Data: 18 de setembre de 2022
Diverses circumstàncies han motivat que parlem aquí de l’Església i, més concretament, de la nostra església diocesana, l’Església més pròxima i concreta.
La participació diocesana en el Sínode Universal és una d’aquestes ocasions en què hem de reflexionar i revifar el sa sentit de pertinença a l’Església.
Posseir un sa sentit d’Església és quelcom indispensable per a la nostra fe, perquè Jesucrist no ens va salvar individualment, sinó socialment i comunitària.
Què significa “tenir sentit d’Església”?
L’Església, tal com sabem, no es defineix com una gran organització internacional, que professa unes idees determinades o que pretén implantar una ideologia, amb una jerarquització perfecta… Algú ha dit que l’Església de Crist no es pot definir. Per a allunyar-se d’aquestes concepcions “organitzatives internacionals”, en el concili Vaticà II es va trobar una expressió feliç: “L’Església universal subsisteix en les esglésies particulars”. Per esglésies particulars s’entenen les diòcesis. No és fàcil explicar què significa això. N’hi ha prou dir que cadascun de nosaltres viu tot el misteri de l’Església en la seva pròpia diòcesi i que l’Església no és una suma d’organismes parcials…
La Diòcesi és l’Església propera i concreta, la realitat més pròxima del Poble de Déu, de la presència de l’Esperit vivent en la comunió de germans.
És conegut aquell pas que assenyalen els Exercicis Espirituals de sant Ignasi en la Quarta Setmana. Sol titular-se “Regles per a sentir amb l’Església”. Aquest títol suggereix que sant Ignasi proposava unes regles per a obeir allò que mana l’Església, amb docilitat interna i total. Però el títol que ell va posar va ser aquest: “Per al sentit vertader que a l’Església militant hem de tenir, es guardin les regles següents”. Els especialistes estudien què vol dir això de “sentit veritable”. Però s’imposa una altra expressió que segurament és més encertada: Regles per a “sentir l’Església”.
Sentir l’Església és molt més que saber-ne alguna cosa, en teoria o en la realitat, és més fins i tot que professar la fe en ella com fem en el Credo, o que arribem a col·laborar amb ella en alguna obra… Sentir l’Església és una cosa molt més íntima i personal; és veure’s a si mateix immers en la vida de l’Església.
Pel que hem dit, aquí hem de parlar de “sentir la Diòcesi”.
Sentir la Diòcesi significa:
– Que experimento personalment la seva vida. El que ella viu m’afecta i el que jo visc com a cristià l’afecta igualment.
– La Diòcesi no és per a mi quelcom extern, que observo, del que estic ocasionalment informat, que jutjo i opino sense més.
– Que la Diòcesi forma part de la meva “identitat cristiana”, de manera que quan em veig deixeble de Crist, no puc oblidar que ho soc pertanyent al Poble que Ell “es va triar com heretat” i que veig proper i concret.
Des que la nostra Diòcesi va néixer tenim com a objectiu aconseguir el sentit de pertinença diocesana. Ja sabíem que aquesta pertinença no pot ser teòrica i “imposada” sense més. En les nostres aportacions al Sínode diem que necessitem més informació i comunicació interna. Però ni tan sols això és suficient. És una virtut que cal adquirir amb l’experiència i que cal demanar a l’Esperit com a do de la fe.
