Data: 25 d’octubre de 2020
Diumenge vinent celebrarem la solemnitat de tots els sants i l’endemà la commemoració dels fidels difunts. En ambdues celebracions fem memòria de moltes persones que ens han precedit, que ja han finalitzat el seu camí a la terra. Aquest dies acostumem a visitar els cementiris per a revifar la memòria dels nostres éssers estimats, per a expressar el nostre afecte, i sobretot per pregar per ells. Enguany ho farem en el context de la pandèmia del coronavirus amb totes les limitacions que això comporta, i amb la cura d’humilitat que representa per al gènere humà, especialment per a l’autosuficiència dels més poderosos.
La mort forma part de l’existència i l’ésser humà és l’únic ésser vivent que és conscient que tard o d’hora li arribarà el moment de morir. Ara bé, en la nostra societat s’ha convertit en un tema tabú, gairebé prohibit, que fins i tot s’intenta amagar als més petits de la llar. Però al mateix temps resulta que l’ésser humà és l’únic que reflexiona sobre la realitat de la mort i que li dona un sentit que va més enllà, i per això vol saber més, i li cal aferrar-se a una esperança, a un horitzó de futur. La mort ens fa por perquè significa endinsar-nos en allò que és desconegut, en un estat que no podem controlar amb la ciència i la tècnica.
La celebració de tots els sants i dels fidels difunts ens ajuda, doncs, a reflexionar sobre la nostra condició d’éssers humans. Com a creients, estem en el món, però no som del món; vivim entre els homes i compartim les seves angoixes i esperances, però no ens acomodem als criteris de la societat, sinó que busquem la voluntat de Déu, i encara que no ens desentenem del món present, esperem un Salvador, Jesucrist, i això ens fa viure d’una manera concreta de ser i de viure. Per això, vivim d’alguna manera com si fóssim estrangers o pelegrins que estan de pas en un país que no és el seu lloc definitiu, tal com assenyala l’epístola a Diognet, una obra cristiana a finals del segle II.
Un cristià que visqui la seva fe amb sinceritat de cor, descobreix la seva vida com una peregrinació. El creient és estranger i pelegrí a la terra i per això li cal tenir una mentalitat apropiada, la del qui està de pas i no s’aferra als béns materials; que no adopta necessariament els usos i els costums del país que travessa, sinó que conserva el seu criteri, la seva pròpia manera de veure les coses, i té una jerarquia de valors que sovint no coincideix amb el seu entorn. Els pelegrins no van donant tombs a l’atzar, sinó que avancen pel camí que ell ha recorregut, i viuen en un procés que no culminarà del tot fins després de la mort.
El pelegrinatge del cristià a la terra és una peregrinació cap a la Jerusalem celestial. Malgrat que es tracta d’un camí llarg i no exempt de dificultats, el recorre amb la seguretat d’arribar a la meta. No té en compte el cansament, les proves, les temptacions que es faran presents. Tot peregrinant, ja es participa de la felicitat futura per la fe i l’esperança, i s’arribarà a la plenitud. En aquest camí cal viure desenganxats de les coses de la terra, conscients que aquesta vida no és la vida plena i que aquesta terra no és la pàtria definitiva. Cal fer camí amb la mirada posada més enllà i més amunt. Sense evadir-se de la realitat i dels seus problemes; tot al contrari, es fa des del compromís amb les causes més nobles d’aquest món i lluitant perquè el Regne de Déu, regne de justícia i de pau, es faci present en tots els ordes de la vida.
