Data: 24 d’abril de 2022
Aquests dies la litúrgia catòlica convida a pregar i contemplar aquella escena extraordinària, històrica, en la qual el Ressuscitat es presenta enmig dels seus deixebles, atordits i plens de por, oferint-los la pau. Segons aquesta imatge la pau és un regal del Ressuscitat. Semblant a un trofeu que Ell mateix ha conquistat després de la lluita lliurada en la seva Passió i Mort.
Fa uns dies es va celebrar a l’Auditori de Barcelona un concert a favor dels damnificats d’Ucraïna, que incloïa una peça coral titulada “Dona pacem Domini” (Senyor, dona’ns la pau). Aquesta és una composició dels segles XVII i XVIII inspirada en un text llatí antic (segles VI-VII). El text diu així:
“Senyor, dona’ns la pau en els nostres dies, perquè no hi ha ningú que lluiti per nosaltres, sinó Tu, Déu nostre”.
Aquesta oració al·ludeix a alguns passatges de l’Antic Testament, en els quals l’assoliment de la pau a Israel depassava la capacitat del rei o del poble mateix: no quedava cap altre recurs que esperar i invocar Déu. Sovint l’oració obeïa a la convicció que Déu era més poderós que l’enemic i tenir-lo a favor assegurava la victòria…
Però el sentit d’aquesta senzilla oració, a partir de Jesucrist, és molt diferent. Es refereix a la pau total, la pau messiànica i definitiva, encara que viscuda avui concretament, en les circumstàncies que estem vivint. I és en l’actualitat quan adquireix tot el seu valor.
Aconseguir la pau suposa una lluita. Sempre, a l’Antic Testament, com en el Nou, fins als nostres dies, els justos, els veritables cristians i els homes de bona voluntat, han sabut que la pau cal conquistar-la, que s’ha de lluitar per ella (com escoltem sovint). Però sempre trobem uns límits molt difícils de superar. D’una banda, resulta que per a aconseguir la pau cal fer servir la força, oposar-se de qualsevol forma a l’agressor injust. Per altra, sempre aquesta lluita ha quedat curta o ha fracassat. Els millors assoliments en aquest sentit han consistit a arribar a un equilibri d’interessos i de forces, un compromís que garanteixi per un temps la no agressió.
Si obeïm el desig profund que sentim tots els éssers humans, l’anhel de no acontentar-se amb aquesta pau “pactada” i buscar una pau duradora i autèntica, no tindrem cap altre remei sinó pregar, com fa aquest breu himne.
Aquesta invocació és avui perfectament vàlida. “No hi ha ningú que lluiti per nosaltres”; és a dir, res ni ningú que ens aconsegueixi la pau.
Sant Pau va adreçar unes paraules als cristians d’Efes, convertits del paganisme, que avui ens poden sonar pretensioses:
“Vosaltres vivíeu en el món sense esperança i sense Déu” (Ef 2,12)
Unes paraules que donen a entendre que l’esperança, aquesta esperança que ens salva i ens ajuda a continuar vivint, superant qualsevol amenaça i forma de mort, està vinculada a la fe en el Déu de Jesucrist. Així mateix, aquestes paraules ens diuen que qui creu i s’ha convertit al Déu, Pare de Jesucrist, viu i contagia l’esperança.
Benvinguts tots els esforços en el terreny econòmic, polític, psicològic, artístic i mediàtic, per a aconseguir la pau. Nosaltres continuarem demanant, esperant, rebent i treballant el gran do del Ressuscitat.
