Data: 22 de març de 2020
El dia 25 de març, solemnitat de l’Encarnació del Fill de Déu, celebrarem la Jornada per la Vida. Jesucrist, en fer-se home, va assumir una naturalesa en tot semblant a la nostra i va viure, des del moment de la concepció fins a la mort en creu, una existència plenament humana amb totes les conseqüències. No hi ha cap experiència autènticament humana que Ell no haja fet seua. En la resurrecció ens va obrir l’horitzó cap a una vida de plenitud en Déu. D’aquesta manera, el caràcter sagrat de tota vida humana queda reforçat. El seu valor no depèn d’una pretesa qualitat considerada en termes de benestar físic, psicològic o sociològic.
En la història de moltes persones es fa present el misteri del dolor i la malaltia. Els qui passen per moments més o menys prolongats de sofriment s’enfronten a experiències difícils i, en moltes ocasions, passen a dependre dels altres. En aquestes circumstàncies es pot caure en la desesperança perquè és difícil trobar sentit al sofriment, se senten cansats o arriben a pensar que són una càrrega. Si a aquesta pèrdua de l’esperança unim l’oblit de la dimensió transcendent de l’ésser humà que caracteritza la nostra situació cultural, ens trobem amb el fenomen de l’extensió de la idea que posar fi a una vida que aparentment «no val la pena ser viscuda» és «més humà» i respectuós amb la dignitat de la persona. A la legalització i l’acceptació social de l’avortament li segueix la de l’eutanàsia. Tot això és manifestació de la pèrdua de l’esperança cristiana en la nostra cultura.
Els bisbes de la Subcomissió Episcopal per a la Família i la Defensa de la Vida han elaborat recentment un important document titulat Sembradors d’esperança: acollir, protegir i acompanyar l’etapa final d’aquesta vida. En ell ens recorden que l’ésser humà ha sigut creat per a viure i ser feliç, i que rebutjar el dolor és just, per la qual cosa els professionals de la salut tenen l’obligació ètica de suprimir-lo i alleujar-lo. Cal desenvolupar les cures pal·liatives per evitar, en la mesura que siga possible, el sofriment que comporta la malaltia. En el fons de tot ésser humà hi ha un desig d’infinitud i, encara que no vol patir, desitja viure.
Per això, provocar directament la mort d’una persona no és moralment acceptable. Porta a una deshumanització del sofriment i del final de la vida. En primer lloc, perquè s’oblida que la necessitat més important de qui pateix és sentir-se acompanyat. L’ésser humà és feliç quan se sent estimat. Qui mor sentint-se acompanyat i estimat té una mort digna. Hem de fomentar la cultura de la cura, del respecte, del consol fins al final. Quan una societat és capaç de comprometre’s d’aquesta manera amb els malalts, s’engrandeix i es fa més forta.
Que aquesta jornada ens ajudi a adonar-nos que els cristians ens hem de comprometre en la defensa de la vida humana. No estem davant una qüestió secundària, ni per a cadascú de nosaltres ni per a la nostra societat.
