Ascensió una altra vegada al començament dels Fets dels Apòstols, per remarcar que aquest esdeveniment és com l´anella que enganxa i connecta la vida terrenal de Jesús a la de l´Església. Aquí sant Lluc també esmenta el núvol que treu Jesús de la vista dels deixebles, els quals es queden contemplant el Crist que ascendeix cap a Déu (cf. Ac 1,9-10). Intervenen llavors dos homes amb vestits blancs que els inviten a no restar immòbils mirant al cel, sinó a nodrir la seva vida i el seu testimoniatge de la certesa que Jesús tornarà de la mateixa manera que han vist que s´enlairava cap al cel (cf. Ac 1,10-11). És una invitació a sortir de la contemplació de la potestat de Crist, per rebre d´ell la força de portar i testimoniar l´evangeli de la vida de cada dia: veure i actuar, ora et labora ensenya sant Benet, són necessaris en la nostra vida de cristians.
Estimats germans i germanes, l´Ascensió no indica l´absència de Jesús, sinó que ens diu que és viu enmig nostre d´una manera nova; no s´estarà més en un lloc concret del món com ho estava abans de l´Ascensió; ara és amb la potestat de Déu, present en tot espai i temps, al costat de cadascun de nosaltres. En la nostra vida no estem mai sols: en el Senyor tenim aquest advocat que ens vetlla, que ens defensa. No estem mai sols: el Senyor crucificat i ressuscitat ens guia; amb nosaltres hi ha tants germans i germanes que en el silenci i en la foscor, en la seva vida de família i laboral, en els seus problemes i dificultats, en les seves alegries i esperances, viuen de manera quotidiana la fe i porten, juntament amb nosaltres, la potestat de l´amor de Déu, en Crist Jesús ressuscitat, a dalt del Cel, advocat per a nosaltres. Gràcies.
